A ningú se li escapa que una part del cinema japonès per a adolescents és una vàlvula d’escapament de totes les tensions i exigències que la societat nipona posa com a peatge d’accés al món dels adults. D’aquesta manera, i partint molts cops de populars còmics manga, cintes com Battle Royal (2000), As the Gods Will (2014) o sèries com Alice in Borderland retraten l’angoixa adolescent, a mig camí entre la comèdia surrealista i el drama gore.
Alice in Borderland, estrenada l’any passat, ha estat redescoberta gràcies a la seva comparació amb la recent El Juego del Calamar. Les dues produccions de Netflix presenten un joc de supervivència, tot i que amb matisos diferents, ja que la coreana aposta per la crítica social mentre que la japonesa es decanta, com ja és habitual, per una defensa de l’alienació juvenil enfront de la família, la societat i la tecnologia.
Arisu, jove sense ofici ni benefici obsessionat amb els videojocs, i els seus companys queden atrapats a una versió deshabitada de Tòquio —a l’estil del Madrid d’Abre los ojos (1997)—, on han de participar en diversos jocs d’enginy per tal de guanyar dies de supervivència. En cas de perdre, són fulminats per un làser vermell que baixa misteriosament del cel. Durant el període de descans, que varia en funció de les proves a què es presenten, conviuen amb altres adolescents i anem descobrint els motius pels quals han arribat al joc. A mesura que avança la sèrie (ALERTA SPOILER), descobriran un espai de trobada entre tots els participants, i aquí ja comencen les aliances i les enemistats. L’objectiu del joc mortífer és recollir totes les cartes que presenten les proves i aconseguir, només per un membre, accedir a la realitat. Proves, cartes, personatges excèntrics, un personatge perdut per mons enrevessats… Tot fa pensar, inevitablement, en Alicia —Arisu— en el País de les Meravelles.
La primera temporada d’Alice in Borderland no deixa clar qui hi ha al darrere d’aquesta complexa màquina de matar. Cada cert temps, s’anuncia un joc a la ciutat de Tòquio i els participants hi acudeixen. La majoria de les proves són senzills jocs de lògica amagats al darrere de sofisticada tecnologia com el joc de ‘El llop i les cabretes’, d’altres són mortífers problemes enginyosos com el joc de l’electricitat o la cursa del túnel. Aquests darrers serveixen per presentar personatges o crear tensió a l’espectador, i en certa manera, estirar l’acció. Però, els més interessants són els jocs marcats per les cartes de cors, com el citat de les ‘Cabretes’ o el joc final, que impliquen traïcions i rebel·len el pitjor dels protagonistes. Són també els més dolorosos, emocionalment parlant. Per què per a Arisu i els seus amics, aquest involuntari concurs, suposa el final de la seva amistat. Perquè, com passa sovint, superar l’adolescència suposa deixar enrere el passat. Però aquest procés no es fa en soledat sinó que intervé el grup d’iguals i la comunitat.
Això és el que té lloc a la segona part de la sèrie on Arisu i els seus aliats arriben a l’hotel de la platja. Allà l’acció es torna més semblant a les històries d’instituts i de colles adolescents que la sèrie entrecreua amb una trama de banda mafiosa. És aquí on la sèrie perd força, ja que entrem en uns territoris més trillats malgrat que, en l’episodi final, Alice in Borderland faci un darrer gir per tal d’acabar amb un final obert que permeti una segona temporada.
Veredicte
Agradarà: la barreja lúdica d’humor i violència.
No agradarà: que els jocs perdin força al final.
Enganxòmetre: 7
Nota: 6
