Del teatre a la càmera i de la càmera al Festival de Cannes. El director banyolí Albert Serra ha estat seleccionat per 4t cop per competir al festival de cinema més important del món i, com és habitual en ell, la seva pel·lícula Liberté no ha deixat ningú indiferent. No només va causar sensació al cinema, sinó que ha guanyat el Premi Especial del Jurat a la secció Un certain regard del festival de cinema més important del món. El sexe (explícit), el desig, la repressió i el dolor són alguns dels ingredients d’aquest nou film que ha rodat majoritàriament a Portugal i que s’ha vist per primer cop a Cannes i que arriba per fi als nostres cinemes el dia 15 de novembre.
Què pretén explicar a Liberté?
No sé… Com sap, o potser no, en el meu procés de treball els significats no els treballo gens. Surten al final de la pel·lícula. M’he limitat a rodar moltes i moltes hores molt caòticament i a l’hora de muntar selecciono les imatges que més m’agraden per motius molt esotèrics. Perquè m’agrada l’americana que porta aquell o la llum com cau, aquella frase que diu, com li queden les sabates… I amb això faig una pel·lícula. Intento que el que m’agrada de les hores caòtiques gravades tingui un sentit.
“Mai em plantejo abans d’acabar la pel·lícula què és el que vull dir”
Alguna idea d’origen tindrà, no?
Evidentment tenia un punt de partida conceptual que és interessant i que crec que és l’originalitat més gran de la pel·lícula. Tot comença amb una ficció com molt inofensiva sobre uns homes que volen raptar unes novícies i mica en mica això es va transformant en una cosa més trash i contemporània. El que comença com un joc es converteix en angoixa i malestar amb una idea post-Freud del desig més contemporània. Com una cosa que vertebra, sembla ser, la nostra existència. Una angoixa de no poder satisfer aquest desig dins d’unes coordenades socials. La pel·lícula és anar donant voltes sobre aquesta impotència que sexual i espiritual.
Un dels objectius, doncs, és fer-ho passar malament a l’espectador?
No. Sempre dic que sento menyspreu tant per la gent que vol agradar al públic com per la que el vol molestar. No penso en el públic. No hi ha cap voluntat en aquest sentit. Sí que és veritat que Liberté té un costat una mica desagradable, frontal i explícit. Sobretot en aquesta tensió permanent de mirades, de voyeurisme, exhibicionisme i punts de vista que es confonen i que mai no arriben a donar una satisfacció ni als personatges ni, evidentment, a l’espectador.
He vist dones i homes pixant-se sobre altres homes i dones en primer pla… És tan explícit per provocar?
No. No ho entenc així jo. Estàvem rodant amb el tema sexual i la cosa carnal dels cossos i aquesta fricció que està a l’ordre del dia. Fins i tot en parelles estables hi ha un desig de protecció, una contenció i costa deixar-se anar un mateix. I això és del que va la pel·lícula: de l’oblit d’un mateix que tot ho anivella. No ho ha ni rics ni pobres, ni servents ni mestres, ni guapos ni lleigs, ni tios amb la polla gran o petita. Tot és diferenciat i amb la idea d’anivellació total.
Però les noies són totes molt maques i els nois no tant…
No els trobes guapos els nois?
Alguns sí i alguns no…
Potser és la teva tendència. Jo que tinc uns gustos diferents no vaig trobar cap diferència. De fet les noies si te les mires a la realitat no són tan guapes, eh. És el cine que engrandeix una mica.
Com va elaborar el càsting tenint en compte la gran quantitat d’escenes crues i pujades de to que hi al film?
El càsting havia de complir justament aquest requisit mateix de la pel·lícula de l’anivellació. Per això m’ha sorprès això que dies de la diferència entre homes i dones…
Jo, sincerament, no m’ho havia plantejat en un principi però parlant de la pel·lícula amb unes dones m’ho van comentar i m’hi van fer pensar…
Crec que això és una paranoia de gent malalta… El tema és simplement buscar l’anivellació. En aquest cas al càsting hi ha en Helmut Berger, un actor que havia treballat amb mi abans, una de les noies que va venir al càsting de Facebook que havia fet teatre però mai cine. Una altre de les noies és una tècnica que feia els accessoris i va acceptar participar… Un altre és una amic meu que fa la postproducció i també hi surten un parell de la meva tropa habitual. Un altre un noi que va venir al càsting i que treballa a una llibreria i mai no havia actuat… La tria va ser molt aleatòria i n’hi ha que es van quedar fora del muntatge final perquè vam rodar 300 hores.
Els va costar fer les escenes de sexe explícit?
Excepte un que és amic meu mai vaig dir-li a ningú què havia de fer. Vaig pensar que per la manera en que es toca la intimitat allò no podia ser una representació. Havien de sorgir com una performance; com de moments únics. La fricció dels cossos que es neguen a satisfer-se i aquest malentès global és el que fa que es toqui la intimitat.
“Si hagués volgut una representació de la intimitat hagués agafat actors porno”
Per tant, va donar als intèrprets molta llibertat.
No va ser diferent de qualsevol altre rodatge dels que he fet. Sí que era un tema més delicat i has de tenir un molt bon ambient en general. Volia imatges que creessin tensió. Hi ha moltes pel·lícules que no tenen aquest element. Ho has vist ja 50.000 vegades. I no és fàcil crear aquesta performance de la fatalitat. Si fos amable quedaria tou.
“La incomunicació és un element bastant essencial de la meva manera de treballar”.
Vaig contar unes 30 persones marxant de la sala…
La primera vegada que vaig estar a Cannes amb Honor de cavalleria a l’inici de la sessió hi havia 900 persones i al final 200 o 300. Que marxin 50 o 100…
Entén aquesta relació amor/odi cap a la seva obra?
Sincerament m’és indiferent. Com va dir l’Alain Delon a la roda de premsa “No es pot agradar a tothom”. O com diu el Michael O’Leary de Ryanair “I don’t give a shit if nobody likes me” (m’importa una merda si no li agrado a ningú).
Se sent identificat amb aquesta frase?
No, simplement jo he vingut aquí per complir un deure, saps.
Quin?
El d’intentar fer obres i, modestament, fer la meva petita aportació amb un imaginari propi i intentar formalment obrir una mica de camí en el cinema contemporani. L’important és tenir la oportunitat de fer obra i, evidentment, és millor que a la gent li agradi. L’èxit simplifica molt les coses de cara el futur però si el preu a pagar per l’èxit és fer coses convencionals i dolentes ja sabem que aquest preu només el paguen els mediocres o el covards. Per tu tindria sentit això?
Jo prefereixo fer les coses que jo vull sabent que a algú no li agradarà.
Sabent que tenen qualitat, no?
Sí. Com a mínim intentant-ho… Canviem de tema, però. Amb quina de les etiquetes que li han posat sent més còmode o incòmode
No llegeixo mai res del que escriuen sobre mi. Només llegeixo a dos amics meus. No ho faig perquè mata l’espontaneïtat. També per una frase que repeteixo molt: jo a mi mateix no m’interesso. No sóc un personatge que m’interessi perquè ja em conec i no tinc cap interès en el que la gent digui de mi. El que no m’agrada, però, és perdre calers. Això sí que em molesta.
Quin és el fil conductor de la seva carrera?
És difícil de dir. És una bona pregunta. De fet no me l’havien preguntat mai. Mmmmm. No sé. És que va tan guiat per l’atzar… Jo no trio el que faig. Liberté ve d’una obra de teatre que es va estrenar durant la Berlinale i molta gent de cine em van dir: Albert què cardes amb això, és un pal en teatre. En canvi en cine funcionaria…
Li agrada anar a festivals com Cannes o la Berlinale?
És clar! Son un molt bon aparador. Sort que n’hi ha. Avui en dia és molt difícil trobar un espai en el que és la difusió convencional. Gràcies als festivals es dona suport a pel·lícules que potser al públic els costarà d’entendre però no hi ha cap dubte que ser-hi és important i ho és un un tipus de cine. Ara, també hi ha pel·lícules que esta a Cannes que considero que no tindran cap rellevància per la història del cinema. Si no hi fossin el cinema quedaria reduït a telesèries o coses com les de Netflix que no tenen cap interès en el cinema d’autor.