Dirigit per Guille Cascante i amb el suport de TV3, el documental inaugural del Docs Barcelona 2021 va ser Balandrau, infern glaçat. Des de llavors aquesta peça de no-ficció ha passat per un munt de festivals i és un dels documentals nominats als Gaudí aquest 2022. Aquest 1 de març, pocs dies abans de la gala, arriba a HBOMax convertint-se en el segon contingut original en llengua catalana que té la plataforma (l’altre és la docusèrie Vitals).
Una expedició a l’infern
El 30 de desembre del 2000 es va viure al Pirineu el pitjor episodi meteorològic de la seva història, i el tercer pitjor a escala mundial producte de la violència del vent a les muntanyes. El torb, que va ocórrer de manera sobtada, va convertir el cim del Balandrau en un veritable infern que es va cobrar la vida de nou persones. El documental porta a la pantalla gran el llibre “Tres nits de torb i un Cap d’Any“, del meteoròleg Jordi Cruz. Tots coneixem la tragèdia, però ara són els supervivents qui la recorden.
La història és un repàs a la tragèdia del Cap d’Any del nou segle, explicada amb calmada sinceritat per alguns dels seus protagonistes. Amb una narració ordenada, el llargmetratge ens porta amb els excursionistes, que podríem ser tu i jo, a passar en la natura un bon dia, que podria ser avui.
Josep Maria Vilà, que ja ha deixat enrere els vint-i-set anys que tenia en aquell moment, és el primer testimoni, i el que agafem com a narrador més fidel. Amb ell, comencem un dia quasi podríem dir bucòlic, tot i que ja des del principi hi ha una tensió en l’ambient que ens afecta. Nogensmenys, no deixa de ser colpidor el moment on tot canvia, quan les tres ràfegues de vent sobtat tomben els excursionistes i, una mica també, a nosaltres. Com diu ell mateix: “Tu respectes la natura, però la muntanya a tu no et té respecte”. Començà en aquell moment el que Cascante bé anomena un infern glaçat; una lluita constant i, per molts dels que ja hem conegut, sense victòria.
L’aposta del director és recrear l’experiència, gravada en condicions extremes reals, tot i que, com recorden els qui ho van viure, des de la butaca només veiem blanc a terra i blanc al cel, i una violència que no sabem d’on ve ni quan acabarà. En aquestes històries és evident la importància que agafa la fotografia del projecte, que encara que la natura ja en regali una gran part, s’ha de saber posar en pantalla. Amb tot, però, penso que no s’hi ha de confiar el conjunt. A The Revenant (l’esperadíssim Óscar a DiCaprio), per exemple, la muntanya et fa la pel·lícula que, sincerament, és una supervivència avorrida.
Amb Balandrau, en canvi, succeeix el contrari. Quan el productor del film va presentar-lo dient “t’atrapa i no et deixa marxar de la pantalla“, vaig pensar que evidentment era exagerat, que era el que li tocava dir; però en cap moment vaig ser capaç -ni tampoc en tenia la voluntat- d’apartar la mirada del que m’estaven explicant, una mica també amb por que, just quan no mirés, succeís el pitjor. Potser es juga (in)conscientment amb els sentiments, però en qualsevol cas, com espectadora no vaig voler deixar sols als protagonistes. Balandrau aconsegueix connectar amb una dimensió emocional que The Revenant no té; i més que ser una reducció naïf d’una gran pel·lícula que no em va agradar, crec que això hauria de servir per fer palès la qualitat, narrativa o tècnica, que podem aconseguir aquí. Ara bé, està per veure si el film tindrà el mateix impacte en pantalla gran i petita, o si s’afegirà a la llista d’aquells que funcionen molt bé en la foscor del cinema però es perden en el confort de la televisió.
S’ha de dir que Balandrau no és una experiència cinematogràfica sublim; al final és un documental més que potser recordarem amb una mica d’esforç d’aquí a uns anys. Però us puc assegurar que la força amb la que impacten els records portats a paraules és suficient per portar-les amb tu durant un parell de dies. És la veritat de saber-se davant unes experiències reals ens apropa com a públic al llargmetratge, i ajuda a afegir-li el valor que potser li falta aconseguir en altres dimensions.
El final, amb el supervivent en un pla de composició “friedrichiana”, es queda amb nosaltres quan s’acaba tot. Envaïts per emoció i, segurament, amb alguna llàgrima, sentim més el seient, el terra i el sol quan sortim al carrer; i no li hem de voler demanar res més que això a una pel·lícula.
Veredicte
El millor: la serenitat amb què es tracta la història, que no compromet l’espectacularitat de la gesta.
El pitjor: la por que no es faci destacar més enllà dels altres documentals o dels anys.
Nota: 9
