Ja us aviso que el que llegireu a continuació és un exercici de nostàlgia i de “pureta” digne d’un membre de la generació X o Y (la veritat és que ja m’he perdut amb això de les generacions…), així que tots aquells que poseu en valor totes les meravelles tecnològiques que ens estan envaint des de fa uns anys, tots aquells que estimeu la digitalització de les nostres vides i feu proclames a favor dels influencers i youtubers dels collons, tots aquells que no heu trepitjat una botiga des de fa cinc anys perquè per internet és molt més fàcil comprar i està molt més bé de preu, valdria més que paréssiu de llegir immediatament, ja que el que ve a continuació no us agradarà gens. A la resta, agafeu-vos fort i acompanyeu-me en aquest petit, íntim i bonic viatge cap a aquella època en què les coses molaven més que ara.
Sí, no patiu, soc totalment conscient que aquest discurs ja cansa i està passat de moda, però la veritat és que tant me fa. De fet, arriba a un punt que tant me fot tot, ja que fet i fet, cada cop tinc més clar que a la majoria de gent li importa ben poc que ens estiguem convertint en uns imbècils que ens quedem immòbils mentre ens empassem tota la merda que, segons els éssers més avançats i suposadament més intel·ligents de l’actualitat, és bona per a la societat, ja que sí o sí ens hem d’adaptar a tota aquesta nova manera de mirar la tele, d’escoltar música, de comprar… En definitiva, aquesta nova manera de viure sota una falsa premissa de comoditat perquè, si no, correm el perill de quedar-nos a l’estacada. Encara que no ho sembli, no soc imbècil del tot. Ho semblo, però no ho soc. Soc conscient que en aquest món on vivim, o t’adaptes o ets pell. És una llei natural: els temps canvien i el més lògic és que també ho fem nosaltres. Fins aquí d’acord, no? Però això no vol dir que tots els canvis que s’estan produint siguin per millorar, oi?
Ja fa massa anys que veig que en molts aspectes de la nostra vida, la maquinària avança a marxes forçades i jo no la puc seguir. Soc lent, ho sé, però és que em supera. El problema és que si veiés que totes aquestes noves maneres d’actuar ens fessin millors o que de veritat milloressin les nostres vides, de ben segur que el meu cap també s’esforçaria per arribar a atrapar tot aquest remolí d’innovació que patim. Pagar amb el mòbil o amb el rellotge, fer un “bizum”, compres per internet, plataformes televisives en què pots veure pel·lícules que encara no s’han ni rodat, més de mil xarxes socials, Spotify… La llista és infinita, fill. I tot això en benefici de la comoditat i per millorar el món en què vivim, ja que si paguem amb un “bizum”, comprem per internet i escoltem la música que ens descarreguem de l’ordinador, representa que les nostres vides milloren substancialment, oi? Toca’m un ou i balla.
A quants de vosaltres us ha passat allò d’anar caminant pel carrer del vostre poble o ciutat i comentar al vostre acompanyant: “Mira! Abans aquí hi havia una botiga de discos”. A mi em passa sempre, però és que no ho puc evitar, hòstia. El mateix em passa amb els videoclubs, totalment desapareguts de les nostres vides. Doncs la pregunta és: el fet que no hi hagi botigues de discos ni videoclubs ha millorat les nostres vides? És molt probable que per a aquesta generació de jovent que puja la resposta sigui que sí, ja que així no s’han de moure ni un mil·límetre de davant del seu ordinador mentre assentats en la seva cadira giratòria es dediquen a fer el matapà a través d’un canal de Youtube, del Tik Tok o del Tik Tak. Perquè el fet de no poder entrar a una botiga de discos i saludar el dependent tot dient: “Bones Joan, què sona per l’altaveu?” i que ell em contesti “Bones, Marc, és el Psychocandy de The Jesus and Mary Chain; demanar a en Joan “T’ha arribat el nou dels Cure?” i que em contesti “No, la setmana vinent…”; no poder remenar entre els cassettes, CD’s o discos; no poder fullejar la revista musical de la setmana o, fins i tot no poder posar-me els cascos i escoltar un parell de temes… La pèrdua de tots aquests rituals que molts teníem interioritzats almenys un cop per setmana fa que les nostres vides no millorin, oi? No ho sé. Expliqueu-m’ho, si us plau. El tacte d’un vinil, la seva olor, la portada, o aquells 5 minuts que passen mentre el teu dit índex passa de forma ràpida la lletra “o”, la “pe”, la “qu”, la “erra” fins a arribar a la “essa” dels Smashing Pumpkins… Això era autèntic, companys, autèntic de veritat.
Potser avancem molt, però malauradament sempre ho fem en detriment d’alguna altre cosa i en benefici dels de sempre. Grans corporacions, grans marques que s’emporten tot el pastís mentre els altres no ens queden ni les engrunes. No, no tinc 50 i tants anys. De fet, encara soc bastant jove, però prou gran per haver viscut en plenitud una època que s’ha esfumat. Un “carca”, que diuen alguns amics meus. De fet, sempre m’he identificat molt amb en Rob Gordon (John Cusak) de High Fidelity (2000). En Rob és un tio pessimista, trist, i per què no, amb un punt neuròtic, però un amant de la música, de la bona música més ben dit, ja que si el portéssim a l’actualitat i escoltés tota la merda que sona per les ràdios, discoteques, bars, li vindria un atac de feridura al minut 1 amb tant de reggaeton, trap i dancehall. I és que fins i tot a escala musical la cosa va pel camí del pedregar. L’Auto-Tune s’ha apoderat de les nostres vides i està conquerint el món. Només surten artistes de sota les pedres fent les mateixes cançons una rere l’altra. Tot és el mateix. Grans estrelles llançades des de plataformes com Operación Triunfo on les modelen a la seva manera, els escriuen les cançons, els marquen les pautes de com les han de cantar i “tatxan” ja tenim una nova estrella nacional sortida del forn i a punt perquè una gran part de la societat la converteixi en un fenomen de masses. La Voz, Got Talent… pura telebrossa mediàtica que ens empassem com borregos. Fins i tot això estem perdent el fet que un artista comenci des de zero, picant pedra pels carrers, en festivals de poca nomenada, en festes de final de curs o en qualsevol festa major. Ara no. Ara els fabriquem i punt. Perquè cada any hem de tenir una estrella nova al firmament indiferentment del fet que la música que faci sigui una cagada de cap a peus. Pensant-ho bé, potser m’assemblo més a en Barry (Jack Black), un dels treballadors de la botiga de discos d’en Rob. No us ho havia dit? Doncs en Rob, a la pel·lícula, és el propietari de Champions IP Vynils, una petita botiga de discos que sobreviu com pot envers les grans companyies com la Virgin. En Barry és un hooligan de la música i si considera que cert treball de cert grup és una merda, doncs no te’l ven i s’ha acabat. De fet, no divergeix gaire de la realitat. Encara recordo quan el dependent de capçalera de la meva botiga de discos em va veure dirigir-me al mostrador amb el Nimrod dels Green Day a les mans. Immediatament em va fer girar cua mentre em cridava que no me’l vendria pas.
Amb tot, aquesta és l’essència que crec que hem deixat perdre entre tots (i jo el primer segurament): l’essència de les petites coses, dels detalls, del contacte humà amb les persones, el fet d’interactuar amb aquells amb qui comparteixes una passió, discutir de música, cine o el que sigui. I en aquest aspecte, o quan estic baix de moral, Stephen Frears m’ajuda a aixecar cap amb aquesta senzilla però meravellosa pel·lícula. High Fidelity és un viatge nostàlgic en tota regla per ajudar en Rob a entendre per què les seves relacions amoroses no acaben de funcionar mai del tot, una pel·lícula que ens porta a reviure relacions passades a través de la música i mitjançant unes llistes de cançons que més d’un i més de dos havíem gravat de forma compulsiva per regalar a la noia que ens robava el cor. No m’atreviria a dir que High Fidelity va marcar una generació ni que amb el temps s’ha convertit en una pel·lícula de culte, però estareu d’acord amb mi que aquesta pel·lícula té alguna cosa que fa que et quedi a dins. A hores d’ara encara no he esbrinat què és. Potser és la magnífica interpretació protagonista a mans de John Cusack (l’única que li reconec, val a dir) o potser uns secundaris de primer nivell com l’esmentat Barry (Jack Black) i en Dick, un altre treballador de la botiga de discos interpretat per Todd Louiso, o la Laura (Iben Hjejle). Res no destaca a la pel·lícula, però tot funciona com un bon engranatge. Ni la direcció d’Stephen Frears sembla que vulgui destacar per sobre de res, sinó que es manté en un discret segon pla perquè siguin les interpretacions, l’excel·lent guió i la música els autèntics protagonistes de l’obra. Una comèdia romàntica pura i dura, no ens enganyarem, però que adapta a les mil meravelles el llibre homònim Nick Hornby i que potser li atorga un puntet més d’humor àcid i sarcasme del que pugui arriba a tenir la novel·la.
Però si una cosa és evident és que tot el conjunt reflecteix un amor per la música que en aquell temps ja intuïa el seu final. Una banda sonora a cura de Howard Shore que recupera grans èxits dels 70, 80 i 90. Des del The river de Bruce Sprinsteen (amb cameo inclòs), passant pels The Kinks, la Velvet Underground, Elvis Costello o el magnífic tema final I believe (When I Fall in Love it Will be Forever) del gran Stevie Wonder. Un delit per l’oïda de qualsevol amant de la música. High Fidelity no deixa de ser un bàlsam per a aquells que encara recordem el sentit d’agafar un casset o un CD, obrir-lo i degustar el seu llibret amb les lletres de les cançons i admirar-ne portada; o la màgia de treure un vinil, agafar-lo amb el palmell de les mans mentre li fem un parell de voltes, col·locar-lo al plat i, amb delicadesa, deixar que l’agulla vagi resseguint el disc.
Celebrem, doncs, aquests 20 anys d’una petita joia inesperada com Alta fidelidad i celebrem que tot i que siguem pocs, a alguns encara ens agrada fer llistes de cançons pels amics o per alguna festa, ja que fer una llista és tot un art i no és tan fàcil com sembla. Com bé diu el nostre protagonista, Rob Gordon, s’han de tenir en compte molts aspectes i repassar desenes i centenars de cançons que tenim oblidades o perdudes enmig de les nostres estanteries de casa. Per mala sort, High Fidelity ens fa recular a un passat que crec que no tornarà, un lloc que molts enyorem i que suplim a base d’anar a mercats puntuals on trobem petites joies de temps immemorials. Un passat en què, definitivament, érem més autèntics que mai.
