Ai, els fantasmes! Quants bons moments que ens han donat als cinèfils! Han tingut papers decisius, papers divertits, papers protagonistes, papers sorprenents… I, evidentment, han fet el que millor saben fer els fantasmes: sustos! Quants bots hem fet a les nostres butaques per culpa de l’aparició inesperada d’un esperit malintencionat? Avui, per celebrar allò del San Valentín, també arriben els ghosts més entranyables de la història del cinema.
I ja que parlem de fantasmes vull recordar el quartet que caçava espectres a Nova York a base de rajos de llum i color, no puc fer més que iniciar aquest article parlant del Bavetes, o Moqueador, una criatura ectoplasmàtica rodoneta i de color verd que va ser un dels primers casos de l’equip de Murray, Aykroyd i companyia. Vivia fent de les seves en un hotel de luxe, una mica com el Duran i Lleida en la seva etapa de diputat a Madrid, fins que els amos de l’edifici es van cansar de les seves trapelleries. L’equip dels Caçafantasmes van llançar-ho tot per la borda amb la intenció de capturar-lo, però el Bavetes era afectuós de mena i els va petonejar una mica abans de caure al parany. Des de llavors, serveix com a mascota, un pèl estrafolària, al grup d’atrapa-esperits.
I si el Bavetes era un fantasma simpàtic, en Casper el supera en totes les bondats que li vulgueu buscar. Era una criatura dolça, amb un somriure agradable als llavis i, sobretot, amb moltes ganes de fer amics i d’ajudar als altres. Sinó que li preguntin a la Christina Ricci, que va anar a petar a una casa encantada i el va conèixer. Per sort per ella, les intencions del fantasmet Casper no eren les normals d’un fantasma: ni arrossegar cadenes de nit, ni animalades d’aquestes. Ara, tenia tres oncles que eren tres esperits malvats que no vulguis tu tenir-los a casa! En fi, podríem dir que en Casper era un fantasma infantil.
Però què són els fantasmes? Gent. Gent que ha mort i encara té coses pendents a fer en aquest món i encara no el pot abandonar. És el que li va passar a en Sam, el personatge protagonista d’una penícula preciosa en què un home mor però no puja al cel perquè ha de protegir la seva estimada d’un lladregot. I com es diu el film en què el protagonista es converteix en fantasma? Ghost! Molt original! Sí, en Patrick Swayze es va quedar una temporada a fer companyia a la Demi Moore, i gràcies als poders de mèdium de la Whoopi Goldberg, es va convertir en el primer espectre terrissaire de la història!
Si no heu vist El sexto sentido salteu-vos aquest paràgraf a la de ja perquè potser llegireu un spoiler dels bons. I és que el bo d’en Bruce Willis també es va convertir en un dels fantasmes més cèlebres de la història del cinema, i sense saber-ho fins al final del metratge! El nen amb qui comparteix cartell, en Haley Joel Osment, ho deixa ben clar en un moment de la penícula: En ocasiones veo muertos, diu, pobret, esporuguit al llit. I vaja si en veu! I hi parla. Perquè resulta que des de gairebé el principi, el doctor interpretat per Willis està mort, però incapaç d’abandonar aquest món. I no deixa la seva forma espectral fins que es fa càrrec de què ha estirat la pota.
Uns fantasmes més clàssics, però també diferents als habituals de llençol blanc, són els que apareixen a les diferents versions del conte de Nadal de Charles Dickens. Sí, el fantasma del passat, el fantasma del present i el fantasma del futur que mostren a un vell i solitari mil·lionari unes visions que el fan recapacitar i valorar molt millor el que és el més important de les festes nadalenques: la companyia! Aquests són uns esperits bons que ja ens aniria bé tenir a tots per casa. Com a mínim ens estalviaríem una calerada amb visites al psicòleg.
També hi ha fantasmes que van en moto. És el cas de Ghost Rider, un expert en acrobàcies que ven la seva ànima al diable i apareix cada nit en moto per castigar la gent que no ha fet bé les coses. O vaixells fantasmes que apareixen enmig del mar anys després d’haver patit una gran massacra entre la seva tripulació. O fantasmes que condueixen camions i fan tenir accidents als altres conductors, com el que vam conèixer a El diablo sobre ruedas.
En fi, que gràcies al cinema els fantasmes ja no són només un llençol blanc que arrossega una cadena amb una bola al peu. N’hi ha de moltes menes, de molts colors i formes, i el que és més important, amb moltes intencions diferents a dur a terme al món dels vius. Tot i que jo crec que si alguns esperits no volen abandonar aquest món no és perquè els faci por anar a l’infern o mandra pujar al cel. És perquè són cinèfils com nosaltres i prefereixen quedar-se aquí una temporada més per veure les millors estrenes. Bé, la nova dels caçafantasmes no sé si l’aniran a veure…
