Sense Ficció emet el documental homenatge a l’actor, coreògraf, improvisador, humorista, mestre del vestit, Ángel Pavlovsky, un personatge estimat per la cadena que tornava fugaçment al teatre La Gleva l’any 2018 amb “¿Qué fue de Pavlovsky?”, als 77 anys. Aprofitant l’avinentesa, el director i periodista Alberto de La Torre treu al seu amic Pavlovsky del retir rural a Banyoles per fer unes memòries per a televisió. Però qui és per a nosaltres Pavlovsky?
El “travestí” que va fer amistat amb Minnelli
El 1984, Pavlovsky esquiva amb solera d’actor els dubtes sobre la seva ambigüitat en una entrevista de Televisió Espanyola. Va ser nedar i guardar la roba que el va permetre explorar la seva visió del gènere artístic del travestí (ara reemplaçat pel drag), un gènere avesat a la història autobiogràfica, al monòleg, al maquillatge i a l’enginy.
Aquest corrent marginal es tenyeix d’elegància a les mans de l’artista, que crea un transformisme sublim de cabaret. Va ser Liza Minnelli en persona, segons va explicar-me el mateix Ángel, qui va animar-lo en una nit desastrosa en què havia fugit de l’escenari increpat pel públic i qui li va donar l’empenta per persistir en la creació del personatge que coneixem.
Font: MAE. Institut del Teatre/Fons Colita
L’argentí que va florir al Carrer de les Tàpies
I del fracàs a Madrid, a eclipsar el Barcelona de Nit. La nit al Paral·lel era hereva dels cuplets dels anys vint, dels espectacles de doble sentit, dels cantants de tango i del revers decadent d’un Barri Xinès que s’alimentava de les barquetes dels marinos que feien escala esverats per la solitud d’alta mar. Als 70 tornava a viure un ambient d’explosió llibertina que escapava la censura del règim, un underground insolent i, segons com depravat, es gestava al Carrer de les Tàpies, un que va hipnotitzar l’avantguarda cultural com Maruja Torres, Terenci Moix o Núria Feliu tal com recorden al voltant d’uns xurros amb xocolata a Cola, Colita, Colassa (oda a Barcelona).
Barcelona era el millor lloc per rebre Pavlovsky, que també va arribar per trànsit marítim de l’Argentina de Perón el 1973 amb una germana petita a qui havia d’alimentar. A la Rambla de les Flors, Ocaña desfilava vestit de senyora. Guillermina Motta havia saltat a la fama per cantar Remena Nena a la sala La Paloma. I en aquesta tessitura, més que fer de ballarí, La Pavlovski gaudia de passejar-se i estarrufar les plomes. Com em confirmava durant el coctel “Jo volia fer el que em donés la gana, encara que tres mesos més tard canviés d’opinió”. Tan personal és la seva visió que es torna inclassificable encara pels dramaturgòlegs.
I així es va fer lloc amb la vèrbola que conserva. Alberto de la Torre, director de La Gleva i del projecte documental, talla el perfil més sincer de l’artista a través de l’entrevista extensiva i redescobreix una figura felina de vora vuitanta anys enamorada del focus i la multitud. El documental repassa una carrera captivadora i espontània que es fa curta de revisar en arxius de vídeo: des de l’òpera al mim, a la seva Orquestra de Senyoretes. Esperarem que Pavlovsky inspiri encara al futur una altra vorera barcelonina.
Veredicte
El millor: el muntatge dinàmic de participacions televisives, amb entrevistes a Colita o Nancy Tuñón. Tot un homenatge que el mateix Pavlovsky pot viure en primera persona gràcies al micromecenatge.
El pitjor: el resum d’una vida sencera pot fer perdre oportunitats per recollir l’anècdota, terreny que afavoreix el comediant, malgrat tot l’enquadrament de “fer seure i divagar” mostra el cantó més real de l’artista.
Nota: 8