today-is-a-good-day

‘Andor’: Star Wars torna per la porta gran

- Advertisement -

Andor ha acabat la seva primera temporada. Ja podem afirmar (si és que no ho havíem fet abans) que és la millor sèrie de l’univers galàctic fins el dia d’avui, amanida amb alguns dels millors moments de la saga. Tampoc exagerem quan diem que és una de les millors sèries de l’any.

És del tot cert que The Mandalorian ha quallat força en el fandom per tornar una mica amb l’estil dels primers films, per una ampliació del món força coherent i per un seguit de referències (altrament dit fan service) prou reeixides. I també, val a dir-ho, per ser realment el Boba Fett que tots volíem. Però Andor va una mica més enllà, ho fa a un altre nivell.

- Advertisement -

Andor_1

- Advertisement -

Andor està a l’altura de les millors sèries de televisió, capaç de competir a les millors lligues. I si a sobre l’univers de La Guerra de les Galàxies és el teu (i també el desenvolupament pausat, però interessant dels esdeveniments), estàs d’enhorabona.

Andor, rebels i dictadors

La sèrie ens endinsa en plena era de la Rebel·lió i l’Imperi, anterior a la Nova República. Per situar-nos, cinc anys abans dels esdeveniments de l’Episodi IV:Una Nova Esperança. Andor construeix de manera realista el creixement clandestí del bàndol rebel i les dificultats amb què es troba per erigir uns bons fonaments, a base de petites passes fetes per petites faccions i persones.

Però, per altra banda, també se’ns mostra, com un dels trets més interessants, el funcionament burocràtic intern i expansionista de l’Imperi Galàctic, cada vegada més autoritari, opressiu i dictatorial, amb els seus departaments i els seus problemes diaris arran dels petits moviments rebels repartits per tota la galàxia. Aquests, els fan créixer ràpid i amb mà dura, si no volen que se’ls escapi de les mans com una nau amb hipervelocitat.

Andor poster oficial
‘Andor’, el pòster oficial

El serial es pren el seu temps, amb diàlegs fantàstics i actuacions impecables, a construir de manera enginyosa i acurada els arcs argumentals, així com el desenvolupament progressiu dels personatges, i subtilment ens fa ser presents en la clàssica lluita dins el món creat per George Lucas, però aquí sense entrar en els poders místics dels ordes coneguts. La història està tan ben explicada que fins i tot alguns dels elements clàssics de la saga tampoc es troben a faltar.

I és aquí on radica l’èxit de la sèrie, el qual la immensa majoria no dubta a destacar: guions impecables fora del que la saga ens tenia acostumats. Aquí el fan service de que parlàvem no és gratuït. Aquí preval la història, cuidada fins al més mínim detall. Qui surt, “és perquè els necessitem i perquè realment aporten alguna cosa”, com remarcava el showrunner Tony Gilroy en una entrevista.

Per exemple com algun dels molts secundaris que es passegen per Rogue One, els quals enriqueixen aquesta història i la fan més plausible, donant històries (i finals més emotius) a petits personatges que ja havíem visitat. Andor és un autèntic thriller realista d’espies, emmarcat dins un colonialisme creixent sobre planetes i races lliures, que a voltes funciona com un relat de la Segona Guerra Mundial, un film de Jason Bourne (Gilroy n’és el guionista), un drama carcerari o una intriga política entre faccions que estan destinades a enfrontar-se.

Les claus de l’èxit d”Andor’

Una de les peces claus que enllaçaran més amb la trilogia original (vegis Episodis IV, V i VI) és el personatge de Mon Mothma, que de passar a tenir uns minuts importants per enderrocar l’Imperi a El Retorn del Jedi, una escena eliminada a l’Episodi III i quatre paraules a Rogue One, es converteix amb un dels personatges més importants per a la creació de la Rebel·lió des de la penombra.

- Advertisement -

Fidel a la causa, tot i estar a les altes esferes i en continu contacte amb l’Imperi, es juga la pell, i més, per enderrocar un poder que progressivament priva de llibertats. Gràcies a la gran caracterització de la Genoveve Reilly, Mothma és un dels personatges més interessants, tot i tenir un arc argumental més pla que la resta. De segur que a la segona temporada ens donarà més moments memorables.

Andor_3

Aquí hem d’obrir un parèntesi, perquè és cert que els seguidors de la saga es poden veure influenciats per conèixer ja prèviament cap a on porta aquesta lluita i el destí d’alguns dels personatges. Però, precisament per això cal remarcar la importància dels guions i diàlegs que se’ns han brindat a Andor. Hi ha molts personatges nous amb els quals es pot simpatitzar o bé odiar i situacions que mai han tingut tanta profunditat dins la saga. La sèrie, doncs, igualment és capaç de generar tensió, emoció i intriga amb tots els desenllaços que ja coneixem. Si això s’aconsegueix, i Andor ho fa amb escreix, és perquè alguna cosa ha fet bé.

Hi ha molts aspectes a destacar de la sèrie, a part de la fotografia, el vestuari o l’attrezzo (a vegades sembla que passegem per un museu ple d’utensilis dels setanta i pantalles amb dos colors i quatre línies, cosa que la fa enllaçar molt estèticament amb la primera
trilogia). Un d’ells, que moltes vegades sol passar desapercebut, és el càsting. Des del primer a l’últim, tothom està esplèndid. Feina no gaire fàcil, com ja remarcava el seu creador en les primeres entrevistes “ja que estem tractant amb més de 190 parts de diàleg sobre uns 25-30 personatges que ens porten des de la primera meitat fins a la segona. I després hem anat afegint personatges i veus com el món es torna més i més ampli”.

Hi ha diàlegs que expressen infinitat d’idees i reflexions, que obren el món, i cada paraula conta. Hi ha duels interpretatius majestuosos, converses dins una sala, sobre un sofà luxós o una cova amagada, sense efectes especials ni naus fent soroll, que eleven la qualitat de la sèrie.

Andor_2

Aire fresc a  Disney +

Andor té un problema, i és que deixa en evidència els dos anteriors serials televisius galàctics. La diferència amb The book of Boba Fett i Obi-Wan Kenobi són remarcables, que comparades amb aquesta semblen produccions molt menors. Una de les raons principals és que Andor va començar a gestar-se molt abans i ha aparegut molt temps després. Però també ho serien els guions més treballats, l’estructura de la història, la posada en escena, les actuacions, o l’ús més limitat de la pantalla digital en detriment d’utilitzar decorats molt més grans i més localitzacions reals (l’arquitectura també té un paper força destacat a la sèrie).

Bàsicament, es nota que ha sigut una producció més ben planificada, escrita i brillantment executada i orquestrada. Després del seu anunci va tardar uns tres anys a gestar-se i el resultat final ha sigut seriós, adult i competent, quan els altres dos, dirigits a un públic més infantil, van tardar poc més d’un any. Andor és un projecte sense precipitacions, i com remarcaven a l’inici de la filmació els creadors, van usar una escala totalment cinematogràfica per crear tot allò que veiem. I es nota.

Un altre punt original de la sèrie: dotze episodis, dotze intros, dotze temes musicals. A partir d’un tema central, Nicholas Britell (compositor de la celebrada Succession i més elogiat encara el seu tema musical) crea dotze melodies diferenciables amb diferents punts de tensió, ritme i sonoritat, subtils i deliciosos. A part, durant tota la sèrie ens regala alguns temes molt treballats que aporten sons que mai havíem escoltat a la saga. Com per exemple el tema Niamos! (Morlana Club Mix) que sona a una de les primeres escenes de la sèrie i el qual escoltem posteriorment de manera subtil en més d’una ocasió al llarg de la sèrie, ja que ve a ser “un hit galàctic” segons Britell.

Andor_4

Andor funciona per blocs (amb fets correlatius i algun flashback als inicis), així com ho farà la segona i última temporada. Amb la diferència que la temporada vinent cada bloc de tres episodis representarà un any abans dels esdeveniments de Rogue One, per arribar a l’últim episodi que enllaçarà directament amb el film, tal com ja va fer Gilroy enllaçant-lo (de manera magistral) amb l’Episodi IV.

Per alguns la sèrie és lenta i mancada d’acció. Però és cert que aquí preval el realisme i per descomptat que també se’ns delecta amb dosis d’acció que treuen l’alè. Aquí tot està mil·limetrat, cada segon té una raó de pes, cada detall conta, cada diàleg va més enllà i tot es converteix en un thriller d’espionatge realista amb grans moments de tensió i èpica que fins i tot es poden arribar a fer curts. L’edició d’algunes escenes amb l’ús de la música és sublim (vegis el final de l’episodi tres). O, què dir-vos de l’episodi sis, The Eye, un autèntic exercici de tensió (prèviament construït amb eficiència en els dos episodis anteriors) i d’una bellesa visual espaterrant, dels millors minuts que ha donat la saga galàctica sense cap mena de dubte i una fita televisiva inqüestionable. Com el gran final de temporada que se’ns ha regalat: fosc, emotiu i èpic, amb un tema musical final que posa la pell de gallina seguit d’una escena post crèdits que pot fer esclatar el cervell a més d’un.

La saga necessitava una sèrie així, per moltes raons. Necessitava demostrar que també és capaç de generar històries amb diàlegs deliciosos, dins un contingut adult i ple de simbolisme i personatges carregats de dubtes i reflexions, tornar la fe als que l’havien perdut, o distanciar-se de franquícies de shows humorístics, buidors argumentals i saturada composició digital.

Andor_5

Així doncs, un cop acabada aquesta primera temporada d’Andor, només ens podem treure el barret amb els clímax dels finals de cada arc argumental, com són els episodis tres, sis, deu o dotze; els parlaments de la senadora sota un senat cada vegada més reduït (amb menys veus que l’escolten), les converses al costat d’una família hostil o la recerca d’aliats per tirar endavant les seves accions; els problemes i afers del dia a dia dels treballadors imperials que treballen per les seves causes o els que viuen les seves pròpies injustícies; els que sacrifiquen les seves vides per aconseguir resultats que potser ningú sabrà qui els ha aconseguit; les divagacions sobre l’opressió, abús de poder i revolució d’un jove filòsof amb un petit llegat que esperem recuperar una mica més; o els monòlegs imponents com un dels que ens brinda el personatge de Luthen Rael interpretat per un estel·lar Stellan Skarsgard, sense oblidar els grans personatges creats per l’ocasió com poden ser l’amenaçadora Dedra Meero o l’insistent Syril Karn i tots els lluitadors en la penombra, com el ja conegut Saw Gerrera o el mateix Andor, amb altres actors i actrius coneguts amb personatges que també s’estrenen.

La Guerra de les Galàxies no només són sabres de llum, poders ocults i la família Skywalker. Com el nom indica, també és guerra, entre un poder crescut que oprimeix sistemes i planetes sencers amb el seu règim i grups de resistència que volen enderrocar
(això si, a qualsevol preu) una tirania. Una lluita entre faccions, una època de conflicte
per restablir la pau a la galàxia.

Això si, haurem d’esperar prop de dos anys per esbrinar, a la segona i última temporada, com evolucionen aquests fantàstics personatges que se’ns han presentat. Aquesta setmana en comença el rodatge, que s’allargarà fins al pròxim agost, amb una postproducció d’un any. En podria tenir més de temporades, però amb dues té números de no repetir-se i convertir-se en antològica.

La teniu tota disponible a Disney+ i a partir del 23 de novembre a les plataformes Hulu,
ABC, FX i Freeform.

- Advertisement -
Carles Vilar
Autor nascut l'any 1977, entre naus espacials en forma de lletra X i robots de caminars xiuladors que li trepitjaven els peus, mentre nous encontres apareixien del cel saludant amb una música de compositor etern. Va créixer en una època màgica (els 80) que ara tot el món sembla voler recuperar, donant alegria als que la van viure, i indiferència als deambulants. Autor de la saga literària de fantasia èpica començada amb 'La Pedra de la Llum' (Ed. Tempore, 2017) i seguida per 'El Camí d’Ainesderion' (Ed. Tempore 2019). Actualment es troba en fases de correcció del tercer volum. En el passat fou col·laborador amb articles de cinema i sèries televisives per altres plataformes digitals. Va seguir els camins de la llum per il·luminar-se, donant sentit al seu missatge principal. Fins que ben aviat decidí establir-se en una nova llar, fora d'aquest món, per escapar de l'obscuritat del present.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents