Alcarràs de Carla Simón ha estat la cinta escollida per l’Acadèmia de Cinema espanyol per representar-la als Oscars. La pel·lícula té la possibilitat de competir pel màxim guardó cinematogràfic a la cerimònia que se celebrarà a Los Angeles el pròxim 12 de març. Abans, però, haurà de passar la preselecció dels acadèmics de Hollywood, que a finals de gener decidiran quines són les cinc cintes candidates a l’Oscar a la Pel·lícula Internacional.
Seria la tercera vegada que una pel·lícula catalana i en català representés el cinema espanyol als grans premis de l’Acadèmia de Hollywood. Carla Simón ja va representar Espanya als Oscars amb Estiu 1993 (2017), que va ser la segona pel·lícula rodada en català que arribava a Hollywood, després que Pa negre, d’Agustí Villaronga, va ser la triada per l’Acadèmia espanyola fa deu anys.
A hores d’ara ja s’ha dit quasi tot sobre l’èxit de la directora i guionista catalana i la seva gesta històrica en guanyar l’Os d’Or de la Berlinale amb Alcarràs. El primer film en llengua catalana que rep el màxim guardó d’aquest festival. Tal com va explicar Simón a El Cinèfil, aquest és un projecte amb un vessant molt personal i familiar:
Simón va dedicar el premi a “les petites famílies d’agricultors que cultiven la terra cada dia perquè la fruita arribi als nostres plats”, una activitat que ha considerat “una forma de resistència”. I és que Alcarràs és un homenatge al camp, la terra i els oficis que el capitalisme del segle XXI maltracta i invisibilitza.
Molt més que collir fruita
La pel·lícula explica la història de la família Solé que, després de vuitanta anys conreant la mateixa terra, es reunirà una vegada més per fer l’última collita. En paraules de Carla Simón: “Aquesta és una història sobre la pertinença a una terra, a un lloc, però també un drama sobre les perpètues tensions generacionals, la superació d’antigues tradicions i la importància de la unitat familiar en temps de crisi”. A la casa gran, situada al mig del tros, hi ha els padrins (avis), els fills i els nets que passen un estiu ple d’emocions havent de pair la notícia que aquest serà l’últim que colliran préssecs. Al rerefons de la trama hi ha el maltractament a la vida de pagès, el ritme de la vida rural i l’implacable avenç dels temps (on ara hi ha fruita es volen instal·lar plaques solars).
El càsting està format per actors no professionals de la zona i treballadors de la terra que es van triar després d’un llarg procés de càsting, que va durar més d’un any, ja que es va haver de paralitzar i repetir per l’inici de la pandèmia. Aquest rodatge, centrat totalment en la vida a pagès, es va començar el juny del 2021 i es va allargar fins a finals de juliol del mateix any localitzacions de la zona de Lleida. D’altra banda, una gran part de l’equip que ja va participar a Estiu 1993 repeteix en aquest rodatge, al que se suma també Daniela Cajías, directora de fotografia guanyadora del Goya per Las Niñas.
Per què és tan important l’Os d’or a la Berlinale?
El premi que va guanyar Alcarràs a Alemanya és una fita històrica per la nostra cinematografia, ja que és el primer cop que un film dirigit per una catalana guanya el premi a la Millor pel·lícula en un dels festivals més importants del món. A més, significa una finestra única per a la llengua, ja que Simón ha rodat Alcarràs en català.
Per veure un projecte amb arrel catalana premiat en aquest festival hem de viatjar fins al 1978 any en què el curt Ascensor dirigit per Tomás Muñoz i produït pel català Sebastià d’Arbo amb la productora Sebastián Dan P.C es va endur l’Os d’Or ex aequo amb Las truchas, de José Luis García Sánchez i Las palabras de Max d’Emilio Martínez Lázaro. També La Teta Asustada, guanyadora l’any 2009, comptava amb participació de la productora catalana Oberón. La multipremiada òpera prima de la directora Barcelonina, Estiu 1993, també va tenir premis a la Berlinale però no com l’Os d’Or.
Més informació sobre la pel·lícula
“Hi haurà un abans i un després d”Alcarràs’ al cinema català”
