Tant si estàs abonat a Movistar+ com si no, está clar que el calendari seriòfil ha estat marcat aquest mes de novembre per l’estrena d’Antidisturbios. Envoltada d’una polèmica que ha ajudat a promocionar-la en un moment en què Patria (HBO) l’hagués pogut eclipsar perfectament. La sèrie arriba en el moment idoni per a aquells que busquin una barreja d’acció, crítica social i política i un ritme frenètic que porta sens dubte el segell d’identitat del seu director, Rodrigo Sorogoyen. Un desnonament, un grup d’antiavalots i un sistema que, com tots ja intuïm, està corromput fins a la medul·la. Si això no és al·licient suficient per veure la sèrie del moment, aquí parlarem d’alguns dels punts més importants que segur que te’n faran venir ganes.
La crítica, la millor publicitat
Si no et vas assabentar de l’existència d’Antidisturbios per la campanya de Movistar +, de ben segur que en vas sentir parlar per la polèmica que varen crear diversos sindicats de policia a Twitter. La representació d’un grup d’antiavalots (més o menys) corruptes que provoquen la mort d’una persona en un desnonament va enfurismar la tristament coneguda Jusapol i d’altres agrupacions sindicals. Segons deien, la sèrie era fake news, perquè no representava fidelment la feina d’aquesta branca de la policia nacional. Sincerament, fake news seria admetre que el concepte de fake news també s’aplica a la ficció tal com denuncia aquest col·lectiu; però, bé…
Ridiculeses a part, la veritat és que la denúncia de Jusapol només ha fet avivar les ganes de veure la sèrie en la Twitosfera i els ha fet la meitat de la feina al departament de màrqueting. Molt difícil tampoc podia ser, la veritat, tenint en compte que mentre Movistar+ estrena Antidisturbios, Amazon Prime publicita el documental de la Princesa Elionor i un concert exclusiu d’Alejando Sanz.
Per reflexionar-hi, la veritat.
Des del casc del poli
A l’altra banda (i sense intentar comparar-los ni caure en el típic “els extrems es toquen”) Toni de la Torre qüestionava la tessitura en què Antidisturbios situa a l’espectador en un article per al diari Crític. Tal com deia, no és que sigui l’altra cara de la moneda, sinó que el punt de vista que exposa és ben vàlid, per la qual cosa també m’agradaria compartir-lo.
Lluny del fet que Antidisturbios sigui una crítica flagrant del cos policial estatal, ens mostra la “cara més humana” de la policia, fent-nos posar a la pell del “dolent” en situacions tant complicades i doloroses com un desnonament. Durant aquest fet (ara ve l’espòiler) un immigrant acaba morint per la mala praxi d’alguns agents, però, en comptes de visualitzar el sofriment d’aquesta pobra persona de qui només en sabem el nom, ens quedem amb com la situació està afectant els policies.
No només això, sinó que els capítols evolucionen cap a una crítica a un sistema que és corrupte, i dona la culpa precisament a aquest sistema dels terribles esdeveniments que desencadenen la trama. Tot i no faltar-li raó, és cert que pot fer la sensació que els policies són completament innocents, o uns simples caps de turc d’aquest sistema dolent, la qual cosa pot semblar que els eximeix de qualsevol dels seus actes. En definitiva, el típic “ells només són uns manats. Només fan la seva feina”, excusa que, des del judici d’Eichman, va quedar desmuntada.
Sorogoyen en plena forma
Enmig de tot això hi trobem Rodrigo Sorogoyen, que pel que fa al guió, tal com ens té acostumades, ensenya la poteta però no acaba de posar-hi el braç sencer. Tot i l’ambigüitat aquesta tan típica a què ens tenen acostumades les trames de les ficcions més d’esquerres i progressistes espanyoles, ningú pot rebatre-li a Sorogoyen el mèrit que té la seva direcció.
Primeríssims primers plans, edició de vertigen i una crítica aigualida que ens ressona a un bri de veritat. La formula que Sorogoyen ja va perfeccionar al llargmetratge El Reino es repeteix en aquesta ocasió en forma de sèrie de sis capítols. No hi ha dubte que el director eleva el nivell de la ficció nacional i que ens trobem davant d’un rara avis que, tot i l’encadenament d’èxits que el precedeix, és fidel a allò que vol explicar.
Un altre punt a favor és l’“heroïna” de la història, Laia Urquijo, interpretada per Vicky Luengo. Es tracta d’una noia que, segons paraules de Sorogoyen, va crear perquè era l’únic personatge el qual veia capaç de lluitar contra un cos que fa tants anys que fa olor de podrit. En contraposició a la coprotagonista d’una altra sèrie del moment, Los Favoritos de Midas, aquesta apassionada justiciera té els seus alts i els seus baixos, les seves contradiccions i dubtes, i no només passió i compromís amb el seu ofici i ideals, quelcom que, tal com està el pati, també és molt d’agrair.
Veredicte
Agradarà a: Amants de l’acció, els thrillers i a aquells que també agraeixen un xic de crítica social en les sèries que consumeixen.
No agradarà a: Als antiavalots, jutges, funcionaris de l’estat i demés patriotes que creguin en el sistema.
Exganxómetre: 8
Nota: 7
