The Whale era una de les pel·lícules que despertava més expectació del Festival de Venècia de 2022. Alguns vaticinaven que seria el retorn de Darren Aronofsky a l’estil i la grandesa de The Wrestler, film amb què, per cert, va guanyar el Lleó d’Or el 2008. Però no només això. També s’havia comentat que podria representar el renaixement de Brendan Fraser com a actor, tal com va passar amb la carrera de Mickey Rourke llavors. Res més lluny de la veritat. La realitat és que aquesta pel·lícula sensacionalista té un to molt més proper a Mother! (2017) que a cap altre dels títols de la seva filmografia. Però si en aquella pel·lícula l’excés i l’exageració li anaven com l’anell al dit, a The Whale no fan més que reduir la proposta d’Aronofsky a una repetitiva successió de moments caricaturescos. I això l’allunya de tota mena de grandesa. Quina ironia…
The Whale el retorn d’Aronofsky
The Whale no deixa de ser una peça de càmera: passa tota en una localització —l’apartament del protagonista—, intervenen pràcticament només quatre actors, i compta amb uns diàlegs excessivament expositius, que no aconsegueixen escapar de la teatralitat del material original. El film retrata els últims dies d’en Charlie, un professor universitari de 272 km qui després de perdre la seva parella cau en una depressió de la qual encara no s’ha recuperat, que ha fet que descuidi completament la seva imatge.
Queda clar que The Whale encaixa bé dins de l’opus artístic de Darren Aronofsky. Al cap i a la fi, no deixa de parlar d’un personatge en decadència que abraça la soledat com a companya de viatge abans d’assumir una mort irremeiable. Però a tot això li hem de sumar un nou element, que és clau per entendre aquest film: l’honestedat. El mateix Charlie anima als seus alumnes a ser sincers quan escriguin les ressenyes literàries que els hi posa de deures; també vol que la gent contesti amb franquesa una pregunta que no deixa de repetir i que ràpidament es converteix en leitmotiv: “Et faig fàstic?”. I aquí arribem al gran problema que tinc amb la pel·lícula, que és que Aronofsky suspèn l’assignatura de l’honestedat.
Morbo i llàgrima
El cineasta sovint mira a en Charlie amb pena. Altres vegades directament se’n riu d’ell i, en més d’una ocasió, li fa treure la samarreta perquè veiem els seus quilos de més apel·lant només a la morbositat més primària. No hi ha ni rastre d’empatia. Almenys en la seva posada en escena, ja que si pretén que l’omnipresent i excessivament lacrimògena música ocupi aquest paper, va molt equivocat.
Brendan Fraser inunda la pantalla, sí, però més perquè queda encapsulat en un aspect ratio gairebé completament quadrat, que no perquè ofereixi una interpretació al nivell de Rourke, Burstyn o Portman. El seu registre és impostat i excessiu, igual que el de Sadie Sink i Samantha Morton. Només s’escapa del ridícul una inspirada Hong Chau (Watchmen, Driveways). Per a mi, el millor del film.
Així doncs, The Whale ràpidament es converteix amb una pel·lícula que confon honestedat per obvietat. I també ens llança el seu protagonista com a carnassa perquè sentim fàstic primer, i pena després. Però mai perquè puguem entendre amb el cor a la mà la seva sincera tragèdia.
