Podem concebre un món sense llibres? Ray Bradbury es devia fer aquesta pregunta i moltes més quan va escriure la seva cèlebre novel·la Fahrenheit 451, una obra distòpica que ens mostra un món on els llibres estan prohibits i llegir és un crim. L’autor americà la va redactar quan encara no era famós, en una biblioteca de Los Ángeles, i explica que per inspirar-se solia caminar pels passadissos i agafar els llibres amb les mans, per sentir-los ben a prop. El resultat va ser una oda a favor de la lectura, però és més que això, ens insta a conservar l’essència de la humanitat i a ser crítics amb nosaltres i amb el sistema. El volum, publicat el 1953 compta amb una notable versió cinematogràfica estrenada el 1966 i dirigida pel Truffaut.
La novel·la ens dibuixa un món on la cultura s’ha reduït cada cop més fins a arribar a l’absurd i llegir està prohibit. Hi regna tot allò superficial, banal, i paradoxalment, els bombers són els encarregats de crear incendis per carregar-se els llibres que els rebels poden conservar a les seves llars. L’espurna del dubte s’encén en un dels bombers (mai millor dit) quan una jove i misteriosa veïna qüestiona la seva tasca. Fahrenheit 451 és d’aquells llibres que no deixa indiferent, que no podem llegir de forma ràpida i anar passant pàgines. Cal aturar-se, pensar. Bradbury ens interpel·la constantment a través dels seus personatges, de les seves vides i de mostrar moltes circumstàncies que ens poden resultar, malauradament, profètiques (l’obsessió per les pantalles, el perill que comporta ser vist com a diferent, la burla cap a la cultura…). La seva lectura hauria de ser altament recomanada per als estudiants, sobretot tenint en compte que vivim en una societat amb poc esperit crític i reflexiu i que massa sovint només busca allò que ofereix resultats immediats.
Ja se sap que els llibres sempre donen carta blanca a la imaginació i les pel·lícules ho ofereixen tot més mastegat, però crec que l’obra de Truffaut aconsegueix apropar-se molt en essència a allò que els passa pel cap als lectors de la novel·la de Bradbury quan la llegeixen. Si bé és cert que se li nota el pas dels anys (l’estètica dels seixanta és molt accentuada i requereix certa paciència en aquest sentit), reflecteix prou bé l’ànima de la novel·la. Potser tenim cert esglai en veure els rostres diferents de com els imaginàvem, o de veure certs escenaris que han quedat antics, però el missatge hi apareix de forma clara i convincent.
Truffaut va saber captar el neguit de Bradbury i, com ell, sap llençar-nos preguntes que ens qüestionen com a individus i com a societat. Ens interessa un món tan tecnològic que no té temps per a la cultura? Percebem l’aprenentatge com una pèrdua de temps? Llegim en profunditat o ens quedem amb els titulars? Creiem que mai tenim temps per llegir? Són algunes de les qüestions que ens poden venir al cap. Perquè Fahrenheit 451, la temperatura a la que el paper crema, no és una obra còmoda, però sí necessària. Per saber-ne més, us recomano llegir el llibre i després veure el film. En aquest ordre!
