Aquells meravellosos videoclubs

- Advertisement -
- Advertisement -

Aquesta setmana passada va arribar-li a la meva besnéta petita, que ara ha fet cinc anys, el carnet del Club Súper 3. I la menuda, tota orgullosa de pertànyer a la mateixa entitat que el Pau, el Fluski, l’Àlex i tota aquella colla de personatges divertits i cridaners, me’l va ensenyar, apropant-me’l tant als morros que no vaig aconseguir guipar fins que no me’l va retirar una mica. Pobreta, és petita i no ho fa amb mala intenció. I amb aquella innocència tan maca dels nens, va i em pregunta si jo també era d’algun club. Vaig rebuscar pel fondo del bolso, regirant totes les meves andròmines, fins que vaig trobar un carnet oblidat que m’acreditava com a afortunada membre d’un videoclub Boom.

La veritat és que no hi pot haver cap nom millor per a un videoclub. Segur que n’hi ha un grapat amb tocs cinèfils. En recordo un d’Igualada que s’anomenava La pantera rosa, i un altre a Cerdanyola al que li havien posat 007. Però Boom… Boom és el que hi va haver quan va aparèixer el format VHS i van obrir un grapat d’establiments dedicats al lloguer de penícules de vídeo, i boom és també el que van fer fa una temporada la majoria d’aquests llocs, que van haver de tancar entre molts motius per la crisi, l’augment de la pirateria i l’arribada de les plataformes que et portaven a casa les estrenes cinematogràfiques. Ara, ben pocs videoclubs queden al nostre país.

Però, segur que molts de vosaltres compartireu amb mi que els videoclubs ens han deixat molts records, i més aquells que som cinèfils, com ara nosaltres. Anar al videoclub era sinònim de preparar una tarda o un vespre amb garantia d’èxit. El primer pas era endinsar-se en aquells passadissos envoltats de prestatges, tots ells carregats de caixes rectangulars. Buides, sempre! Perquè el material calia preservar-lo de les manotes de molts. Així que quan ja havies agafat una cinquantena de capses, havies observat bé la caràtula, l’havies girat per llegir la sinopsi i l’havies tornat al seu lloc, et decidies per un títol que faria les delícies de la família durant dues hores.

La majoria de videoclubs utilitzaven un mètode d’etiquetatge que et permetia anar a caixa amb un paperet o targeta en lloc de fer-te carretejar la capsa. Les estrenes eren el producte més buscat, i de vegades, tot i que l’estanteria estava plena, les existències estaven esgotades i havies de llogar algun títol més antic o menys atractiu. El truc, per a molts, era anar al videoclub divendres, perquè podies aprofitar fins dilluns la penícula i visionar-la tantes vegades com volguessis. Això sí, molts d’aquests centres penalitzaven els clients que tornaven les cintes sense rebobinar, i els feien pagar un suplement extra la propera vegada. I és que a tothom li agrada arribar a casa, amb la bossa de pipes, i començar a veure Terminator o Parc juràssic sense perdre el temps de rebobinar tot el metratge.

Un dels èxits més grans que van viure els videoclubs va ser la incorporació en molts dels establiments d’una secció d’alimentació. Bueno, digueu-li alimentació, digueu-li xuxeries i altres marranades de sucre i colorants, oi? Allò sí que era el pack complet. Anar a buscar una penícula i un carregament de núvols, llengües, cucs, mores i totxos per endrapar durant, siguem sincers, els primers vint minuts de film, ja que després ja no quedava res dins d’aquella bossa que no fos restes de sucre. De fet, els videoclubs van suposar la solució a molts pares divorciats que no sabien què fer el cap de setmana amb els nens. Anaven a buscar una penícula infantil i mig quilo de llaminadures. A part d’estar distrets, els nens ja no tenien gana de sopar i dilluns ja s’arreglarien amb sa mare.

Però cuidado, ara que parlem de penícules de dibuixos, perquè a molts videoclubs no podies deixar els nens lliurement perquè podien endinsar-se en una zona perillosa, una secció que probablement els crearia traumes per la resta de la seva vida: la secció de cinema per a adults. Sí, i quan dic adults vull dir cinema verd. Porno, com vam comentar fa unes setmanes. Sí, ja sabeu de què parlo, punyeteros… I com que les caràtules d’aquestes penícules no es tallaven ni un pèl –bé, alguns sí que es tallaven, que allà es veia tot i tothom com anava ben depiladet–, la canalla agafava aquelles capsetes amb curiositat i te les portaven mentre decidies si veure Forrest Gump o El piano, i enmig de tota la clientela cridava: “Mira, iaia! Aquesta penícula és com la que guarda l’avi darrere les ampolles d’anís!

Els videoclubs van suposar la porta d’entrada al mercat laboral per a molts jovenets i jovenetes que el cap de setmana volien guanyar-se uns calerons. Es notava la seva escassa experiència, es notava. Els veies allà, darrere del taulell, amb un somriure forçat, sobretot quan entrava la resta de la seva colla per saludar-lo i marxaven i ell es quedava allà, tancat, havent d’aguantar persones que els preguntaven quina d’aquelles trenta penícules que havien preseleccionat els recomanava. Pobrets. Ara, d’altres videoclubs tenien personal molt qualificat. Grans entesos en la matèria que havien vist tots i cadascun dels títols que oferien en lloguer a la seva clientela. Els que ja et coneixien i t’oferien un títol d’estrena mentre t’asseguraven que aquesta, senyora Toneta, li agradarà.

Ai, els videoclubs! Quantes i quantes penícules vam veure –i rebobinar– gràcies als videoclubs. Quantes hores passades entre prestatges, esperant que la parella es decideixi entre un drama i una comèdia. Quants tràilers passats a velocitat ràpida abans d’encetar la penícula en si. Quants dilluns de corredisses per tornar a última hora de la tarda la cinta abans no tanqués l’establiment i ens fessin pagar la multa pel retard. Ara, per molt que es puguin llogar penícules al Movistar o veure-les a la carta al Netflix, ja no és el mateix. Descanseu en pau, estimats videoclubs!

- Advertisement -

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents