Resulta estrany que veient el gran pressupost d’Atlas, com denota la seva excel·lent factura visual —muntatge, so, efectes de so i visuals—, i el carisma i la popularitat de la seva omnipresent protagonista, una entregada Jennifer Lopez, la cinta de Brad Peyton (Rampage, 2018) no hagi passat pels cinemes i s’estreni directament en streaming a Netflix.
Desconnexió i entreteniment
Ens trobem davant d’una proposta de ciència-ficció que només busca oferir una estona de desconnexió i entreteniment, i en aquest sentit compleix perfectament amb el seu objectiu. És una pel·lícula sense gens ni mica d’originalitat, el seu guió és de manual i totalment previsible de principi a fi.
El seu pròleg ens evoca, inevitablement, al clàssic Terminator —amb una IA que recorda massa a Skynet— amb una guerra entre humans i màquines. A partir d’aquí la història se centra en l’odissea del personatge del títol, que funciona gràcies al seu ritme i tempo molt alts; l’acció no té treva i no permet que l’espectador distregui la seva atenció, fins i tot en els passatges més relaxats: en què resulta igualment important la relació que s’estableix entre els dos elements claus de la història: la mateixa Atlas i Smith. Així arribem fins al seu clímax final, que, tancant el cicle, ens torna a remetre novament a Terminator, principalment degut a les característiques de Harlan.
Atlas és una proposta honesta. Contradient les nul·les expectatives que el projecte pot despertar abans del seu visionat, el film funciona. Ens trobem davant d’una entretinguda ració de ‘cinema de crispetes’ ideal per gaudir d’una bona factura visual sense buscar-li res més que evasió, aconseguit sobradament. Una grata sorpresa.
