Els zombis no només no passen de moda sinó que es reinventen. Aquest subgènere passa per un molt bon moment de forma i Train to Busan n’és un dels millors exemples. Des que el gènere es va revitalitzar passant de morts vivents a infectats, gràcies sobretot a 28 days later (2003) i Rec (2007), hem vist excel·lents pel·lícules passant per tots els registres. Des de la comèdia (zombedies), als blockbusters de Hollywood explorant fins i tot el drama i les històries d’amor. Cada país hi vol dir la seva i a Corea, uns autèntics experts en la violència i el mal rotllo, no volien ser menys. El director Yeon Sang-ho, conegut fins ara per controvertits films d’animació, es passa a la imatge real envoltant-se de bons actors. Destaquen sobretot la nena protagonista (Soo-an Kim), el seu pare Yoo Gong i el sempre benvingut Dong-seok Ma que aporta brutalitat, comèdia i drama.
Però les principals virtuts d’aquest film no són les interpretacions, ni els efectes especials, ni la banda sonora (tots molt bons) sinó el ritme i la picardia amb la qual el director juga amb tot l’univers ferroviari. En la millor línia de la també coreana Snowpiercer, l’estació, els vagons, la locomotora, els lavabos… TOT està utilitzat de manera brillant. Les situacions d’angoixa, combinades amb tocs d’humor i moments sensibles creen un equilibri molt difícil d’aconseguir en pel·lícules d’aquest estil que massa sovint només busquen la marranada i l’orgia de sang sense més. El recurs dels zombis en un espai tancat pot ser molt eficient (i ho és) com ja ens va demostrar Jaume Balagueró a la citada saga Rec. Però l’has d’administrar amb saviesa i bon gust.
Un altre encert del film són els personatges. D’acord que hi ha alguns clixés però la diversitat social, d’edats i de sexes (que és la que podem trobar a qualsevol tren de Rodalies) ajuda molt a una cosa tan complicada com que un film de zombis sigui creïble. I sí, Train to Busan és creïble. Molts de nosaltres reaccionaríem com ho fan els protagonistes: pànic, instint de protecció, egoisme, supervivència, indiferència o por per posar només alguns exemples. En resum, poca gent sortirà del cine decebuda. Ja va passar al Festival de Sitges (quart millor film segons els nostres crítics) i va tornar a passar al Terror Molins.
Veredicte
El millor: la tensió i la intel·ligència amb la qual Yeon Sang-ho fa servir al tren i la nena protagonista.
El pitjor: poca cosa… potser és un xic previsible i algun personatge està excessivament estereotipat.
Nota: 8
