Quan l’actor, director, productor i guionista Seth MacFarlane presentava la cerimònia dels Oscar el 2013 va fer la següent broma a les actrius de repartiment: “Felicitats a totes cinc. Ara cap de vosaltres haurà de fer veure que se sent atreta per Harvey Weinstein”, el comentari va passar aparentment desapercebut… fins que, el dijous 5 d’octubre del 2017, el diari The New York Times va publicar l’article Harvey Weinstein Paid Off Sexual Harassment Accusers for Decades («Harvey Weinstein acusat d’assetjament sexual durant dècades», 2017). L’article estava escrit a quatre mans per les periodistes Jodi Kantor i Megan Twohey i mostrava el resultat de la recerca realitzada durant mesos.
A l’article es denunciava un comportament abusiu per part de Harvey Weinstein en vers actrius i treballadores a les quals citava en habitacions d’hotels per parlar-ne de feina, però amb un desenllaç molt poc professional: en tots els casos denunciats el productor les havia assetjat sexualment. Al mes d’haver publicat l’article, més de vuitanta dones van fer públic que també van ser assetjades, en alguns casos, relatant amb detall les situacions viscudes. La bola de neu ha anat creixent des de llavors amb més denúncies, amb reconeixement de còmplices passius, i l’expulsió definitiva de Harvey Weinstein de l’Acadèmia de Cinema de Hollywood i de la seva empresa. Tot plegat ha conduït a diversos judicis davant un tribunal i d’altres encara pendents, mentre Weinstein ho espera ja a la presó per les primeres sentències.
La denúncia de les dues periodistes va impulsar de nou un moviment global amb l’etiqueta #metoo de denúncia de l’abús sexual tant a homes com a dones i que ha esquitxat a tota la indústria del cinema arreu, amb una màxima que la mateixa Acadèmia de Cinema reconeixia a la seva nota d’expulsió: “L’era de la ignorància deliberada i la complicitat vergonyosa ha acabat”. Des de la publicació de l’article moltes personalitats han reconegut també ser víctimes en algun moment de la seva carrera, i d’altres s’han penedit de no haver denunciat allò que passava davant dels seus ulls. Cal recordar que l’expressió “Me too” (“Jo també”) va ser utilitzada per primer cop per l’activista Tarana Burke el 2006, emprat com un crit d’auxili i de reclam, donant veu a milers de dones que sentien que podien per fi denunciar el calvari que havien passat. Commou pensar que el significat últim de l’expressió és que serveixi per a fer públic l’abús patit.
#MeToo, més que un hashtag
L’article de Jodi Kantor i Megan Twohey, editat per Rebecca Corbett, va fer que el The New York Times guanyés el Premi Pulitzer el 2018. Totes dues periodistes van publicar el llibre She said. Breaking the Sexual Harassment Story That Helped Ignite a Movement (Ella diu. La darrera hora de la història d’assetjament sexual que va ajudar a iniciar un moviment, 2020), on relataven en detall tot el procés de recerca realitzat i que ha servit de base en la seva adaptació al cinema en la pel·lícula Al descubierto (She Said, 2022), dirigida per Maria Schrader, i interpretada en els seus papers protagonistes per Zoe Kazan i Carey Mulligan. El guió adaptat és obra de Rebecca Lenkiewicz.
Les protagonistes de la pel·lícula són les dues periodistes, relatada de forma cronològica, descrivint el procés detallat i complet de la recerca duta a terme fins al text final publicat. L’objectiu últim era denunciar l’assetjament sexual en tots els àmbits en què es pugui produir i també denunciar als seus facilitadors. Cal recordar un altre cas també molt destacat, un altre assetjador sexual privilegiat, Roger Ailes, en el que la cadena Fox, de la que era president, va trigar a acomiadar-lo i ho va fer quan es van retirar els patrocinadors, després de pagar durant dècades pel silenci de les agredides. Tot plegat ho vam poder veure a la pel·lícula El escándolo (Bombshell, 2019)… També es podia haver titulat “Quan l’ètica de l‘editor té un preu”.
Quan l’ètica del periodista té un preu
De fet, a She Said (novel·la i pel·lícula), els mitjans de comunicació tampoc surten gaire ben parats. Algunes de les agredides afirmen que hi havia periodistes que estaven al corrent i, en alguns casos, eren testimonis, però que callaven a canvi de tenir contraprestacions. Per exemple, primícies en el futur, accés a entrevistes amb actors i directors de futures pel·lícules, regals, etc. I si escrivien, tergiversaven la història real i ho publicaven a la secció d'”estil”, com un xafardeig, enfotent-se de l’actriu i no pas de l’agressor. Periodistes corruptes mirant cap a un altre costat a canvi de privilegis, còmplices de desprestigiar-les si era necessari… una corrupció sistèmica de la professió que hem vist en altres especialitats. Quan l’ètica del periodista té un preu.
La pregunta que intenten respondre les periodistes és per què l’assetjament sexual està tan arrelat i és tan difícil d’abordar. En paraules de la mateixa Jodi Kantor: “Ens hem trobat amb un assetjament sexual abusiu a l’entorn laboral. Totes les noies van anar a allò que creien que seria una reunió de treball amb un productor o un empresari. Tenien esperances, anaven pensant tenir una conversa sobre la seva feina…, un possible projecte. I diuen que es van trobar amb amenaces i exigències sexuals. Hi va haver agressions i violacions. Si això passa amb les actrius de Hollywood, imagina’t tot el que hi haurà”.
Contemplem atònits un sistema que protegeix als abusadors i castiga als alertadors i als denunciants (en aquest àmbit, es considera denunciant si treballes a l’entitat a la qual es denuncien les irregularitats). De fet, és habitual que aquests es vegin obligats a afrontar represàlies de les mans de l’entitat acusada, sigui una organització, empresa o l’administració (i sí, inclosa la universitat), essent acomiadats, perjudicats laboralment o denunciats, atacats de forma ferotge i finançada per la mateixa entitat tòxica mentre que l’alertador o denunciant acostuma a trobar-se tot sol, cobrint la despesa de la seva pròpia defensa. Caldria sumar els efectes devastadors sobre la salut mental i física dels afectats.
Organitzacions plenes de buròcrates corruptes
Les dones que es van decidir a denunciar al seu dia van acabar acceptant acords econòmics a canvi del seu silenci. Els acords sempre estaven subjectes a contractes de confidencialitat, contractes que no es tracten en audiències públiques. Els advocats de les agredides acostumen a quedar-se amb el 40% de la compensació econòmica, un premi que incentiva aquest tipus de pràctica, ja que l’advocat sempre defensarà aquesta solució, la més beneficiosa per a ell, no per a l’agredida. Elles pensen que en arribar a un acord l’agressor està reconeixent la culpabilitat, però en realitat estan signant una mordassa: han de lliurar totes les proves (fotos, correus electrònics, diaris, mòbils, etc.), i el seu silenci perpetua l’acció dels abusadors. Les proves acostumen a no ser contundents si és que n’hi ha, encara que a la pel·lícula es poden escoltar àudios reals gravats al mateix Weinstein assetjant una noia, un àudio que un jutge va desestimar per considerar-lo «insuficient». Ai, tant de bo més àudios que escoltar, molts còmplices quedarien retratats, inclosos els que permeten l’assetjament laboral sistemàtic, la intimidació i les barreres i les amenaces de destruir la teva carrera professional. Les organitzacions estan plenes de buròcrates corruptes.
A la pel·lícula Al descubierto escoltem a les implicades explicant la seva experiència personal, totes elles marcades de per vida, avergonyides per deixar-li fer el que va fer, culpabilitzant-se de no haver reaccionat en aquell moment d’una altra manera. Cal recordar que, en molts casos, eren noies molt joves i que es podria considerar com humanes les reaccions que van tenir, bloquejades o atemorides o ambdues dues emocions a la vegada. A totes elles se les va prendre la seva veu i la seva ambició just quan començaven la seva carrera professional. Tenien molta por de denunciar. El seu coratge va contribuir perquè els seus testimonis commovedors hagin estat fonamentals per a canviar quelcom més que l’acció d’un únic depredador. Serà difícil que es tornin a reproduir comportaments sistèmics similars, però encara hi ha molta feina per fer. I molts còmplices a jutjar.
Com a exemple de la corrupció del sistema i la complicitat de tots els que miraven cap a un altre costat en podem destacar un còmic de Marvel on justament es denunciava aquest comportament abusiu dels germans Weinstein. El que és increïble és que el còmic es publiqués entre agost de 2002 i gener de 2003 i que la paròdia/denúncia no servís per a res. El tsunami de notícies que va generar la publicació de l’article al New York Times va servir per recuperar el còmic, que en castellà va editar l’Editorial Panini el 2018 amb el títol Spiderman, Monstruos de Hollywood (Get Kraven, 2002), en un únic volum recopilatori.
El còmic pertany a l’univers d’Spiderman, però no apareix aquest personatge. De fet, el protagonista principal de la història és en realitat un amic seu, fill d’un dels malvats més rellevants del superheroi aràcnid, conegut com El Caçador. Esperonat per Spiderman, arriba a Hollywood amb l’objectiu de convertir-se en productor de cinema, acompanyat de la seva xicota. El que es trobarà a la indústria és una contínua successió de persones sense escrúpols, de decisions immorals i il·lògiques, però sobretot es trobarà amb dos germans que acabaran esdevenint la imatge de la corrupció i la disbauxa, i, també, d’un comportament mafiós (es diu que els originals germans Weinstein tenien un equip de mercenaris que es dedicaven a espantar els que no “col·laboraven” amb les seves decisions).
El guionista del còmic, Ron Zimmerman, veritable impulsor de la història/denúncia, batejava els germans a la ficció com a Rothstein, buscant deliberadament la proximitat fonètica, i el dibuixant John McCrea acabaria dissenyant una estètica per a tots dos que recordava el físic dels germans originals, això sí, caricaturitzant el comportament fastigós en el dibuix.
Als abusos sexuals i a les violacions que apareixen al còmic i que són el motor del rellançament de la publicació i la notícia als mitjans, cal sumar-hi una imatge tètrica de Hollywood, amb directius poc qualificats per no dir drogats i/o borratxos directament, uns càstings inhumans i un tractament immoral als actors, i una falta de respecte per als creadors, especialment els guionistes, amb els que se’ls pot comprar la seva obra per a després poder canviar-la completament, una imatge poc encisadora per als aficionats que ens imaginàvem que Hollywood era un món de fantasia idíl·lica i que tot funcionava com un rellotge, tot transparent i imparcial… i ara sabem que no era més que un gran femer.
