Em passa sovint que quan m’agrada molt una pel·Lícula desitjo que l’haguessin fet sèrie per poder-ne gaudir durant més temps. Després canvio d’opinió i crec que és millor haver-la deixat amb la durada necessària per explicar bé la història. Al final la ficció és això: una pel·lícula o una sèrie, segons el temps que necessita la història per explicar-se de la millor manera possible.
Feia uns quants dies que s’havia estrenat Alguien tiene que morir però jo no la podia veure perquè no tenia temps material. Fins que em vaig trobar amb un article que explicava que es tractava d’una minisèrie tot i que en un principi havia estat pensada per ser una pel·lícula.
Us confesso que tenia moltes ganes de veure aquesta sèrie des del dia que se’n va anunciar el repartiment: Cecilia Suárez, Carmen Maura, Carlos Cuevas, Ester Expósito, Alejandro Speitzer… Amb tan bones actrius i actors alguna cosa bona n’havia de sortir. I cada cop que es publicava alguna imatge, vídeo o teaser promocional, les ganes que arribés el dia de l’estrena anaven a més.
Alguien tiene que morir és una minisèrie de 3 capítols que podeu trobar a Netflix. De fet, des del dia que es va estrenar s’ha convertit en una de les sèries més vistes d’aquestes últimes setmanes a molts països. A la sèrie seguim la història de la família Falcón durant el franquisme dels anys 50. Una família conservadora i tradicional que va enviar al seu fill a Mèxic, lluny de la guerra, i que ara torna a una casa on les aparences i la imatge pública és molt més important que ser un mateix. En Gabino vol ser lliure, però la seva família posa per davant el “què diran”.
Hem vist centenars de sèries i pel·lícules basades en aquesta època de la història d’Espanya. Però Alguien tiene que morir tenia un punt de partida original i interessant: la repressió contra l’homosexualitat durant l’època franquista i el segrest de les dones en matrimonis frustrats. En una època en què se senyalava l’homosexualitat, el fill d’un alt càrrec de seguretat de l’Estat és gay.
La sèrie ho té tot: bons actors, bona fotografia, bona ambientació… però falla en el punt més important: la narració. És un drama familiar amb tocs de suspens que no s’acaben de veure enlloc. Alguien tiene que morir estava escrita per ser una pel·lícula, i és el que havia d’haver acabat sent. Manolo Caro tenia entre mans una petita joia, però n’ha estirat massa el temps. Una mostra de com han de ser les històries que marquen el temps que necessiten per ser explicades.
El que us diré ara us semblarà una contradicció, però us haig de confessar que a mi no m’ha agradat, però tampoc m’ha desagradat. Quan acabes la sèrie pots trobar l’essència del que es volia explicar. I si sou fans dels finals de Tarantino, Manolo Caro s’hi acosta. Alguien tiene que morir ho té gairebé tot, menys les peces més importants del trencaclosques: la història i el temps.
Veredicte
Agradarà: als fans de les sèries que retraten petites històries de l’Espanya franquista.
No agradarà: als seguidors del repartiment que vulguin veure brillar els seus actors preferits amb un bon text.
Enganxòmetre: 7
Nota: 7
