Malgrat una volguda lleugeresa, Arab Blues arriba al públic perquè té l’autenticitat que traspua la història i el personatge de Selma –l’actriu franco-iraniana Golshifteh Farahani–, com si fos un alter ego de la seva directora franco-tunisiana, la debutant en el llarg, Manele Labidi. La directora ha escollit la comèdia ben conscient d’aquella màxima que diu que si has de dir coses serioses, més val que ho facis fent riure. No és que la història contingui exactament elements autobiogràfics (el personatge de Selma és una psicòloga i no pas autora de teatre i cineasta novell), però a Manele li serveix per abordar certs sentiments personals –els quals no deuen ser aliens a l’actriu tampoc, d’aquí l’honestedat i autenticitat del film– pel que fa a la seva condició de filla de tunisians nascuda i criada, però, a França, i que mira el seu país de referència amb certa astorament i estranyesa.
Selma va marxar de la capital amb el pare cap a França quan tenia deu anys. A París s’ha format com a psicòloga, i en cert moment decideix tornar a Tunis, a les arrels, on pensa instal·lar un consultori a la casa familiar, un immoble on viuen familiars que no la volen d’entrada perquè la veuen massa estrangera, tot i que no li poden prohibir ser-hi ja que és propietat dels seus. Sembla que els motius del retorn tenen una primera raó amb la relació amb el pare i amb el fet, com diu, que a París en un sol carrer hi ha un munt de psicòlegs disponibles. Però aviat Farahani ens transmet un personatge infeliç –l’esguard paga– i un xic misteriós. Mai no acabem de saber ben bé què li passa; sembla voler més aviat la solitud en la seva vida personal.
El moment del retorn de Selma a Tunis no és casual. Manele escull el 2011, després de la Revolució tunisiana que instal·la al país l’actual república democràtica on conviu amb dificultats notòries l’islam i occident. Al país, hi regne un cert desordre, la població està tan ressentida amb la caiguda dictadura esclafant com desorientada, amb un avenir incert. I l’ofici de Selma no s’entén. El mateix oncle l’adverteix que la gent no li dirà pas els problemes a una desconeguda. Alguns fins i tot creuen que ofereix un refinat servei de prostitució. Però la gent de la família i del barri: una cosina rebel que no vol estudiar, la tieta que enveja la Selma per la llibertat que li suposa, l’oncle alcohòlic, una perruquera amb ínfules de classe que no ha superat el conflicte amb la mare, un home que s’evidencia desesperat pels seus conflictes d’identitat sexual, un imam menystingut pels seus per no dur barba ni cert senyal prescriptiu al front, a banda d’una actitud lliberal, i desorientat en haver-lo abandonat la dona, tots, s’evidencien amb conflictes. I la consulta de la Selma comença a tenir agenda atapeïda; la vulnerabilitat d’homes i dones és comú al món.
Dos conflictes: el de civilitzacions i el dels canvis socials i polítics que no acaben de fer net amb les tradicions i els valors d’antany se subjuguen en aquest film potser no tan lleuger com sembla. De fet, els conflictes hi van ser fins i tot en l’equip de rodatge: la barreja de tècnics francesos i tunisians i els seus diferents hàbits de feina. El jove policia que salva la Selma d’un abús d’autoritat i masclisme dels seus companys en un control de carretera, li exigeix que obtingui una llicència per exercir –un autèntic calvari amb un Ministeri de Sanitat amb funcionaris corruptes que en hores de feina venen pel seu compte articles de mercat negre com a xantatge–, però alhora se sent atret per ella a qui li suposa, això no obstant, un menyspreu pel país. I no és clarament perceptible al film, però el fet que la Selma no estigui informada del requisit burocràtic potser connota implícitament aquest menyspreu en un nivell fins i tot inconscient. “Creu que ha arribat a un país de salvatges”, li dirà el policia en cert moment.
Però tot això queda dit amb un aire còmic. Els personatges es fan entranyables, i el producte té un embolcall amable que es digereix fàcilment. Els diàlegs estan ben escrits; Manele, que es confessa admiradora de les comèdies italianes dels 60 i 70 i que escull cançons italianes per al seu film, controla l’univers creat, els personatges i el timing; combina les contínues circumstàncies inesperades amb moments de les confessions en la consulta que generen hilaritat pel contrast de mons que s’hi troben, fins arribar, però, a un desenllaç obert com pot ser el destí de Tunísia.
Veredicte
El millor: el savoir être de l’actriu Golshifteh Farahani, que atorga al personatge una indefinida pregonesa i melangia. La sensació d’estranyesa, d’allunyament i aïllament que el seu personatge sent en un país que no entén ni accepta encara malgrat els seus orígens.
El pitjor: potser certs estereotipus de la comèdia occidental actual que fan el film un xic previsible en alguns moments, però que tampoc espatllen el greixat mecanisme.
Nota: 8,5
