Animació no vol dir (només) dibuixos per a nens. És un art que engloba tot el procés creatiu de disseny personatges, objectes o elements en moviments. Però el que dóna la vida és la representació visual d’una fantasia que es fa realitat i això, sentimentalment, arriba tant a nens com a adults segons quin sigui el contingut d’aquests missatge.
La incursió de l’animació oriental (més coneguda com a anime) va creuar els oceans per a arribar a la resta de continents, però va xocar amb la generació d’espectadors nord-americans que ja gaudien de les seves pròpies creacions,els cartoons i còmics. La controvèrsia ha estat servida des de fa molts anys. Quin tipus d’animació és “millor”? Per respondre aquesta pregunta primer s’han de veure les diferències que existeixen entre els dos quant a l’estil i la temàtica.
Temàtica animada
Cada “bàndol” ha tingut unes influències clares degut a l’efecte cultural que ha viscut el país de procedència. Es podria considerar que l’animació oriental té un ventall més ampli de temàtiques i un enfocament més adult. Hi ha sèries que es creen per a nens i els distreu, però el rerefons està clarament enfocat als més grans de la casa. Són, potser detalls que un infant no percep. El Japó ha estat una pàtria que ha defensat uns valors tradicionals i la seva animació així ho manifesta amb arguments que reflexionen sobre el respecte, la valentia, l’estima per l’entorn (animals, família, natura o possessions), i l’acceptacció de les diferències… Les seves sèries o pel·lícules solen estar centrades en alguna d’aquestes situacions, amb un esquema molt simple que van desenvolupant i és aquí on hi ha un gir important dels esdeveniments sovint barrejat amb dosis de fantasia, ciència ficció, terror, però també una gran part se centren en els valors de la vida.
Contenen escenes amb personatges força estàtics que tenen uns llargs diàlegs, aporten molta informació i creen un conflicte filosòfic amb ells mateixos on es plantegen la seva vida en innombrables ocasions. Sempre hi ha excepcions però el gran gruix parteix d’aquesta base. També és comú trobar un nen petit o adolescent com a protagonista. Al llarg de la història ha de créixer com a adult i persona, però no tindrà les coses fàcils ja que sol ser l’escollit per desenvolupar una àrdua tasca i haurà d’entrar en acció vulgui o no: Shinji Ikari a Evangelion (ciència i tecnologia), Edward Elric a Fullmetal Alchemist (alquímia i fantasia) o Naruto Uzumaki a Naruto (arts marcials).
A l’altre cantó del ring es troba un pes pesat de la industria, l’animació nord-americana. Juga en un terreny més consolidat, potser perquè els continguts són més propers i homogenis a tots els països occidentals. S’allunya de les situacions quotidianes a casa, busca més el gènere còmic (tot i que l’oriental té peces d’humor extremadament originals, potser pel toc ridícul i absurd que incorporen) i van per feina sense furgar el nostre interior ni explotar els nostres sentiments més ocults. Per tant, tenen uns arguments més senzills i van més directe a l’acció. Són obres entretingudes i divertides, però molt passades per filtres degut a les gran empreses que tenen al darrere. Procuren no lluir tabús ni problemes interns només per quedar bé davant de la societat, cosa que reflecteix clarament la població que habita les seves nacions. Així doncs, s’observa que ambdós estils tenen un fort reflex de la societat de cada continent.
Estil animat
La influència també ve denotada pels moviments polítics i conflictes. Fets molts durs i crus han esquitxat tot el món i moltes de les grans empreses creadores de dibuixos van sorgir merament com a font d’entreteniment. Aquest és el cas de Warner Bros, Walt Disney o Hannah Barbera, per exemple. Als Estats Units la industria animada tractava temes apolítics, fins i tot a la Primera Guerra Mundial alguns dibuixos feien una propaganda negativa política.
L’anime va brotar més tard, existia però es va popularitzar al voltant de la 2a dècada del segle XX i es va fixar en el contingut occidental de l’època com a inspiració. Degut a la crisi econòmica i el poc pressupost que es destinava en cinema al país, van començar a crear pel·lícules animades per a representar la ficció i reproduir escenes d’acció amb els mínims calers. És evident, que és més econòmic tenir un equip de dibuixants que no pas contractar un grapat d’actors amb totes les despeses que això genera.
Tot i així, els occidentals tenen un traç estètic més complert, donen a les escenes uns gestos i moviments més complicats, amb més línies d’expressió. Mentre que l’oriental es recrea en llargues escenes on els personatges només mouen els llavis i ulls mentre dialoguen. Podem comprovar-ho a una bona colla de films de l’Estudi Ghibli (Totoro, When Marnie Was There) o les dirigides de Mamoru Hosoda (Wolf Children, Summer Wars). Això no és gens negatiu ja que el resultat són escenes precioses en un pla fix. Tot i que no es compleix al 100%, és evident que molts animes tenen escenes d’acció impressionats i còmics amb pocs detalls, però és el que s’observa analitzant la majoria. La limitació de recursos deixa clara aquesta influència i determina cap a on evolucionen en cada cas. Resumint: els nord-americans imploren l’estètica i impressionar gràficament, mentre que els nipons cerquen impactar amb el seu missatge, utilitzant unes línies més fines i mínimes.
Es podria dir que els cartoons atorguen un realisme a les seves obres i tenen una fixació per l’estètica dels personatges que dissenyen. Pixar és una de les empreses que més mima i expressa el realisme i paral·lelisme amb la vida real, evolucionant cada cop més cap a un públic madur i un entretenint, sense més dilació, als menuts. La tendència a l’anime és cap a un personatge fictici on els seus alter ego s’apropa a la realitat. També els desenvolupen amb un rostre on les seves faccions són exagerades, amb uns ulls molt gran i expressius, nas petit, un generós ventall de colors, fent una petició al desig de semblar-se als seus veïns de l’altre costat de l’oceà.
L’animació sembla cosa per a nens, però darrera hi ha molta inversió. Moltes històries que ens transporten a altres móns, que ens expliquen fets històrics, fets reals i monòtons, escenes d’acció vertiginosa… Sigui el que sigui, vingui del país que vingui, són dos estils totalment compatibles amb diferents aportacions (totes elles vàlides i interessants). Amb el pas dels anys ambdós han anat evolucionant i, per sort, han anat sobrevivint als problemes que han patit, i cada vegada més es van nodrint l’un de l’altre i complementant-se. El problema seria que s’arribés a un punt en què perdessin la seva essència i acabessin sent massa similars.
