El darrer Terminator ha tornat a fer un dels gran miracles del cinema: rejovenir els seus protagonistes. Lina Hamilton i Arnold Schwarzenegger fan en el film totes les especialitats de l’atletisme i la gimnàstica de competició molt millor que els jovenets.
Volia traduir el títol de l’article en català (a la vellesa viroles o a la vellesa es fan bestieses, per exemple), però m’ha semblat més oportú deixar-lo en castellà, perquè reflecteix millor allò que vull dir.
La idea va néixer un dia que vaig descobrir per internet diferents webs de fotos que mostraven els envelliments d’estrelles famoses del cinema. Em vaig quedar garratibat veient els canvis que havia produït el pas del temps en actors i actrius que havien destacat pel seu atractiu físic. I vaig sentir pena. Alguns i algunes porten molt bé l’edat i segueixen sent més o menys atractius. És el cas de Diane Keaton, Bo Derek, Faye Dunaway, Jane Fonda, Helen Mirren, Jackie Bisset, Jessica Lange, Susan Sarnadon… A altres no se’ls reconeix, ho porten fatal, com Alec Baldwin, Ann Margret, Barbra Streissand, Brigitte Bardot, Geena Davis, Goldie Hawn, Mickey Rourke, Val Kilmer… Veig que molts no s’han adaptat al seu envelliment ni personalment ni professionalment.
Mirant, mirant em vaig trobar amb els artífixes de Terminator, Arnold Schwarzenegger i Linda Hamilton. Com podeu suposar veient les fotos que acompanyen a aquest article, no donava ni cinc cèntims per la seva futura carrera. Físicament parlant clar per a segons quins tipus de papers. I ara em trobo que no només han fet un altre Terminator (la sisena pel·lícula de la saga) sinó que fan el mateix, corregit i augmentat, que feien a la primera, la de 1984 (fa trenta cinc anys!!!) quan eren jovenets. L’Arnold en té ara 72 anys i la Linda 63 però com si no hagués passat el temps, salten, saltironegen, lluiten i vencen el dolent de torn que no sap on s’ha posat ni coneix allò de quien tuvo retuvo (on n’hi ha hagut, sempre en queda o on hi ha hagut foc, sempre hi queda caliu) ni qui són l’Arnold ni la Linda.
Tots dos estan més joves que mai, però per favor no veieu el primer Terminator després del darrer (titulat Terminator, destino oscuro), perquè és millor deixar-se portar pels records i no per la realitat. Són els miracles del cinema i el triomf dels efectes especials i de maquillatge. Jo sempre dic que les estrelles de cinema no moren mai mentre es conservin les seves pel·lícules però en el cas de l’Arnold i la Linda encara moren menys, reviuen els seus personatges de joves i els eternitzen.
I la pel·lícula? Bé, gràcies. Les dues velles glòries deixen més protagonisme als joves i s’incorporen més personatges, i el creador, James Cameron, (que és el productor) segueix vivint de la rifeta. El film és més del mateix i per fer-ho més atractiu ho embolica tot que fa fort. No vull fer cap spoiler i per això no us explico el desenllaç, en què les escenes d’acció s’alternen amb un toc de culebrot que envejarien els veneçolans (com sabeu els reis mundials dels culebrots) i en què tot és possible, especulant sobre el passat, el present i el futur, tot barrejat impunement. L’acció està de puta mare (perdoneu l’expressió) i l’Arnold utilitza un sentit de l’humor que s’agraeix mentre que la resta dels personatges (la Linda la primera) s’ho prenen tot molt seriosament, fet que jo no vaig agrair tant. Es prefereix fer gran espectacle a ser una mica rigorós amb l’inquietant tema de la intel·ligència artificial, però això també passava en els cinc films anteriors. El film és millor que l’anterior, sense ser cap meravella, a mi em va avorrir quantitat, però jo em quedo només amb el retorn de l’Arnold i la Linda, pensant que A la vejez viruelas.
