Sororitat i empoderament contra el patriarcat

S’imaginen un país on una llei obligui a les dones a què deixin de treballar quan es casen? O quan es deroga aquesta llei, s’imaginen llavors que les dones hagin de demanar permís al marit per a treballar i aquest li hagi de donar formalment? S’imaginen que el sou de la dona vagi a parar a un compte bancari a nom del marit perquè la dona no té dret a tenir-ne un al seu nom? S’imaginen que si la dona és soltera o vídua li ha de donar permís un home de la família? Doncs sí que ens ho imaginem, aquest país era Espanya fins a principis dels anys setanta.

hive_colmena-3

Aquest exemple de societat patriarcal on l’autoritat predominant està en mans dels homes i les tradicions estan ancorades en una rància tradició masclista i misògina és el que albirem a la pel·lícula Colmena (Hive, 2021), òpera prima de la directora i guionista kosovar Blerta Basholli, en un projecte que ha treballant a la darrera dècada, i que va aconseguir portar a terme amb la coproducció d’empreses de quatre països: Kosovo, Albània, Suïssa i Macedònia del Nord.

La pel·lícula ha tingut una gran projecció internacional en ser la primera de la història en guanyar al Festival de Cinema de Sundance els tres premis més importants en la competència dramàtica: el gran premi del jurat, el premi de la direcció i el premi del públic a l’edició del 2021. El pas reeixit per diferents festivals internacionals la va col·locar en la reduïda llista de precandidates a les nominacions pels Oscars (de les que, malauradament, no n’ha aconseguit cap), i va propiciar que l’actriu Elisabeth Moss es convertís en productora executiva per a donar-li un impuls important a la seva comercialització.

La història es basa en la vida real de Fahrije Hoti, a finals de la primera dècada del segle XXI, però abans cal posar en antecedents. Fahrije va nèixer el 18 de setembre de 1969 a Rogova i Hasit, un petit poble de Kosovo. Es va casar a vint anys i va fer el que fan totes les dones allà: encarregar-se de la llar i tenir cura del marit i dels sogres. El febrer de 1998 va esclatar la Guerra de Kosovo, que es va acarnissar brutalment en aquella zona, on les forces paramilitars sèrbies van actuar de forma despietada.

La Fahrije es va haver d’exiliar a Albània durant uns mesos, com els milers de refugiats que ho van haver de fer, amb els seus dos fills petits (una filla adolescent i un nen petit), i el seu sogre discapacitat de cintura cap a baix, mentre el seu marit es quedava per a defensar el territori com van fer la resta de conciutadans. A la fi del conflicte, a meitat del 1999, a la tornada al seu poble, Krushe e Mahde, es va trobar casa seva destruïda (com quasi tota la població) i la constància de què la gran majoria dels homes i nens que s’havien quedat estaven desapareguts… la majoria fins avui en dia, bé perquè Sèrbia no reconeix les fosses comuns, bé perquè es creu que van llençar els cadàvers al riu que travessa la població.

hive_colmena-5

Es calcula que al petit poble hi havia al final de la guerra 140 vídues i més de 500 nens sense pare, víctimes col·laterals de la matança comesa per les forces sèrbies que s’havien proposat una veritable neteja ètnica. La pel·lícula comença pocs anys després de la matança, quan veiem a la Fahrije fent la feina d’apicultora (la feina que tenia el seu marit), per a poder subsistir tots quatre, malgrat que ella no és experta i, el que és pitjor, és al·lèrgica a les picades de les abelles.

Una ONG ofereix unes minses ajudes mensuals a les vídues i, en un moment donat, les hi ofereix ajuda per a obtenir el carnet de conduir. Fahrije aconsegueix el carnet i un cotxe de segona mà i això li permet moure’s amb la mel produïda més enllà del mercat local. Però en el poble no està ben vist que una dona condueixi un cotxe: “Una vídua només ha de fer les feines de la llar, respectar els seus sogres i quedar-se a casa”. De fet, algunes vídues són les primeres que rebutgen les classes de conduir per por a què diran, pels rumors o les crítiques que puguin tenir al poble. Les poques que aconsegueixen recuperar els cadàvers dels seus marits tenen por que els sogres les tornin a casar amb un dels vells del poble que no van lluitar a la guerra, i si no les casen o no troben el cadàver del marit, ja sabeu el que ha de fer una vídua.

L’actriu Yllka Gashi fa una brillant interpretació en el paper protagonista, amb un estil estoic davant la desgràcia, continguda i silenciosa, amb una expressió amargada i trista per les circumstàncies però, a la vegada, amb un comportament resilient i una iniciativa emprenedora… I no ho farà sola, primer comptarà amb el suport d’una de les vídues de més edat i, després, se li sumaran de més joves quan albiren una sortida amb una idea de negoci que a poc a poc va agafant forma: la producció d’ajvar envasat al buit, una crema de pebrots vermells que es consumeix als Balcans i que s’elabora rostint les verdures per treure’ls la pell abans de coure-les a foc lent en calders.

hive_colmena-1

A la pel·lícula veurem totes les penúries viscudes i, sobretot, els entrebancs, especialment els atacs, sabotatges, escopinades, insults, menyspreu i agressions dels diferents homes del poble, a vegades d’amagat i, a vegades, a cara descoberta. Però també veurem la sororitat entre les vídues, la solidaritat de totes davant del projecte aportant les seves petites joies i poder així finançar les despeses inicials d’una activitat que, avui en dia, dona feina estable a més de cinquanta dones durant tot l’any i més de cent durant l’estiu, l’època de més feina. A gent del poble i quasi tots són dones. Totes dirigides per Fahrije i, avui en dia, també per la seva filla i el seu fill.

Veiem una societat tradicional patriarcal, extremadament masclista, però també veiem llampades quan observem com la filla adolescent s’involucra en el projecte de la mare després d’haver-la repudiat i insultat com la resta del poble. De fet, el seu avi li diu: “Tú també voldràs treballar i aprendre a conduir, no?”… Doncs sí, alguna cosa està canviant. Cal dir que les mateixes vídues reconeixen que, si hagués estat al revés, “els homes s’haurien casat de seguida, i probablement amb una dona molt més jove”.

hive_colmena-4

Una entrevista de Fahrije a la televisió el 2011 va interessar a l’estudiant de cinema Blerta Basholli, sorpresa en sentir el rebuig que havia provocat en el poble el fet de tenir el carnet de conduir. Explicava, a més, l’incipient negoci que estava portant a terme amb la complicitat de les vídues del poble. I és que la pel·lícula no és només la vida de la Fahrije, és la vida de les dones kosovars i, sobretot, és la vida de les vídues del devastat poble, moltes d’elles sense haver pogut enterrar encara al seu marit.

La Fahrije tindrà l’habilitat suficient per salvar els prejudicis de la societat, de rodejar-se d’unes sòcies fidels i d’eliminar la incertesa que suposa la penúria econòmica a què anava abocada amb el seu sogre gran i malalt (que moriria pocs anys després) i amb dos fills petits. I ens ho mostren amb una gran dignitat gràcies a una actuació sublime, amb una fotografia exquisida i una banda sonora escassa i sòbria, que contribueix a la reflexió de tot allò que estem veient… sabent que va esdevenir a la realitat. Com si estiguéssim a un rusc, la pel·lícula vibra dins de l’espectador, admirat per la voluntat de supervivència i empoderament de la protagonista.

Per cert, el febrer de 2008, Kosovo va declarar la seva independència de Sèrbia. Malgrat que els Estats Units i diversos països europeus el van reconèixer com a país, Sèrbia encara no ho ha fet… ni tampoc Espanya. Això sí, les dones espanyoles poden tenir el carnet de conduir i treballar sense el permís dels marits… de moment. Mentrestant, convido als lectors a què cerquin a Google els mots Fahrije Hoti i ajvar i veure com descobrireu un món insòlit… i una salsa riquíssima.

hive_colmena-00

Jordi Ojeda
Jordi Ojeda és professor de la Universitat de Barcelona on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents