Desprès de dos anys des de l’estrena de X-Men: Days of Future Past, el públic esperava una pel·lícula al mateix nivell, ja que la saga va posicionar-se de nou al sector creant una atmosfera carregada d’acció i girs de guió. La seqüela, X-Men: Apocalypse augurava una experiència única i per sobre de la reiterada fórmula de superherois i poc innovadora, però no ha estat així. La rentada de rostre que va tenir la saga pronosticava emoció, novetat, acció, i s’ha quedat en un film més que passa per davant sense motivació.
El film s’origina a l’antic Egipte, on la població adora al que és considerat el primer mutant de la història i pare de tots: Apocalipsis. La clau del seu èxit resideix en la capacitat que té per anar acumulant poders de la resta de mutants esdevenint un esser immortal. Transcorren milers d’anys on el mutant roman dormit i al despertar es troba amb un món que no el convenç i decideix fer front creant el seu propi exèrcit de mutant. Per altra banda, els X-Men troben nous adeptes i es tornen a reunir per fer front als atacs que preveuen la fi del món.
El retorn de Bryan Singer a la direcció de la saga va ser tota una sorpresa i va una agradable sensació fresca, desprès del fracàs de la tercera pel·lícula els fans necessitaven retrobar-se amb els mutants i ho van fer amb el retorn de la versió més jove dels personatges. Amb aquest últim film aconsegueix sorprendre negativament, atorgant una versió descafeïnada d’una de les franquícies de Marvel. A aquestes alçades no es pot fer un guió tan pla, ja no per la història en sí, sinó per com es van desenvolupant els fets sense importància.
La carència d’originalitat, d’emocions i d’empatia amb els personatges tant protagonistes com antagonistes es fan visibles a cada moment i la sensació d’avorriment s’esvaeix en aparèixer un vell conegut de la old school: Wolverine (Lobezno), entra en acció de cop, sense esperar la seva aparició. Els pocs minuts en pantalla donen pas a l’escena més rodona que, sense ser una meravella, en aquesta ocasió sembla necessària. La cinta comença potent, amb una escena amb força contingut i pronosticant dues hores per a devorar crispetes i súperherois.
La majoria de diàlegs són poc alentidors i romanen fora de l’interés, l’absurd en part del seu contingut els tornen irreals. Tot i que el principal problema és que conté massa informació, a cada escena es va obrint un front de noves coses, històries dels personatges que entren en acció i la seva carta presentació (per si encara no els coneixia ningú, millor recalcar qui és qui, quin poder té i el seu paper al món). No és que els actors actuïn malament o no hagi estat encertat el seu fixatge, simplement la seva aportació és irrellevant en gairebé tots els casos. Potser el cas més destacable és el de Nightcrawler (rondaire nocturn). No només dels nous. L’aparició de Mística és tediosa, no aporta res al desenvolupament i fa nosa a cada escena. Magneto i el Professor Charles Xavier exerceixen la seva funció habitual, però en canvi no produeixen sensació de rebuig, agrada tenir-los en acció i veure la seva particular relació d’amistat. El malvat, no té consistència, és indiferent, ja que la seva trama està atapeïda de referències als altres mutants.
La pel·lícula no és dolenta, es deixa veure si hom és conscient que no manté el ritme de les anteriors però que respecta els fets que van succeir i dóna massa confiança als efectes especials i l’explosió de personatges com si es tractés de la fi del món i no ho és, malgrat el seu propòsit.
Veredicte:
El millor: L’aparició d’un vell conegut Lobezno, aportant la millor i més sorprenent escena del film.
El pitjor: La desfilada de personatges sense perfilar i la carència d’acció esdevenen monotonia.
Nota: 6
