Després de ser la veritable ànima de la trilogia d’El Senyor dels Anells, el més normal és que Viggo Mortensen iniciés una trajectòria cinematogràfica orientada a les pel·lícules de gran consum, aprofitant el carisma i la popularitat forjades gràcies al personatge d’Aragorn. No obstant això, l’actor novaiorquès d’origen argentí ha decidit amb el pas dels anys que el cinema comercial no és cosa seva, i que tan sols participaria en aquells projectes que realment li aportaven alguna cosa. I és per això que enlloc de veure’l encarnant algun superheroi de Marvel o DC (segur que d’ofertes no n’hi ha faltat), el podem gaudir en propostes tan alternatives com Captain Fantastic. Aquí, interpreta un peculiar pare de família que ha decidit educar els seus sis fills des d’una visió molt particular de la vida: combinant la vida salvatge en ple bosc amb un estricte i exhaustiu ensenyament acadèmic a partir de llibres i novel·les dels autors més prominents en cada àmbit.
El millor que es pot dir de Captain Fantastic és que convida a la reflexió des del primer minut, i que no deixa d’estimular la visió crítica de l’espectador en cap moment. Dirigida pel quasi desconegut Matt Ross, la pel·lícula parteix d’un plantejament que d’entrada desperta més curiositat que altra cosa, ja que posa sobre la taula una proposta alternativa de vida familiar i d’educació que a vegades es percep de forma una mica caricaturesca degut al seu to còmic i desenfadat. No obstant això, la progressiva introducció de situacions controvertides va fent aflorar la seva vessant més discutible, de manera que la història va modulant la seva tonalitat i demostrant que l’esperit lliure no ho dibuixa tot de color de rosa. I aquest és precisament el gran encert del film, que s’hauria pogut convertir fàcilment en un al·legat antisistema pretensiós i carregat de superioritat moral.
Però, no. Per sort, Captain Fantastic mostra l’amplitud de perspectiva suficient per no dirigir la nostra mirada allà on vol i en canvi oferir-nos una imatge completa que ens permeti extreure la nostra pròpia valoració. El guió, escrit pel mateix Matt Ross, desplega el seu veritable potencial quan agafa aquesta família tan apartada del nostre model de vida i la situa cara a cara amb la resta de la societat. És aquí on se succeeixen les escenes més rellevant del film, capaces de deixar-nos retratats i de fer-nos qüestionar certs estigmes socials que ens semblen intocables, però a la vegada riques en matisos i obertes a interpretacions diferents. La comunicació amb els fills, el rigorós seguiment d’unes pautes de vida establertes a gran escala, l’establiment d’un mode de comportament únic en situacions concretes… Captain Fantastic ens diu que és possible desmarcar-se’n, i que segurament no resulta tan inconcebible com ens podria semblar.
La presència de Viggo Mortensen és cabdal per a l’èxit de la pel·lícula, ja que encarna a la perfecció la figura que personalitza el missatge del film. El seu “capità fantàstic” és capaç de generar-nos un cúmul de reaccions, ja que la seva filosofia rebel és necessària i estimulant, a la vegada que presenta actituds i intransigències clarament reprovables; però la lliçó més important que ens dóna és la capacitat d’evolucionar i de ser permeable davant l’aprenentatge constant que ofereix la vida. Realment, Captain Fantastic és una pel·lícula feta per a ell, ja que en certa manera s’acosta a aquesta visió personal i alternativa –ho citava a l’inici– que el propi Viggo Mortensen té de la seva professió dins del món de la cultura i l’espectacle. En aquest cas, el director Matt Ross el sap encaixar perfectament en el personatge de Ben Cash; un cognom que, per cert, no deixa de ser força irònic.
Tot i que equilibra amb prou encert la tonalitat del seu missatge i que no acusa les seves dues hores de duració, és cert que Captain Fantastic acusa la intenció de desdramatizar la història a l’hora de tancar-la, així com alguns aspectes dubtosos que ja vénen donats sense massa explicació prèvia. D’altra banda, el film no pot evitar mostres puntuals d’incontinència “indie”. L’excés de misticisme en l’ús de la música carrega innecessàriament alguna imatge, i fins i tot hi ha una escena en el tram final (que inclou la interpretació en clau “hippie” d’un clàssic del rock) que frega l’esperpent. Aquests entrebancs, però, no arriben a espatllar un conjunt que imposa la seva vitalitat i capacitat reflexiva. Al cap i a la fi, Captain Fantastic funciona més com una faula de moralitat crítica, que no pas com un cas estrictament realista; de la mateixa manera que “fantàstic” potser un sinònim de genial, o referir-se al món de la fantasia.
Veredicte
El millor: Fuig de la imposició d’un punt de vista únic i convida a la valoració personal.
El pitjor: Hauria pogut ser més valenta i menys complaent durant el seu tram final.
Nota: 8
https://www.youtube.com/watch?v=NEsirlVheog
