La gent a la qual ens han forçat cap al món adult solem viure d’una nostàlgia desmesurada… Ens diem seguidors d’anime però en realitat som uns puristes dels 90. Ens agrada l’anime, però el d’aquella època. I aquí hi ha diners si saben fer-nos tornar enrere en el temps. Megalo Box (2018) es crea en commemoració dels cinquanta anys del manga Ashita no Joe (1968), el gran hit de la boxa, però homenatjant l’estil del Cowboy Bebop (1998–1999) dels noranta, de Shinichiro Watanabe.
Netflix segueix la seva política de mínim esforç comprant clàssics indispensables per a recent iniciats a l’anime i afegeix al catàleg Neon Genesis Evangelion (1995–1996), després d’haver excel·lit amb l’adaptació reboot de la violenta Devilman (1972—1973; 2018), mentre distribueix també la nova Caballeros del Zodiaco (1986—1989; 2019) de Toei Animation. Ningú se’n salva, ni tan sols sèries petites del K3 com Fruits Basket (2001; 2019), que ha començat de zero aquest juliol.
La malenconia mal portada pot ser dolorosa. Ara revisem quins animes de la infància han tornat a la vida com un Sant Llàtzer. Per bé… O per mal. Proposo animes que es van produir o estaven a la tele al voltant del 2000, sent el 1999 una data que es repeteix sovint. No compten els animes que han seguit emetent episodis nous sense pausa des que van aparèixer, com One Piece (1999—) o Detectiu Conan (1996— ).
‘Bola de Drac’ (1985—1995; 2015 — actualitat) (continuació)
Els de Toei Animation han provat mil coses per estirar el xiclet d’Akira Toriyama. Ja el 1995 va dir que no volia continuar, que parava. Però Toei va pressionar i van fer per la seva banda Bola de Drac GT, amb dissenys i idees que l’autor els va preparar. No sap greu perquè gràcies a ells vam poder conèixer la Pan, ens vam fer amics del Trunks que tornava a l’edat en què era un tio guai amb jaqueta texana, vam poder voltar l’univers amb unes vibracions molt Star Wars i a la vegada vam poder veure la Bulma amb uns 60 anys, un mini-trauma pel cervell.
Després van inventar una cosa anomenada Bola de Drac Z Kai (2009—2015), la remasterització, que sí, també van emetre al Super 3, i que va acabar amb un atac d’artilleria pesada de la nostàlgia amb dues pel·lícules: Bola de Drac Z: La Batalla dels Déus (2013) i Bola de Drac Z: La ressurrecció de F (2015). Quan vam veure que hi eren en català no vam poder-nos estar de veure’n ni que en fos una al cinema, i per culpa nostra vam donar pas a…
Dragon Ball Super (2015–2018), la súper seqüela de Bola de Drac feta corre-cuita, que va despertar vergonya per la qualitat de l’animació durant els primers episodis però que es va posar les piles. La progressió geomètrica de la força dels enemics augmenta lògicament amb personatges com el gat-esfinx, déu de la destrucció a qui cal comprar amb pastís d’aniversari, els déus dels 12 universos, i el super rei del tot Zenô que és en realitat un nen de cinc anys que s’avorreix i que amenaça a resetejar la realitat si ningú no li fa cas i no juga amb ell a coses de nens de cinc anys com alçar-lo i fer l’avió. Evidentment, Son Goku és ja un “Guerrer de l’espai nivell Déu”, i el seus cabells canvia de morè a pel-roig a ros i a blau a cor que vols.
Toei fins i tot té la Santa Barra de fer Dragon Ball Heroes (2018—actualitat ), l’adaptació en anime promocional d’un joc de cartes en línia, que malgrat tot té coses tan curioses com enfrontar Son Goku Déu (canònic) amb Son Goku forma quarta de Dragon Ball GT (ara part d’un futur inexistent) i barrejar-nos tot d’altres Son Gokus no canònics com pot ser un Son Goku adult que encara vesteix com el nen mico de la primera temporada.
‘Sailor Moon’ (1992—1997; 2015–2016) (remake)
Al K3 la vam rebre el 2001 amb els braços oberts. Sailor Moon té uns bons 200 capítols de marro, acció, romanç i escenes emotives on la gent moria de debò. S’acabava amb la dolenta més poderosa de totes, la Marinera Galàxia, el nostre particular Galactus fet dona coqueta. Pretenia dominar el cosmos i volia destruir totes les marineres. Però la marinera Lluna es transformava en àngel (vestida pràcticament de núvia) per salvar el planeta.
Sailor Moon va ser un fenomen que va revitalitzar el manga per a noies (amb fama d’empallegós com Candy Candy) sense deixar de ser-ho: en aquest univers femení sideral, la Usagi sortia amb el Mamoru, un tio que es disfressava de baró per lluitar i que es feia dir “Antifaç de Gal·la”, els gats parlaven, hi havia princeses chibis de cinc anys… I a més, Urà i Neptú eren parella i la Haruka era una tia masculina i atractiva. No hi ha més Girl Power que això!
Sailor Moon Crystal (2015) és una iteració sobre la història principal, feta amb les tècniques d’animació actuals, però intentant dibuixar els ulls tan deformadament grossos com llavors. Us animeu a veure com es transforma l’Usagi en 3D?
‘Sakura, la caçadora de cartes’ (1998—2000; 2018) (continuació)
I recollint el testimoni de Sailor Moon, Sakura també és una magical girl amb vestits xulos. Si la marinera Lluna i companyia tenien el poder del astres, la Sakura té el poder d’unes cartes semblants als arcans del tarot, tot molt astrològic (i si no digueu-li als Cavallers del Zodiac).
Però Sakura es desmarca: primer de tot, canvia de vestit més que de calcetes. Si no està massa creativa la Sakura et conjurarà el vent per capturar-te qualsevol cosa. Però en realitat té atacs súper variats basats en les cartes que atrapa, la qual cosa és emocionant. Finalment, també hi ha romanços homosexuals soterrats. Recordem com en Shaoran no controla el desig pel millor amic (o potser l’enamorat) del germà gran de la Sakura.
Em saltaré Tsubasa: les Cròniques perdudes (2005), la seqüela alternativa postapocalíptica d’estètica llòbrega, i ens plantem al 2018! El meravellós grup de mangakas Clamp s’uneixen per continuar la sèrie des del final de la segona temporada amb “l’arc de les cartes transparents”. La sèrie respira exactament el mateix esperit de sempre i és una veritable cucada. En aquesta saga, la Sakura ha perdut totes les cartes i ha de capturar cartes noves que causen el caos a la ciutat i s’han d’enfrontar a una amenaçadora aparició dins els seus somnis. Estrenarà un nou ceptre molt semblant al que va aconseguir a l’últim episodi de la sèrie! La temporada s’ha acabat amb un final obert i no sabem si tornarà.
‘Oliver y Benji’ (1983; 1994; 2002; 2018–Actualitat) (remake)
Ningú podrà parlar amb més sentiment de causa que Roger Banqué dels mags del futbol de la masia del Capità Tsubasa. Però segur que no sabíeu que ha tornat amb motiu del mundial de Rússia de la FIFA de l’any passat, amb un remake de 52 episodis. A ultramar la distribueix Netflix, però encara no sabem quan arribarà a les nostres televisions.
El 2002, Oliver i Benji ja van fer una temporada especial en motiu del mundial, el Benji acaba al Bayern de Munic, i l’Oliver fitxa pel Barça (això és molt fort) i va sembrant victòries per a l’equip. L’Oliver debuta en un partit Catalunya vs. València, on el públic anima amb la representativa bandera franquista dels Països Catalans. Potser coneixes la controvèrsia que es va muntar al voltant del surrealisme de l’episodi.
Cataluña independiente.
País catalán.
Y banderas de la España franquista en el Campo Nuevo.
Los mejores dibujos de la historia ¡¡¡
Jajaja pic.twitter.com/WFzAczKp8u— RAFA VILLEGAS (@RIVO140480) October 19, 2017
En realitat l’adaptació del 2018 és bastant bona, perquè vulguis o no, l’original ha envellit molt. Tot i així de vegades la pilota en 3D és un tema delicat. Prepareu-vos per veure pilotes en efecte sense lleis físiques, catapultes infernals, el davanter imparable i el porter imbatible!
‘Digimon Adventure’ (1999—2001; 2018) (continuació)
Ara reviscolarem el nostre amor pel món digital i els dissenys de les bestioles rivals de Pokémon. Digimon Adventure Tri va acabar d’emetre’s el maig del 2018. Mentre que Digimon porta 6 temporades acumulades, el fil de Digimon Adventure el van abandonar el 2001. Ara, a la setena temporada, Digimon Adventure Tri recopila sis pel·lícules noves, en les que els protagonistes han crescut i van a l’institut. Nous enemics apareixeran.
Se’m posa la pell de gallina. I com em posin “Butterfly” una altra vegada em posaré a plorar. La dobladora d’en Taichi, el protagonista, ja és morta. I si a més, resulta que l’opening sona estrany perquè el cantant original repeteix amb càncer de laringe (per amor a l’art) i que van publicar la cançó cinc dies abans de la seva mort, ja ni t’explico. La veritable nostàlgia pesa. La traducció de l’opening te l’has de fer tu mateix:
Amb els nostres Digimon lluitarem pel món amb força i amistat fins a lliurar al món de les rodes negres!! …i dels amos oscuros …i de l’apocalipsis …i els germans petits van continuar la feina i ara ens hem de empassar 26 episodis de nostàlgia amb un CGI qüestionable!
