Wes Anderson fa films marcians. Cada cop més. Hom diria que des de The Grand Budapest Hotel ha posat la directa amb el seu peculiar estil que recorda el conte il·lustrat infantil, on es barreja un cert sentit del còmic i del slapstick, i la preferència per la metaficció, on no s’amaga, sovint subliminalment, que es manté un intercanvi amb l’espectador… tot per anar a parar a un punt que el situa entre els més suggerents directors de cinema postmodern.
Les seves narracions són ràpides, hi ha molt de moviment entre els personatges, la càmera de vegades vola. Probablement, el més atractiu del seu cinema sigui el seu sentit cinemàtic. Als seus films hi ha aventura, drama, intrigues, trames policíaques, cerques personals, interrogants vitals, exotisme, western, ciència-ficció, política, unes gotes de retrofuturisme… i alguns additaments com ara l’amor impossible –o gairebé–, i per tant romanticisme, crueltat, nostàlgia, un determinat sentit de la paradoxa… sens dubte, el gran ventall de la vida i l’home, tot farcit de picades d’ullet cinèfiles. Però la seva manera d’exposar-ho és el que el fa diferent. En ell hi ha sentiments intensos, però expressats amb fredor extrema, com si no anés amb els personatges el que els està passant. El drama queda ofegat per una inexpressivitat volguda; sembla com si tot llisqués per damunt la pell per bé que hi ha inseguretat i patiment.
El cinema d’Anderson té un seguit de tics visuals molt freqüents, com ara els enquadraments des del sostre, sigui a rostres o a mans que fan aparèixer determinats objectes: mapes, caixetes, llibres…; hi ha penchant per un cert regust retro, vintage en aquests objectes i a altres andròmines tecnològiques i en vestir; la nostàlgia pel tecnicolor dels 50; els enquadraments frontals, centrats de personatges que sovint miren a càmera; uns espectaculars tràvelings laterals de seguiment de personatges i acció; i, a voltes, en comptes de canviar de pla, fa escombrades rapidíssimes d’un pla a un altre. Finalment, hi ha aquesta impressió semblant a una maqueta, a una casa de nines, com de diorama que en algunes ocasions tenen certs enquadraments generals dels seus sets.
Una obra marciana
Asteroid City és un relat impossible amb visita marciana inclosa, on Anderson arriba a la quinta-essència de la metaficció. Anem a pams: primerament tenim una emissió televisiva de prestigi tot corrent el 1955. Un presentador (Brian Cranston) ens informa que estem a punt de viure una efemèride: l’emissió en primícia de l’estrena d’una obra de teatre al prosceni d’un cèlebre teatre de Nova York, escrita pel també cèlebre Conrad Earp (Edward Norton). No es tracta d’una emissió qualsevol perquè també hi haurà moments en què el presentador ens parlarà de l’autor, de la seva vida –amb representacions de determinats moments de la mateixa interpretats pel mateix Earp–, i de certes altres peculiaritats. A més, hi assistirem de tant en tant al que succeeix a les bambolines, on el director de la peça i realitzador de l’emissió, Schubert Green (Adrien Brody), tindrà les seves evolucions i serà sorprès mentre es fa una becaina o xerra de balcó a balcó del carreró que connecta dos edificis teatrals amb una actriu d’una altra peça que inicialment hauria d’haver participat en la de Green. Hi ha algun moment d’assajos que algú ha descrit com a una recreació en la línia de l’Actor’s Studio. Tot això serà ofert en blanc i negre i amb enquadrament retallat: la realitat oferta com a cinema vintage.
Rodada parcialment en Súper-35 mm (2.39:1) i tecnicolor pastel i brillant, tindrem la representació teatral, que així es desmarca de la seva suposada condició televisiva per ocupar l’amplada de la pantalla i gairebé convertir-se en si mateixa en un film dels anys 50 gairebé amb plena autonomia, fàcilment confusible com el film en si, per bé que no és així en integrar un nivell superior metafictici i postmodern. Cal reflexionar un moment sobre la complexitat d’un plantejament com ara aquest que així abasta un univers pluridimensional de realitats diverses i simultànies: l’emissió televisiva i la ficció fruit de la imaginació d’un autor teatral –que podria inspirar-se en d’altres de l’època com ara Arthur Miller, Tennessee Williams– que abasta una realitat diferent, potser no tangible, però que aspira a ser-ho; i tot això en el paquet que esdevé el mateix film que veiem; més postmodern i fragmentat, impossible.
Aderson en estat pur
Aquí és on tenim la gran marcianada andersoniana. Augie Steenbeck (Jason Schwartzman), reporter gràfic de guerra, viatja en un cotxe ruïnós per soterrar les cendres de la seva muller –dipositades a un tupperware–, finada recentment. Li acompanyen el seu fill prodigi, l’adolescent Wodrow Steenbeck (Jake Ryan), i tres filles entorn als sis anys: dues d’elles bessones (Ella i Gracie Falls), i la tercera també germana real d’aquestes (Willan Faris). Cap d’ells coneix l’objectiu del pare i encara menys que sa mare ja no hi sigui amb ells.
La casualitat vol que el llogarró on el vehicle decideix morir definitivament, Asteroid City, un punt perdut enmig del desert entre Califòrnia i Nevada, sigui un indret en què fa tres mil anys va caure un meteorit que deixà un cràter immens. Entorn d’aquest forat han crescut quatre cases i un observatori i laboratori astronòmics per vigilar els cels, tot plegat amb la pretensió de ser alhora un atractiu turístic per al visitant despistat. I mentre la família Steenbeck s’allotja en l’únic motel de la població, el director del qual l’encarna Steve Carell, i espera que vingui a rescatar-la l’avi, Stanley Zak (Tom Hanks), amb el seu flamant cotxe, s’adona que està a punt d’inaugurar-se a l’indret una convenció i concurs de talents científics promogut per l’observatori i l’exèrcit, sota l’aixopluc del govern nord-americà. De sobte, apareixen uns autobusos i cotxes farcits d’alumnes, pares i professors disposats a participar en la gran efemèride. Una mare és Midge Campbell (Scarlett Johansson), cèlebre actriu teatral que, mentre assaja el seu nou paper, ha dut sa filla Dina Campbell (Grace Edwards) al concurs de llumeneres de la convenció.
A un dels actes, davant l’estupefacció de tots els presents, apareixerà un marcià al pur estil d’animació stop-motion propi dels films d’Anderson com ara Fantastic Mr. Fox i Isle of Dogs, el qual s’endurà el fragment del meteorit caigut fa mil·lenis i objecte d’estudi. El General Grif Gibson (Jeffrey Wright), present en l’acte, decretarà la quarantena. Obligats tots a romandre a l’indret, entre ells també la directora de l’observatori, la Dra. Hickenlooper (Tilda Swinton), el mateix avi dels Steenbeck que ja ha arribat, el mecànic del llogarró que intenta salvar el cotxe d’aquests, Hank (Matt Dillon), i pares com ara J.J. Kellogg (Liev Schreiber), i professors com ara June Douglas (Maya Hawke), la convivència donarà lloc perquè el guió es nodreixi de densitats, drames particulars, també moments còmics per absurds i, en fi, tot el calidoscopi andersonià que és moneda comuna al seu cinema.
Alienació i nostàlgia
L’idil·li entre Steenbeck i Campbell de finestra a finestra posteriors de les seves respectives habitacions del motel, mentre el primer ajuda la segona a assajar certes escenes de la seva pròxima representació i parlen del diví i l’humà, assoleix tanta intensitat com la contemplació d’una planta créixer, per bé que l’atracció entre ambdós és perceptible. Hom diria que a Anderson li agrada aquest tipus de situacions: home i dona tot parlant separats per un obstacle, sigui un carreró, des de finestres, com és el cas, o des de balcons, en el cas de Brody. Potser és una de les seves maneres de transmetre solitud i aïllament insalvable, incomunicació i fins i tot alienació, moneda freqüent al seu cinema junt amb la nostàlgia.
Altrament, la quarantena va generant tensions en la convivència, tot i que hom no ho diria pas mentre atenem el to en què es parla i els rostres inexpressius. Les hores passant, els adolescents superdotats flirtegen i elucubren a la seva manera; per la carretera que creua el llogarró corren cotxes de gàngsters tot disparant-se trets amunt i avall; a la llunyania no deixen de fer proves atòmiques amb bolets visualment inclosos… tot plegat assolint dimensions parsimonioses de manicomi.
També és peculiar que un director que sempre ha mirat cap a orient, de Nova York a l’Índia i el Japó, tot passant per Nova Anglaterra, Anglaterra mateix, França i el Mediterrani, ara giri cap a l’oest, en un paratge que té força de fart west per bé que en realitat hagi estat rodat a Chinchón, Madrid. Inicialment, sembla que la cinta s’hauria d’haver rodat a Roma, però finalment es va rodar d’agost a octubre de 2021 en aquesta àrea espanyola, on Anderson ha recreat la seva estètica d’estampa postal habitual propera al marc on es desenvolupen els capítols del Road Runner (Correcamins) de Merry Melodies. Els guionistes, Anderson i Roman Coppola, van incloure la idea de quarantena al film influït per la COVID, que també van patir.
Coppola és fill del cèlebre director Francis Ford Coppola i de sa muller, Eleanor, i és un dels habituals del director, amb qui ha col·laborat en els guions, o de vegades fins i tot com a ajudant de direcció o director de segona unitat de cintes seves com ara The Darjeeling Limited; The Grand Budapest Hotel; Isle of Dogs; o The French Dispatch.
Molts dels actors citats que intervenen al film són habituals dels films d’Anderson, entre els quals també caldria esmentar aquí Willem Dafoe i l’incondicional Bob Balaban. Margot Robbie sembla incorporar-se a la família amb una aparició disfressada. Igualment, el director de fotografia, Robert D. Yeoman és el responsable de la imatge d’una bona pila de films d’Anderson, com ara Rushmore; The Royal Tenenbaums; Life Aquatic; Moonrise Kingdom; The Darjeeling Limited; The Grand Budapest Hotel; i The French Dispatch. Alexander Desplat ha compost la música, i també n’ha escrit la de Moonrise Kingdom; The Grand Budapest Hotel; Isle of Dogs; i The French Dispatch, entre d’altres. Finalment, Barney Pilling ha estat l’editor d’Isle of Dogs i de The Grand Budapest Hotel.
Wes Anderson ha arribat a dir que els seus films caldria veure’ls un parell de cops per copsar tots els matisos. Probablement, té raó, ja que una de les sensacions que els seus films acostumen a deixar és la de certa inaprehensió. Anderson és difícil de descriure, probablement també d’entendre del tot. Rere el seu cinema, més complex del que sembla, hi ha quelcom críptic.
Veredicte
El millor: La sensació lúdica que els seus films transmeten malgrat la fredor expositiva.
El pitjor: En certa mesura, la condició postmoderna dels seus plantejaments. Però aquesta és una percepció subjectiva i no és prou sòlida com per desmerèixer els esforços del realitzador.
Nota: 8
