Avui parlem actrius madures al cinema… I és que una tendència que fa temps que observo és l’abundància en pantalla de les parelles entre homes madurs i noies molt més joves. Si a la vida real me’n guardaré prou de jutjar les eleccions sentimentals de ningú, a la ficció vull pensar que hi ha un guió al darrere que condiciona aquestes relacions. Qui diu un guió, diu una visió del món que des de fa dècades ha creat un ideal de dona molt concret, que a una llista de trets estètics interminable, afegeix el de la joventut.
Com si el superpoder d’aturar el temps es pogués adquirir a una botiga de maquillatge, a les actrius se’ls ha demanat ser eternament joves, se les critica quan una arruga mal dissimulada les espatlla, però també si es passen de rosca amb la cirurgia. No sembla haver-hi una solució bona més enllà dels miracles, si no és que se’ls apliqui el mateix criteri que als seus companys actors, pels qui curiosament el pas del temps sembla que afegeix atractiu, com al bon vi, convertint-los en madurs interessants sense ser descartats com si es tractés d’un producte deteriorat.
Actrius madures i la seva imatge
Més enllà de l’esclavisme estètic, tenim doncs un món ideal ple de personatges masculins. Maduren i fan vida normal mentre s’emparellen amb dones que semblen existir a una dimensió temporal paral·lela, permanentment joves. Un món ideal que ha anat convertint en excepció les parelles romàntiques formades per un home i una dona d’edat madura. Es normalitza l’estereotip de l’home madur que persegueix jovenetes, fins a arribar a l’extenuació i en algun cas, al ridícul. Ja us dic que no he vingut aquí a jutjar l’edat ni la vida de ningú, però quan la maduresa que s’esborra sempre és la mateixa, la cosa deixa de ser una anècdota per convertir-se en un problema.
Entrem en matèria, posem exemples. Un dels casos del Hollywood clàssic més flagrants va ser el d’Audrey Hepburn. Una actriu que ja de per si tenia una aparença fràgil i jovial, va ser emparellada obsessivament als seus papers amb actors ostensiblement majors que ella. A Sabrina, Humphrey Bogart era 30 anys més gran que ella, els mateixos que el seu company romàntic a Funny Face, Fred Astaire.
A Charade la Hepburn era 25 anys més jove que un Cary Grant de 59. La mateixa diferència d’edat, per cert, que tenia amb Grace Kelly, amb qui havia protagonitzat To Catch a Thief. Un any abans, Grace compartia pantalla amb James Stewart a Rear Window, 21 anys més gran. Però no passa res, el mateix any gravà Dial M for murder amb Ray Milland on la diferència era de 22, i a sobre se la volia carregar!
James Bond: llicència per anar amb noies més joves
Però deixem els 50 i avancem en el temps. Si obrim el meló del mític James Bond, a Dr. No (la primera de la Saga) Ursula Andrews només era 6 anys menor que un jove Sean Connery. Però el temps passa i dues dècades més tard un Connery de 53 anyets reprenia el personatge del seductor espia a Never Say Never Again, mentre que Kim Basinguer feia un dels seus primers papers amb 30 anys i Barbara Carrera en tenia 38.
El cas és que Connery va fer papers de maduret atractiu durant força temps. Amb 62 anys interpretà a un intrèpid investigador a Medicine Man, acompanyat de Lorraine Bracco, de 38. En tenia 69 quan protagonitzà Entrapment amb una Catherine Zeta-Jones de 30.
Un altre Bond dels més recordats, Pierce Brosnan, va protagonitzar Die another day amb 49 anys, mentre que les famoses noies Bond d’aquesta ocasió, Halle Berry i Rosamund Pike, en tenien 36 i 23. La cosa no millora amb Daniel Craig, que agafà el personatge a Casino Royale al costat d’una Eva Green 12 anys més jove. La tendència continuarà si algun dia estrenen l’esperada No time to day, on Craig estarà molt ben acompanyat per Léa Seydoux, Lashana Lynch o Ana de Armas. La més gran és 17 més jove que Craig. Sembla que només l’agent 007 té llicència per envellir, no?
Altres exemples flagrants
Però no cal insistir posant exemples d’una saga que ja de per si no s’ha caracteritzat pel seu feminisme. Mirem doncs unes altres, com Indiana Jones. A la primera entrega, Raiders of the Lost Ark, Harrison Ford era 9 anys més gran que Karen Allen. A Indiana Jones and the Temple of Doom Ford li treia a 11 a Kate Capshaw. A Indiana Jones and the Last Crusade la diferència era ja de 24 anys, on per cert l’etern “maduret” Sean Connery, que tot i interpretar al pare de l’Indiana, també treu temps per flirtejar amb la mateixa dona. Sembla un altre cop que el famós arqueòleg va creixent, però les seves companyes d’aventures no. Acrtrius madures, no, gràcies!
A banda d’aquest paper, Ford ha tingut la sort de protagonitzar altres sagues i films mítics, com Star Wars, on Carrie Fisher és 14 anyets més jove, Blade Runner on Sean Young era 17 anys més jove que ell, o fins i tot alguna comèdia romàntica com Six Days, Seven Nights, on li treia 27 anys a Anne Heche. Per nota és el remake de Sabrina, on per millorar l’original diferència de 30 anys entre Hepburn i Bogart, es va escollir a una Julia Ormond 23 anys més jove.
La història del cinema no juga a favor
Com suposareu, la llista d’exemples seria llarga i avorrida. Aquí només he picotejat aquí i allà sense més criteri que anar seguint la filmografia d’alguns actors mítics que han treballat durant molts anys. I aquesta és la clau del tema. Mentre ells segueixen fent papers protagonistes quan maduren, les actrius, tendeixen a tenir carreres molt més curtes, ja que a partir dels 40 sembla que només puguin optar a papers secundaris de mare o tieta d’algú altre, excepte casos excepcionals.
El problema no és només la diferència d’edat gratuïta i amb criteris purament estètics, sinó una història del cinema on les actrius acostumen a aparèixer com a simple contrapartida romàntica del protagonista masculí, que és qui du el pes de la trama. Segur que hi podeu buscar justificacions, excepcions i multitud de matisos, com sempre passa quan es parla d’aquests temes. Però crec positivament que el cinema ha estat una eina molt útil a l’hora de construir visions del món, i si una d’aquestes visions consisteix a obviar sistemàticament la imatge de la dona que madura i que creix, cal acceptar-ho i corregir-ho.
Els darrers anys han millorat. Efectivament, pel simple fet que cada vegada hi ha més dones darrere les càmeres i més diversitat d’històries que amplien el punt de vista més enllà de l’home blanc heterosexual. I això inclou actrius madures davant la pantalla. Només quan les dones són vistes com a persones i no com a accessoris, aquest món idíl·lic de la ficció les mostra creixent i fent vida normal. Sorprèn que aquest sigui un camí que sembla que tot just comença… Però val més tard que mai. Espero, sincerament, que aquest camí sigui llarg i pròsper, per tal que a poc a poc canviï aquesta visió i el temps progressi igual per a tothom.