L’amor (quan no tens res a perdre)

- Advertisement -
- Advertisement -

La proximitat i l’enorme producció fan que cada any rebem un munt de productes francesos als cinemes. El país veí té una indústria que gaudeix de bona salut i que, en general, atrau força el públic català. Cada any també ens trobem una o dues pel·lícules provinent de França que, més enllà de seduir públic i crítica, tenen una màgia especial que les fan icòniques i memorables. Adieu les cons (Adiós, idiotas) és una d’aquestes cintes i, possiblement per aquests motius, el D’A Festival de Cinema d’Autor de Barcelona l’ha triat com a film d’obertura de la seva edició 2021. 

Que és una pel·lícula especial no ho diem només nosaltres. Els Cesar, els premis de la cinematografia francesa, van reconèixer aquesta faula d’Albert Dupontel (Au revoir là-haut – Nos vemos allá arriba, 9 mois ferme – 9 meses de condena) amb sis estatuetes incloent el de Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Fotografia i Millor Guió convertint-la en la gran guanyadora de l’edició 2021. La història gira al voltant d’una dona de mitjana edat interpretada per Virginie Efira a la qual li diagnostiquen un càncer terminal. En saber que morirà intentarà trobar el fill que va donar en adopció quan era una adolescent. Com a aliat forçós tindrà un funcionari expert en seguretat al qual estan a punt de substituir per un informàtic més jove i suposadament més preparat. El mateix Albert Dupontel es posa a la pell d’aquest home metòdic que veurà com tot el seu món s’ensorra d’un dia per l’altre. Completa el repartiment un divertit Nicolas Marié (també guanyador del Cesar) que ens brinda una memorable actuació d’un funcionari cec que aporta la càrrega més còmica al conjunt.

Salvant totes les distàncies aquest és un film que recull el testimoni de l’aclamada Amélie (2001). Sense ser tan carismàtica com la pel·lícula de Jean-Pierre Jeunet és capaç de transmetre aquella mateixa innocència i bon rotllo malgrat la història que tenim al davant sigui més fosca i amb unes quantes pinzellades d’humor negre. Igual que Amélie té un guió que és com un petit conte de fades on la credibilitat i la realitat passen a un segon pla en favor de l’amor i les coses bones de la vida. A més, el ritme del film s’esdevé com una road movie urbana que t’atrapa i et manté clavat a la butaca des del minut u. En resum, una d’aquelles pel·lícules que et reconcilia amb el cinema i fins i tot amb la vida i que no oblides fàcilment.

Veredicte

El millor: la màgia que transmet i el bon rotllo que desprèn.

El pitjor: la credibilitat d’alguns girs de guió poden tirar enrere els més puristes.

Nota: 8,5

- Advertisement -
JR Armadàs
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents