És cert que no veurem cinema de la mateixa manera que fins ara un cop hagi passat la pandèmia. Però no serà per culpa només de la Covid 19, ja feia temps que el cinema en sales estava tocat i havia anat perdent terreny pel que fa a altres formes de veure cinema, si bé les recaptacions o l’obertura de sales el 2019 indiquen el contrari. La tendència del canvi d’hàbits era clara. La pandèmia s’està ja utilitzant per posar en marxa canvis estructurals importants que s’havien ajornat. És el mateix que passa en altres sectors i no només en els culturals.
En el moment d’escriure aquest article em sento moderadament pessimista o moderadament optimista, com vulgueu, sobre el futur de veure cinema en sales. Ara mateix, el 70% dels cinemes de l’estat espanyol estan tancats; s’han restringit les sessions i s’han eliminat les de menys audiència (dilluns i dimarts); els aforaments tenen com a màxim el 50% de la seva capacitat total… A Catalunya, les sales han perdut el 75% d’espectadors respecte el mateix mes del 2020 (un període encara normal) i es calcula que el 69% de les sales hauran de tancar. No hi ha estrenes importants comercialment parlant i les que s’han fet han estat un fracàs (Tenet per exemple). La gent no va tant al cinema i hi ha poblacions que ja no tenen cap sala. A tot Catalunya, el nombre d’espectadors ha baixat de forma dramàtica (més d’un 73% el gener). Igual passa a la resta del món. Una dada: als Estats Units i Gran Bretanya ha tancat Cineworld, la segona cadena més important de cines del món. Potser tot canviarà en els pròxims dies perquè ara vivim en la provisionalitat, però de moment aquest és el retrat.
I les tendències són encara més alarmants. L’exemple de la Disney d’estrenar Mulan només en el seu canal (i pagant inicialment) ha estat seguit per la Warner, que ha creat el canal de pagament HBO Max, amb la mateixa finalitat: eliminar o reduir el nombre de sales en l’exhibició de les seves pròximes pel·lícules, les millors comercialment parlant, els blockbusters. Aquesta situació ens ha portat al fet que moltes sales hagin recuperat pel·lícules velles (molts clàssics) perquè són més barates. No tenen més remei que fer el mateix que van inventar els cinemes Phenomena de Barcelona i sembla que la relació inversió-rendibilitat és bona. Però, és clar, això no es pot fer per sempre, ha de ser conjuntural. Les sales desconfien de les administracions pel constant canvi de criteri i les contradiccions dels polítics sobre les mesures que s’han de prendre, sempre canviants, que no permeten cap estabilitat empresarial. Passa el mateix a tot el món de la cultura o seria millor dir que en la majoria de sectors, la restauració també, per exemple.
A qui afecta doncs aquesta situació? Al cinema en general, evidentment, però principalment al cinema de Hollywood. Per si algú tenia dubtes, ara es comprova que la gent prefereix el cinema de les majors i que aquest és el motor de les sales. El cinema d’autor, econòmicament parlant, és residual, com sempre.
He dit al principi que soc moderadament pessimista perquè no és el primer cop que el cinema en sales s’ha hagut de reconvertir per necessitat, només calen alguns exemples: quan va sortir la televisió, tothom deia (als Estats Units, sobretot) que el cinema en sales havia mort; a Espanya va haver-hi també una crisi de l’administració el MPPA nord-americà que va provocar l’absència durant anys de pel·lícules nord-americanes. La part positiva fou que aquesta absència va fer-nos descobrir el cinema europeu, especialment l’italià o el francès, fins aleshores arraconat, donant més vida al cinema d’aquí gràcies a les coproduccions. I no parlem de les crisis provocades pels avenços tècnics, com el pas del mut al sonor o l’aparició de les pantalles panoràmiques, que van obligar a fer més inversions. No sé qui fou l’empresari que va dir que en una situació de crisi neixen oportunitats, només cal saber quines. El millor de la situació actual és que no es necessiten grans inversions per fer el canvi.
El que passa ara és que molts sectors ho passen malament i d’altres estan fent el seu agost. Però gairebé tots necessiten una reconversió. El cinema també.
Per això em sento moderadament pessimista… o moderadament optimista, com ho preferiu. Ja ho veurem.
