‘Back to Black’, tradicional i hagiogràfic biopic 

- Advertisement -

Sam Taylor-Johnson, discreta realitzadora anglesa que es desdiu sempre que pot d’haver dirigit Cinquanta ombres de Grey, sembla tenir preferència pels musicals o, si més no, pels films amb músics com a protagonistes. El 2009, ja es va apropar a l’adolescència de John Lennon en el discret film Nowhere Boy, el guionista del qual, Matt Greenhalgh, també l’és d’aquest seu quart llarg: Back to Black. En aquell primer film, Aaron Taylor-Johnson encarnava Lennon i aviat esdevingué el marit de la directora.  

La carrera de la realitzadora presenta uns quants vídeos musicals dedicats a intèrprets com ara Elton John o The Weeknd, al grup Rhye, o a la banda rockera R.E.M, a banda algun curt sostingut per una cançó. Pel que fa a la resta, Taylor-Johnson ha fet incursions com a realitzadora de capítols per a diverses sèries de sort canviant, com ara Hunters; Solos; o Gipsy.    

- Advertisement -

Back to Black
Back to Black

Visió biogràfica més superficial i amable

- Advertisement -

La directora assegura haver estat absolutament absorbida dins el cap d’Amy Winehouse en tot el procés de confecció i materialització del film sobre aquesta malaurada cantant. El resultat, fruit d’haver consultat diaris i escrits d’Amy, a banda de copsar el que tenen de biogràfic les lletres de les seves cançons, i de visionar un munt de material audiovisual i entrevistes, té un aire quelcom hagiogràfic; en la millor tradició del biopic, han estat suavitzats alguns aspectes d’una realitat sempre més sòrdida. 

Precedeix aquesta incursió dramatitzada un important documental de 2015: Amy, la noia darrere del nom, d’Asif Kapadia. I es fa ingrat de comparar ambdós esforços perquè hom diria que tenen objectius diferents. Mentre Kapadia fa un bon treball que furga en la veritat d’un procés d’autodestrucció, tot reflectint amb nombrós material audiovisual les llums i ombres d’aquesta cantant sense parangó que finà a 27 anys el novembre de 2011, Taylor-Johnson opta per una visió més superficial i amable, que omet o passa per sobre de molts aspectes de la vida de la cantant. 

Però tant a un com a l’altre material, per bé que amb intensitats diferents, clarament s’endevina una vida sotmesa implacablement a tota sort de pressions i tensions, que abasten tant la seva singular manera de ser i quin és el seu origen al si d’una família jueva amb ancestre bielorussos, com ara el món discogràfic i de l’espectacle musical al qual es va veure sotmesa, i la foscor derivada dels interessos que neixen amb el seu èxit tant al si de sa família com en el seu company principal, Blake Fielder (Jack O´Connell) i empreses que la representen. 

Tribut a una veu extraordinària

És possible que Taylor-Johnson hagi tingut certs dubtes que l’han frenada a l’hora d’anar més enllà en determinades qüestions, en haver encara tanta gent viva implicada en la vida d’Amy, o potser ella i el guionista han considerat que, en voler donar una imatge la més positiva de la cantant, amb certa inclinació hagiogràfica, alguns aspectes enlletgirien el que es vol un tribut a la seva extraordinària veu i al seu repertori.

La directora ha optat per prioritzar una estructura de biopic musical força clàssic (el que sens dubte és d’agrair), gènere que en si mateix ja tendeix tradicionalment a falsejar la realitat nua per potenciar tant el drama com elements ficticis que contribueixin al consum del relat. 

Back to Black
Back to Black

La relació d’Amy amb la indústria discogràfica és superficial, no s’hi entra a fons. No es para esment a l’etapa de formació musical de la cantant, qui va passar per la prestigiosa Escola Brit. No s’esmenta que tenia una germana que li va ensenyar a tocar la guitarra. Tampoc s’esmenta la cantant Dionne Bromfield, protegida d’Amy des de ben petita; i potser hauria d’haver tingut més atenció la relació amb amics cabdals com Tayler i d’altres. Altrament, no s’aborda com s’administren els diners, ni quin paper hi té el pare en aquest afer. Mitchell Winehouse (Eddie Marsan), taxista, és vist com un progenitor atent, preocupat en tot moment per sa filla, per bé que no sempre sembla saber què fer. El documental de Kapadia s’atreveix a donar una imatge en algun moment més fosca i interessada, com ara quan s’endú un equip de televisió a una visita que fa a sa filla Amy a l’Illa de Santa Llúcia, al Carib, on s’ha retirat fa força mesos: una visita que la disgusta perquè el que vol és l’aïllament; aquest episodi no apareix a Back to Black

Mitchell, en ser taxista, no era algú molt present quan Amy era una nena. El divorci de sa muller, Janis (Juliet Cowan), farmacèutica i mare d’Amy, un episodi cabdal que hauria deixat traça pregona en l’ànim de la cantant quan encara era una nena, no rep tampoc gran atenció al film. 

- Advertisement -

Una influència important i model per a Amy —que el film sí que recull— fou l’àvia Cynthia (Lesley Manville), cantant de cert renom a altres temps. Cert que Mitchell també cantava jazz a reunions familiars i amb amics: pare i àvia admiraven Tony Bennett i Frank Sinatra, i aquesta admiració pels crooners fou transferida a la cantant de ben petita. Però Mitchell mantenia, i encara intenta mantenir una imatge pública que explota la seva condició de pare de l’estrella: només un any després de la mort de sa filla, ja va treure el llibre ‘Amy, my daughter’.

Amy i Blake

La pel·lícula prioritza l’amor apassionat que Amy sentia pel molt qüestionable Blake, gairebé entès de manera exclusiva i obsessiva, tot ometent que la cantant també va mantenir d’altres relacions, la darrera amb el realitzador Reg Traviss, company de la cantant quan aquesta va finar. Altrament, la cinta suggereix que potser va decidir de suïcidar-se en assabentar-se per un paparazzi que Blake acabava de tenir un fill amb una altra dona (fer una família amb fills semblava que era un anhel d’Amy sempre junt amb Blake), tota una arriscada conjectura dels cineastes. 

Back to Black
Back to Black

No apareixen els concerts desastrosos que no podia culminar a causa de la seva condició embriaga i drogoaddicta, com ara un de sonat a Belgrad, ni el duo que manté poc abans de morir amb el seu admirat Tony Bennett. I per bé que el film recull un episodi on intenta desintoxicar-se d’alcohol i drogues, la realitat crua és que la cantant ho va intentar en nombroses ocasions. 

Però amb tot, el film funciona. I la millor basa és Marisa Abela (Rogue Agent; Barbie), tota una troballa. Actriu que encarna Amy amb la mateixa edat que quan aquesta va finar, posa tota la carn a la graella per transmetre’ns la sensació d’un ésser humà tant poderós com fràgil, tant sensible i apassionat com autodestructiu, amb una composició emotiva i propera que arriba a colpir l’espectador receptiu. Contràriament al que s’ha arribat a comentar, som de l’opinió que la semblança aconseguida amb l’autèntica Amy Winehouse és més que notòria. Fa creïble el desinterès de la cantant pels diners; transmet la impressió d’una ànima lliurada plenament a la passió de viure i de cantar —que en ella vindrien a ser la mateixa cosa— i al gaudi per la creació, per bé que els cops i els desenganys la feien refugiar en lletres i música melangioses. 

Unitat astorant amb bona cadència

L’altra basa que Taylor-Johnson ha jugat amb fortuna és les mateixes cançons d’Amy Winehouse. Taylor-Johnson impregna la cinta de dalt a baix amb elles, amb prou habilitat per a fer-nos pensar en aquells musicals de Hollywood dels anys 50, com ara The Band Wagon, de Vincente Minnelli, en què cançons i melodies s’acoblaven perfectament amb la trama sense trencar en cap moment ni el timing ni un ritme àgil. En aquest sentit, Back to Black és una absoluta lliçó de cinema. La cinta, amb totes les seves variades intensitats i emocions, totes emanades de l’estat d’ànim de la protagonista absoluta, manté una unitat astorant que aconsegueix absorbir a bona cadència. Capítol a part és la reconstrucció d’època. Els ambients i els espectacles que s’han escollit s’han reconstruït amb admirable detall. 

Back to Black
Back to Black

Aquesta cinta de Taylor-Johnson esdevé, abans que res, un homenatge a la que fou una cantant de veu excepcional, del tot singular perquè va elegir a contracorrent un tipus de música tristament démodée, i la va dur, amb aquella veu prodigiosa, a nous cingles de brillantor. Fins i tot el seu cèlebre pentinat a escena provenia de les cantants dels anys seixanta. 

El relat, com tant d’altres —i recordem la recent I Wanna Dance With Somebody, on Naomi Ackie semblaria font d’inspiració per a Marisa Abela per la seva encarnació de Whitney Houston, a banda de certes semblances a la història—, abunda com de trituradora pot arribar a ser la fama: la suma del background, dels problemes personals i professionals, i dels interessos d’una indústria implacable sembla dur a generar estralls autodestructius. El setge permanent dels paparazzis, que la fotografien dia i nit davant casa seva, sembla percudir amb insistència en el cantó insofrible de la seva celebritat.   

Veredicte 

El millor: L’encert en l’elecció de Marisa Abela i la bona combinació de música i drama.

El pitjor: L’omissió d’aspectes importants a la biografia d’Amy. 

Nota: 8,5

- Advertisement -
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents