Per tots els que vam néixer als anys 80 un dels grans mites cinematogràfics que ens van marcar van ser Els caçafantasmes. El fet de ser de l’any 83 em va impedir gaudir-la als cinemes, però ja en els passis televisius que va tenir la pel·lícula als nadals de principis dels anys 90 es podia sentir que aquella pel·lícula era especial, en part gràcies a la sèrie d’animació que veia religiosament. Era petit però les aventures d’aquella mena de moc verd que traspassava les parets o el ninot mariner gegant del final van quedar gravats a la meva memòria. I no només a la meva, sinó a tota una generació, i entre ells Octavio López Sanjuán, que més de trenta anys després ens descobreix el fenomen de Els caçafantasmes a ¿A quién vas a llamar? La historia de los cazafantasmas.
Pot semblar que la idea d’una empresa dedicada a l’eradicació de presències paranormals en el domicili d’algú sigui molt original, però de fet hi ha múltiples antecedents tant a la gran pantalla com a la petita. Potser el primer que ens ve al cap és Scooby Doo, tot i que sempre acaben descobrint que l’activitat paranormal no es mai tal sinó un muntatge d’algú amb intencions no gaire bones, però d’exemples de lluitadors del paranormal en podem rastrejar fins als anys 40 amb pel·lícules com El castillo maldito (1940) o Abbot y Costello contra los fantasmas (1948).
De fet, ni el nom de Caçafantasmes (Ghostbusters en l’angles original) és original, ja que hi ha una comèdia televisiva del mateix títol anomenada The ghostbusters emesa al llarg del 1975, en què dos investigadors del paranormal ajudats d’un goril·la amb barret, es dediquen a investigar tot de casos en què allò paranormal esta implicat. Potser el concepte pot resultar familiar, sobretot perquè a finals dels 80 van gaudir d’una segona joventut gràcies a una sèrie d’animació basada en els mateixos personatges.
Però tornem a Els caçafantasmes que tots coneixem, ja que és indubtable que la perfecta alquímia entre personatges carismàtics, escenes prou terrorífiques contrapuntades amb personatges molt còmics i situacions que s’han convertit en part de la cultura popular dels últims anys, és una cosa de què únicament Els caçafantasmes del 1984 poden presumir. Jo de petit jugava a ser un caçafantasmes amb un raig de protons, no a ser un investigador del paranormal acompanyat d’un goril·la amb barret.
Un equilibri tan perfecte que ni els mateixos responsables van ser capaços de repetir 5 anys després. Tot i que podria semblar que amb 5 anys s’hauria tingut temps per preparar una seqüela a l’altura de l’original, no és així. La seqüela, per aquells que comprensiblement no recordeu, ens mostrava uns caçafantasmes oblidats per una societat que havia passat pàgina, fins i tot es planteja si els fets passats anteriorment no eren un muntatge. Però una nova amenaça planeja sobre Nova York, quan un quadre de Vigo el turment dels carpats és restaurat al museu de Nova York, un quadre en què resideix l’ànima d’aquest mil·lenari mag. Paral·lelament Peter Vekman es retroba amb Dana Barret, amb qui al final de l’anterior semblava que començava una relació que es sobreentén que no va anar gaire bé, i descobreix que ella ha tingut un fill.
Una pel·lícula que per moments es converteix en el show de Bill Murray, amb un clímax que no li arriba ni a les soles de la sabata a l’original, massa escenes que intenten recordar/imitar l’original (a l’original teníem l’home de cotó fluix gegant, aquí tenim l’estàtua de la llibertat passejant-se per Nova York en un moment un xic ridícul), fins i tot l’obsessió de recuperar tots els personatges possibles de l’original, inclòs un Louis posat amb calçador, amb nous secundaris que no acaben de funcionar (el personatge de Janosz no és divertit només carregós), són massa obstacles contra els que la pel·lícula no pot funcionar. Només en escenes puntuals sembla que tot encaixa com a l’arribada del Titànic o la presentació inicial dels caçafantasmes com a oblidats per la societat de Nova York.
Tot plegat va provocar que la pel·lícula no funcionés com s’esperava ni a nivell econòmic ni a nivell artístic, fins i tot la relació entre els mateixos actors es va veure afectada per aquesta patacada. El fet que qualsevol pla per a una tercera entrega no acabés de donar fruit i alguns dels interessats no estiguessin massa per la feina de posar-se l’equip de raigs protònics va desembocar en un reboot de la saga a l’any 2016. Un reboot que he de reconèixer que no vaig voler anar a veure als cinemes. Quin error més gran! Ja que la pel·lícula funciona molt millor del que el soroll mediàtic presagiava, només anunciar-se la producció es va convertir en l’ase dels cops d’internet. Les quatre actrius protagonistes, perquè ara els caçafantasmes són un quartet de noies, estan esplèndides i tenen una química perfecta. Fins i tot Leslie Jones, que als tràilers semblava la més fora de lloc, està molt millor integrada a l’argument del que podia semblar. A això se li ha de sumar un divertidíssim Chris Hemsworth que exhibeix una fins aleshores desconeguda i molt bona vis còmica. Reconec que no he vist el muntatge de cinemes, sinó el del director d’uns 20 minuts addicionals, i que tot i el metratge extra la pel·lícula no es fa feixuga en cap moment gràcies al molt bon ritme que té. Potser l’única pega que li poso és que té un clímax final que no és tan èpic com semblaria, potser per decantar-se tota la pel·lícula cap a la vessant més còmica de l’original oblidant els moments terrorífics d’aquella.
S’ha de dir que l’anàlisi que fa el llibre d’aquesta última pel·lícula és molt interessant ja que compara escenes del muntatge de cinemes, amb el muntatge del director amb d’altres variacions que van quedar totalment descartades. Però el llibre no es limita únicament a les pel·lícules, ja que també es fa un bon repàs a còmics, videojocs i a totes les sèries d’animació que engloba la marca Caçafantasemes (Ghostbusters en anglés). Fins i tot hi ha una guia final (que no m’he atrevit a llegir) de capítols en què es desglossa capítol per capítol les sèries de Los cazafantasmas (1975), Los cazafantasmas (1986, de Filmation basada en la sèrie original), Los auténticos cazafantasmas (1986) i El regreso de los cazafantasmas (1970).
El llibre compta amb entrevistes exclusives a components tant de totes tres produccions cinematogràfiques, amb especial atenció a la intervenció del director Paul Feige en el capítol dedicat al reboot del 2016, que van des d’encarregats de producció, especialistes de FX, actors i, fins i tot, els encarregats del doblatge al castellà de la pel·lícula. I no només de les pel·lícules sinó que també hi ha lloc per a entrevistes a programadors de videojocs, encarregats de les diferents sèries d’animació, així com actors que donaven veu a les sèries o dibuixants i guionistes de còmics.
A més, intercalats entre capítols hi ha fitxes personals en què s’analitza la carrera dels principals artífex o de figures importants en la producció de les diverses obres, com per exemple la de Bob Burns, l’actor que va interpretar Tracy el goril·la de la sèrie de 1975. I com a cirereta del pastís, el volum compta amb una emotiva introducció de Violet Ramis, la filla del malauradament mort Harold Ramis. Amb més de 580 pàgines dedicades a Els caçafantasmes no em puc més que rendir a l’evidència que es el volum més complet que existeix dedicat als lluitadors del paranormal. Un incunable per a qualsevol estudiós de la cultura popular dels 80, fan de la saga o cinèfil de pro.