L’anàlisi del somni americà o de la seva inevitable caiguda ha estat tema recurrent en la cinematografia de la indústria més potent del món, però sempre des d’un punt de vista molt crític i una anàlisi fresca i plena de lectures. Està a l’ADN dels mateixos Estats Units qüestionar-se de totes les maneres i mitjans possibles i al mateix temps reafirmar-se en un patriotisme podríem dir que fascinant, però, massa vegades i sobretot per part d’Europa, s’ha menyspreat aquesta fabulosa dualitat amb una màscara de superioritat moral francament menyspreable. I és que la capacitat autocrítica que tenen els americans no és compartida pels europeus (sobretot pels francesos, massa obsessionats a considerar-se els amos de la llibertat i la justícia) i això els dona avantatge, per exemple i entre altres coses, en moltes fases del procés creatiu.
Els pioners, la indústria, els mestres, els premis i una llarga llista de coses però per sobre de tot una mirada afilada, crítica i sempre atenta a la seva societat. Els cineastes americans o que treballen en aquell país no n’han deixat passar mai ni una i per molt que perjureu que a Europa passa el mateix vosaltres, tan bé com jo, sabeu que és mentida, que també hi ha films aquí que són incisius i severs amb el nostre mode de vida, amb la nostra moral, societat o els nostres polítics, però que es compten amb número més baix que als Estats Units. I no precisament perquè aquí ho fem tot bé, sinó perquè no ens atrevim a assenyalar què fem malament perquè per començar, nosaltres mateixos no ho volem saber ni admetre.
American beauty, una revolució d’honestedat
A finals dels anys 90 el cinema americà va regalar-nos una d’aquelles obres mestres que marquen a generacions, no només per com està feta sinó pel retrat corrosiu i complex que dibuixava de la seva societat i amb un missatge carregat de matisos i dualitats. American Beauty (1999) és un film sobre la caiguda del somni americà que n’explora i analitza tots els angles i causes en un exercici narratiu espectacular i retrata la crisi de la mitjana edat, els falsos decorats dels suburbis on habita una suposada vida perfecta, una hipocresia intrínseca a l’ésser humà modern o una repressió sexual malauradament massa generalitzada.
La frustració que tot això engendra es transforma fàcilment en la infelicitat de la família americana model, aquella que aparenta la perfecció amb una casa espectacular, dos cotxes al garatge i un jardí mida XXL, però que es desmembra per dins per culpa, entre d’altres coses, de la seva incapacitat de trobar la bellesa en les petites coses, el sentit de la vida (o la mort) o simplement l’art de gaudir de la verdadera felicitat.
Un britànic i el somni americà
Una de les ironies més gratificants d’American Beauty és que està dirigida per un cineasta britànic, Sam Mendes. Mendes venia de ser un dels directors teatrals més reputats de l’escena londinenca durant els anys 90 i la pel·lícula va ser el seu debut darrere les càmeres i filmant el també primer guió original del llavors semi desconegut Alan Ball. A posteriori, Ball seria el creador de sèries tan reputades com Six Feet Under i True Blood (encara que en el cas d’aquesta última la seva reputació és totalment infundada) i el seu guió, tal com acostuma a passar en molts casos similars de triomf a Hollywood, va passejar-se per tots els estudis importants amb idèntica i escèptica resposta, fins que els responsables de Dreamworks, en especial Steven Spielberg, van adonar-se del seu valor i van comprar-ne els drets.
Si he de dir la veritat encara ara no sé per què algunes de les companyies més importants de la Meca del cinema van desestimar un llibret que és un exemple de literatura cinematogràfica d’alta qualitat. Té uns diàlegs brillants, acuradíssims i plens de mala hòstia, i té un brillant punt de vista narratiu que emfatitza aspectes com ara una anàlisi dels personatges molt acurats i sense necessitat de grans explicacions o la veu en off del protagonista per explicar parts molt significatives de la trama.
Homenatges i referències
I arribats en aquest punt cal destacar les similituds i/o homenatges que American Beauty fa a l’obra d’un dels genis eterns del cinema, Billy Wilder perquè en essència, el film s’emmiralla en l’estil i missatge de l’obra del director d’origen austríac, i Mendes i Ball no van intentar de dissimular-ho pas. Per començar amb l’estil tragicòmic de la pel·lícula, però els exemples més clars són potser la veu en off de la qual parlava més amunt, exactament igual que a Sunset Boulevard on William Holden narra la història després d’haver mort o el miserable retrat del protagonista que recorda irremeiablement en Jack Lemmon de The Apartment. Fins i tot en la posada en escena hi ha un homenatge molt clar a aquesta última a la seqüència en què el personatge interpretat per Kevin Spacey deixa la seva feina.
I és en la posada en escena on recau l’altre pilar bàsic d’American Beauty, perquè poques vegades en una òpera prima tan ambiciosa s’obtenen resultats semblants. La direcció de Mendes és brillant, sobretot amb un estil visual fascinant o per exemple amb les transicions a la sala de muntatge, però on es nota de veritat el seu nivell és en la direcció d’actors, fent palesa la seva (reconeguda) experiència en el món del teatre.
Potser és aquí on la pel·lícula aconsegueix la seva excel·lència, tots els actors estan espectaculars amb un ventall de personatges ben definits sobre el paper, però executats a la perfecció en escena, en part gràcies a l’enorme talent del director a l’hora de triar el repartiment i en part gràcies a una tasca interpretativa colossal, amb una evolució molt ben definida i uns matisos que cada un dels actors sap aportar al seu alter ego a la pantalla. I és que no és cap casualitat que el repartiment que es va reunir a American Beauty sigui un dels millors dels últims 40 anys.
Kevin Spacey reencarnant a Jack Lemmon (al discurs d’acceptació de l’Oscar va donar gràcies al protagonista de The front page) com l’americà de classe mitjana/alta que ha fracassat a la vida, però que recupera una mica d’esperança gràcies al seu nou veí, Anette Bening en el paper de Desperate Housewives que més tard popularitzaria la famosa sèrie de TV, Chris Cooper com un exmilitar amb empatia zero i molta repressió al damunt o Wes Bentley, Mena Suvari i Thora Birch com uns adolescents carregats de pors, somnis i la recerca del seu lloc a la vida.
Més enllà de tots els elements que conflueixen per fer que American Beauty sigui una obra mestra i una lliçó magistral de cinema, és important remarcar el lloc que ocupa dins de la cinematografia americana moderna i en la definició precisa de la destrucció del somni americà. Molts films l’han narrat i explicat de mil maneres i probablement estan al mateix nivell o superior d’American Beauty, però és la manera com va entrar a les nostres pantalles a finals dels 90 la que la fa tan valuosa.
El llegat
Fresca, directa, precisa, colpidora i absolutament descarnada, la bellesa americana a la qual fa referència el títol pot acabar com un violent malson o el vermell de les roses pot acabar convertint-se en sang a la paret d’una cuina, però la valentia d’admetre que forma part de la seva naturalesa fa anar a la societat i, per consegüent, a la cinematografia americana sempre un pas per endavant. El dia que els europeus deixem de creure’ns el far de la moralitat potser ens sortiran més obres mestres com aquesta.