Henry James, un escriptor nord-americà del tercer terç del segle XIX i primers anys del XX, sempre ha fascinat per les seves trames ambigües. Els seus personatges estan plens d’anhels i els qui poden satisfer-los no ho acaben de fer-ho perquè les relacions estan farcides d’interessos inconfessables. Sempre plana la sospita que l’altre no jugui net, però sovint, i durant tota la narració, no hi ha prova fefaent que això sigui així. Per la sospita ve l’angoixa, la traïció sense motius clars, i aviat la decepció i el fracàs. Hi ha tot un mar intern, gairebé un oceà que corre per dins dels personatges d’Henry James sense que gairebé es verbalitzi, i que amb prou feines s’intueix. Hi passen moltes coses, però no a la llum, sinó dins les ànimes; aquells interessos semblen presidir-ho tot en unes relacions humanes en què les classes socials i les necessitats materials pesen i fan tot el joc més complicat.
The Aspern Papers, d’entrada, és un material atractiu perquè a la seva manera és una cerca del tresor amb misteri i notes de suspens. Henry James l’escriu el 1888, i el context és contemporani, però el passat del poeta nord-americà Jeffrey Aspern, la fogosa relació que mantingué amb la també nord-americana Juliana Borderau, es remunta als temps de Lord Byron, i es fa curiós com, essent ambdós marcs temporals un passat molt llunyà per a nosaltres, el relat de James ens els fa sentir diferents a través de Juliana.
Ara, Juliana, més enllà de la vuitantena, viu a un palau venecià un xic rònec juntament amb sa neboda Tina, que ronda la quarantena. La història la protagonitza un investigador volgudament sense nom, però que a la cinta del debutant Julien Landais pren l’inventat de Morton Vint, encarnat desastrosament per Jonathan Rhys Meyers, admirador de l’obra d’Aspern a extrems inconcebibles, un editor que està escrivint un estudi sobre ell, que setge el palau com si fos una fortalesa a conquerir després d’assabentar-se que potser Juliana conserva un seguit de cartes i documents del poeta que podrien vesar una llum trasbalsadora sobre el que se sap d’ell i del misteri entorn de la seva mort. Però les dues dones viuen completament d’esquena a la ciutat i la gent, recloses dins els murs, amb independència i a Morton ni li passa pel cap que accedir a aquestes cartes és ultratjar la intimitat més profunda d’una dona.
La reclusió i la privadesa, doncs, dos obstacles veritablement revessos. Però la necessitat material és un motor important, i l’afectiva també. Henry James ho sap i molt del seu joc té a veure amb els anhels, les expectatives, el comerç ambigu entre les persones. Morton aconsegueix entrar al palau tot llogant unes habitacions. Juliana, però, aixopluga, davant l’ocasió que es presenta, un altre anhel: fer que Morton festegi Tina, assegurar-li un esdevenidor. Hom diria, sense que mai s’expliciti, que la vella dama sap molt bé què vol Morton i lentament també ella estén la seva xarxa. El propi Morton hi contribueix ja que des del segon zero desplega el joc de seducció cap a Tina, una dona que no ha viscut món, ingènua i insegura, i que l’editor la voldria d’aliada sense comprometre’s en cap moment.
Segons sembla, Henry James va trobar certa inspiració per a la seva novel·la curta en les cartes que Shelly va escriure a la germanastra de Mary Shelley, Claire Clairmont, també amant de Lord Byron, amb qui tingué una filla, Allegra. Ç
Encara recordem la versió que va dirigir Jordi Cadena el 1991, amb uns excel·lents Hermann Bonnin i Sílvia Munt, amb el reforç de les grans Rosa Novell i Amparo Soler Leal. Cadena situava la història a Menorca, i tot s’adia impecablement. La cinta tenia la posada en escena precisa i tot es desenvolupava amb sobrietat, mesura i gran respecte a l’original. Ara, el nouvingut al llarg i francès Julien Landais (curtmetratgista), recolzat pel prestigi del preciosista James Ivory a la producció, en què trobem igualment Rhys Meyer, ens ofereix una versió extremament rutilant, imponent posada en escena, ambientació i vestuari, però que fa molta fressa. Per començar, el Palau Borderau és el contrari de rònec, un element ben present a la novel·la a causa de la pobresa de les dues dones. Després, Meyer desentona colpidorament, amb una fredor que torna el seu personatge estúpid i ridícul, sense expressió ni cap sentiment, i sí pagat excessivament d’ell mateix. No erraríem quan afirmem que és el pitjor treball de la seva carrera. Evidentment aquest és un gran llast en tota la funció, per més que Vanessa Redgrave (Juliana) i la seva filla, Joely Richardson (Tina) facin unes composicions extraordinàries que traspuen sentiment i convulsió contingudes cada segon, a banda una gran humanitat.
El tercer error és introduir en l’argument un seguit de nous personatges, familiars de la nord-americana Senyora Prest: una filla i una neboda adolescents extremament frívoles i la mare d’aquesta, totes unes esnobs de consideració que enfonsen el to claustrofòbic del relat. Prest, a la novel·la, és qui aconsella Morton en qualitat d’estreta amiga quant a l’estratègia a seguir per aconseguir el seu objectiu: les cartes. La filla de Prest, Valentina, és Morgane Polanski, filla de Roman Polanski i Emmanuelle Seigner.
El quart error, inventar-se mitjançant inoportuns flashbacks com va ser el passat tòrrid de Juliana, en què sembla que no només hi va haver un afer apassionat entre Aspern i ella, sinó que hom treu del barret un tercer jove tot convertint la cosa en un triangle. En tot cas una explicitació que el relat no necessita en pro del clima d’intriga i de joc psicològic creat. Hi ha un intent amagat d’associar Aspern a Byron quant a la bisexualitat i la mort d’aquest darrer que no hi és a la novel·la ni ve a tomb.
Ignorem si aquestes troballes són pròpies de la producció o provenen de la peça de teatre de Jean Pavan inspirada en la novel·la. Aquest film es basa abans en aquesta peça que en la novel·la de James. No perdem de vista que Pavan consta com a coguionista del film. No cap dubte que aquestes troballes no li fan cap favor a un relat que fa del joc de seducció i del misteri i suspens un crescendo claustrofòbic i que aquestes dispersions més aviat dilueixen.
Veredicte
El millor: Naturalment, la potència d’un relat mestre, ple de joc psicològic subtil, insinuacions i mar de fons. I les interpretacions de Vanesa Redgrave i Joely Richardson (en família queda la cosa).
El pitjor: Els afegitons ridículs (els flashbacks i els nous personatges) que malmeten la densitat claustrofòbica del relat original. El treball de Jonathan Rhys Meyer és probablement el pitjor de la seva carrera.
Nota: 6
