La vida al camp com mai no l’has vist a ‘Alcarràs’

A hores d’ara ja s’ha dit quasi tot sobre l’èxit de la directora i guionista catalana Carla Simón i la seva gesta històrica en guanyar l’Os d’Or de la Berlinale amb Alcarràs. El primer film en llengua catalana que rep el màxim guardó d’aquest festival arriba, per fi, a les sales aquest 29 d’abril amb una expectació inèdita al cinema català. El film s’estrena més de 170 pantalles arreu de l’estat espanyol i a més de 60 a Catalunya, unes xifres històriques. Tal com va explicar en declaracions a El Cinèfil abans de l’estrena de la pel·lícula, aquest és també un projecte amb una vessant molt personal i familiar (en una línia similar a Estiu 1993)

Simón va dedicar el premi a “les petites famílies d’agricultors que cultiven la terra cada dia perquè la fruita arribi als nostres plats”, una activitat que ha considerat “una forma de resistència”. I és que Alcarràs és un homenatge al camp, la terra i els oficis que el capitalisme del segle XXI maltracta i invisibilitza. La pel·lícula, a més, no només es projectarà a les sales “habituals de cinema. Fins a 40 localitats tindran sales de cines impovisades a la zona de Ponent en espais que actualment estan tancats perquè que reobriran per a oferir passis d’Alcarràs. Cervera, Bell-lloc, El Pont de Suert o la pròpia Alcarràs seran alguns dels municipis on el cinema tornarà gràcies a la gestió de l’empresa Circuit Urgellenc.

Molt més que collir fruita

La pel·lícula explica la història de la família Solé que, després de vuitanta anys conreant la mateixa terra, es reunirà una vegada més per fer l’última collita. En paraules de Carla Simón: “Aquesta és una història sobre la pertinença a una terra, a un lloc, però també un drama sobre les perpètues tensions generacionals, la superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi”. A la casa gran, situada al mig del tros, hi ha els padrins (avis), els fills i els nets que passen un estiu ple d’emocions havent de pair la notícia que aquest serà l’últim que colliran préssecs. Al rerefons de la trama hi ha el maltracte a la vida de pagès, el ritme de la vida rural i l’implacable avenç dels temps (on ara hi ha fruita s’hi volen instal·lar plaques solars).

El càsting està format per actors no professionals de la zona i treballadors de la terra que es van triar després d’un llarg procés de càsting, que va durar més d’un any, ja que es va haver de paralitzar i repetir per l’inici de la pandèmia. Aquest rodatge, centrat totalment en la vida a pagès, es va començar el juny del 2021 i es va allargar fins a finals de juliol del mateix any localitzacions de la zona de Lleida. D’altra banda, una gran part de l’equip que ja va participar a Estiu 1993 repeteix en aquest rodatge, al que se suma també Daniela Cajías, directora de fotografia guanyadora del Goya per Las Niñas. 

Per què és tan important l’Os d’or a la Berlinale?

El premi que va guanyar Alcarràs a Alemanya és una fita històrica per la nostra cinematografia ja que és el primer cop que un film dirigit per una catalana guanya el premi a la Millor pel·lícula en un dels festivals més importants del món. A més, significa una finestra única per a la llengua ja que Simón ha rodat Alcarràs en català.

Per veure un projecte amb arrel catalana premiat en aquest festival hem de viatjar fins el 1978 any en què el curt Ascensor dirigit per Tomás Muñoz i produït pel català Sebastià d’Arbo amb la productora Sebastián Dan P.C es va endur l’Os d’Or ex aequo amb Las truchas, de José Luis García Sánchez i Las palabras de Max d’Emilio Martínez Lázaro. També La Teta asustada, guanyadora l’any 2009, comptava amb participació de la productora catalana Oberón. La multipremiada òpera prima de la directora Barcelonina, Estiu 1993, també va tenir premis a la Berlinale però no com l’Os d’or.

JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

2 COMENTARIS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents