‘Adult material’: el relat feminista del porno

Avui parlem de la Jonele, una dona de mitjana edat, de professió actriu porno 100% vocacional. Segurament amb aquesta descripció de la protagonista n’hi hauria prou perquè molts ja vulgueu veure la sèrie. Tanmateix, Adult Material, original del canal britànic i sempre atrevit, Channel 4, es presenta com molt més que una simple sinopsi morbosa, i es converteix  en una de les minisèries més originals i colpidores de l’any. Sense sensacionalismes ni paternalismes, aconsegueix copsar el món de la pornografia i tot allò que l’envolta amb perspectiva de gènere, i des de més d’un punt de vista que l’ajuda a fer rodona.

Vols saber per què convens en només quatre capítols de quaranta-cinc minuts? A continuació, desglossem els punts clau que fa que sigui un dels imprescindibles per a aquells de vosaltres que  gaudiu de Filmin.

Capes sobre capes

Fora d’algoritmes que repliquen fórmules que han funcionat una vegada i una altra i et recomanen produccions calcades a aquelles que acabes de veure, pot sortir una sèrie que et satisfaci de debò, que no sigui simplement un substitut de la que acabes de veure, que alhora era un altre substitut d’un substitut d’un substitut. En aquest cas, el talent de la jove creadora i escriptora Lucy Kirkwood es posa al servei de la direcció de Dawn Shadforth, qui ens brinda una excel·lent història de quatre capítols de durada en què Hayley Squires es posa en el paper d’una mare de tres fills que es dedica a la pornografía. La sèrie ens parla de moltíssimes coses: la barrera entre la realitat i la ficció, plasmada en la dualitat del personatge principal, aquesta Jolene Dollar/Hayley Burrows que lluita per salvaguardar la seva dignitat com a professional mentre lluita per tal que els seus fills creixin amb la seguretat del fet que sempre podran decidir.

Adult material juga en tot moment amb la doble moral dels personatges, reforçant-los amb una increïble gamma de matisos i una història personal que fa que l’espectador pugui trobar versemblant cadascuna de les accions i arcs narratius. Entre la culpa, el poder i les seves conseqüències, la sèrie juga a l’estira i arronsa amb els seus personatges fins a gairebé trencar-los. En definitiva, una sèrie sobre dones creada per dones, en què el feminisme hi és inherent tota l’estona perquè explica una realitat viscuda i que li dona trenta mil tombs a qualsevol producció en què el feminisme sigui l’eix central de la trama o només hi entra per quota.

La pornografia al segle XII

Adult Material es presenta com un reflex, si més no, versemblant, del que és la indústria pornogràfica. I no ho diem gratuïtament, sinó perquè les creadores de la sèrie han comptat amb l’assessorament d’estrelles del porno per tal d’aconseguir plasmar aquest món en pantalla. Per una banda, ens descriu les entranyes del món de la pornografia, amb tots els seus clarobscurs. Des dels límits personals, passant pel consentiment, l’assetjament i la violació, la sèrie ens mostra una realitat que, per desgràcia, encara a dia d’avui és molt present en la societat. I no només ens la mostra, sinó que s’atreveix a reflexionar sobre les raons per les quals aquestes situacions són tan comunes.

D’altra banda, hi trobem l’evolució de la indústria pornogràfica, que a internet ha trobat un espai on pot arribar de manera increïblement fàcil a les butxaques de qualsevol humà del món. Un espai en què qualsevol gravació o piulada es pot fer viral, i pot canviar la vida de moltíssima gent per sempre més. La sèrie ens parla també de tot el que envolta la indústria, des dels familiars, els legisladors i els consumidors, a qui, molts cops, els costa diferenciar entre el món digital i el real. Aquesta idea es veu perfectament plasmada en una escena en què Hayley Burrows participa en un debat sobre pornografia, en el qual una de les participants afirma que la pornografia no és real, a la qual cosa la protagonista contesta: què vols dir que no és real? Jo soc real!

Dramèdia amb més drama que comèdia

Tal com ja ens tenen acostumades les sèries britàniques dels últims anys, molts cops el drama intens necessita anar acompanyat per una mica d’humor per tal que ens ho empassem millor i, per què, tal com a la vida real, fins i tot en els moments més foscos hi podem trobar alguna rialla.  I com fer-ho possible? Doncs, com en moltes ocasions, comptant amb un repoker d’estrelles que puguin transmetre els matisos dels personatges que han d’interpretar. A més de la polifacètica protagonista, a qui veiem caure a poc a poc en una espiral profunda d’on és pràcticament impossible sortir, fins als increïbles secundaris que fan que tota la sèrie agafi la seva increïble forma: començant per la sorprenentment consistent actuació de Joe Dempsie (Skins, Game of Thrones) en el paper de pare i marit, passant per Kerrie Goldiman, que ja ha fet un màster en dramèdia després de treballar amb Ricky Gervais a Derek i Afterlife, i fins i tot un Rupert Everett que, tot i la seva perruca impossible ofereix una actuació consistent i creïble.

No crec que gaire gent la deixi a mitges un cop l’hagi començada però, per a aquells que en algun moment estigueu pensant abandonar el visionat us dic que no defalliu, val la pena veure-la sencera. I molt especialment per la seva increïble escena final,  que clou la història de forma sorprenentment bella dient moltíssim amb poquíssimes paraules.

Veredicte

Agradarà a: aquelles persones que estiguin fartes de remakes amb versió femenina i vulguin una història creada des d’un inici per parlar d’una història de dones. També a aquelles persones que tinguin ganes de veure una sèrie diferent, que els faci reflexionar.

No agradarà a: aquelles persones que vulguin veure un producte fàcil que els entretingui i simplement els faci passar una bona estona. Que se la reservin per més endavant, quan els vingui realment de gust.

Enganxòmetre: 8

Nota: 9