La saga de Star Trek ha superat amb escreix el mig segle de vida i se n’ha parlat molt en xerrades, articles, documentals, llibres i conferències de tota mena. L’autor i divulgador Miguel Parra analitza la saga des d’una perspectiva inèdita en el seu llibre Mujeres de Star Trek. Donde ningún hombre ha llegado jamás (1966-2005) (2021), editat per Diábolo Ediciones, dins de la seva col·lecció de cultura popular, amb una gran quantitat de títols dedicats al cinema i la televisió.
Parra escull en la seva anàlisi la producció contemplada en les deu pel·lícules de la sèrie original i de la nova generació i, especialment, en les sis primeres sèries: Star Trek (1966–1969), Star Trek: La serie animada (Star Trek, 1973–1975), Star Trek: La nueva generación (Star Trek: The Next Generation, 1987–1994), Star Trek: Espacio Profundo Nueve (Star Trek: Deep Space Nine, 1993–1999), Star Trek: Voyager (1995–2001) i Star Trek: Enterprise (Enterprise, 2001–2005). L’estil adoptat permet que les persones neòfites de la sèrie puguin seguir l’anàlisi sense cap problema, amb una breu introducció de cada producció, i escrit de forma cronològica, que és com s’aconsella llegir el llibre perquè és important contextualitzar cada producció al seu moment.
La lectura d’aquest llibre permet donar resposta, entre d’altres, a les següents hipòtesis de partida:
- Que les diferents produccions de la saga es van anticipar en certs aspectes a les produccions coetànies i, sobretot a l’inici, a la societat del moment.
- Que quan les decisions les prenen dones el resultat és diferent, sigui en el guió, en la direcció, en la producció o a l’estudi.
- Que els papers de les actrius tenen un paper singular que va evolucionant amb els anys i que, a diferència dels homes, aspectes com el vestuari o el pentinat seran un tema de conflicte sempre, en tots els sentits.
Un cop que el creador de la sèrie, Gene Roddenberry, va triar l’espai per a desenvolupar les seves aventures d’exploració (a imatge del vell oest), la ciència i la tecnologia es convertirien en factors clau en el seu afany de predicar un model de societat ideal. Amb una estètica més glamurosa que la real de l’època, la tecnologia permetria justificar un futur perfecte, sense dolor, sense avarícia, sense guerres, sense fam, sense analfabets, sense conflictes internacionals i sense diferències interracials.
Però el primer pilot de la sèrie no va funcionar com ell pensava i no va acabar d’agradar a ningú, ni als directius de l’estudi ni al públic del focus group preparat per a estudiar les seves reaccions. I va ser l’actriu Lucille Ball, en aquell moment, propietària i presidenta de la companyia Desilu Productions, que no va fer cas dels seus assessors i va decidir apostar perquè continués el projecte, això sí, acceptant alguns petits canvis. Aquests canvis no eren poca cosa: el segon a la jerarquia no podia ser una dona tal com s’havia vist a l’episodi pilot, precisament pel rebuig que havia provocat entre l’audiència femenina en els visionats de proves: “Què s’ha cregut aquesta dona manant a homes!”, devien exclamar… les dones.
Un cop començada la coneguda com a sèrie original, de la tripulació va destacar la presència de l’actriu Nichelle Nichols, interpretant el paper del mític personatge d’Uhura. Nichols va reconèixer en el seu moment que va decidir deixar la sèrie a la fi de la primera temporada per la poca rellevància que ella li donava al devanir de la història, però va ser el mateix Martin Luther King qui la va convèncer en persona que no ho fes: “És l’única sèrie que la meva dona i jo deixem veure als nostres fills… Perquè tu ets la seva heroïna”. Era la quarta en la cadena de comandament, oficial de comunicacions, resolutiva davant l’adversitat i nascuda en una imaginària Unió d’Estats d’Àfrica, un còctel explosiu que va contribuir a mostrar un exemple positiu a tota una generació. Whoopi Goldberg va voler ser actriu quan de petita veia Uhura en la sèrie, una dona de color en una sèrie que no feia de criada dels blancs.
A la sèrie original tindria una importància superlativa una guionista: Dorothy Catherine Fontana, en primera instància ajudant de Roddenberry, però que va desenvolupar un paper fonamental durant anys a la saga, com a guionista (sens dubte, va ajudar a perfilar el personatge de Spock a la sèrie original), com a editora de guions i productora executiva de la sèrie animada (una sèrie convertida pràcticament en una quarta temporada de la sèrie original), i com a guionista del primer episodi de la sèrie dels vuitanta amb la nova generació, deixant la seva empremta en la definició dels personatges i el caràcter de la nova tripulació d’una sèrie de la qual va ser productora executiva. Això sí, fins que se’n va anar per les condicions en què havia de treballar, però no deixaria la saga del tot.
Fontana va reconèixer en entrevistes posteriors la llibertat creativa que suposava treballar en una sèrie de ciència-ficció, on es podien tractar de forma metafòrica temes tabús a l’època com la religió, la guerra, el racisme o el feminisme. Cal destacar que Fontana signava amb les inicials D. C. Fontana perquè no es visualitzés que era una dona la que escrivia i produïa, tota una declaració d’intencions de l’època.
Malgrat aquests aparents avanços del paper de la dona, “no és pas or tot el que lluu”. En el llibre de Parra en veurem alguns exemples com és el cas de la capitana de la nau USS Saratoga, interpretada per l’actriu de color Madge Sinclair en el paper la primera capitana que apareixia a la saga i que, avui en dia, seguim sense saber com es deia, ni sortia el nom del personatge ni en els crèdits. La pel·lícula era Star Trek IV: Misión, salvar la Tierra (Star Trek IV: The Voyage, 1986), i sí, vam haver d’esperar vint anys després de l’inici de la saga per a veure una capitana, malgrat que no sabem com es diu.
I encara hauríem d’esperar deu anys més per a veure una sèrie protagonitzada per una capitana, la capitana Kathryn Janeway interpretada per Kate Mulgrew a la mítica sèrie Star Trek: Voyager (1995–2001). Curiosament, no va ser la primera opció i el pilot es va començar a rodar amb l’actriu francesa Geneviève Bujold, amb la que no es van acabar d’entendre amb l’equip de producció en la definició del personatge.
Mulgrew acceptaria el paper i acabaria rodant finalment el pilot… dos cops. No és broma, perquè el primer cop el seu pentinat no es veia bé a la pantalla (i no, tampoc és broma). El pentinat es va convertir en un mal son per als maquilladors, que no van acabar de trobar mai el pentinat adequat (de fet, cada temporada canvia).
En la gènesi de la nova sèrie protagonitzada per una capitana cal esmentar la contribució de Jeri Taylor, que en el moment de començar el projecte era la productora executiva de La nova generació, càrrec que va desenvolupar a la sisena i setena temporada de la mítica sèrie. Des del principi, un dels objectius de Taylor és donar-li més pes, continuïtat i rerefons als personatges femenins, tant en la sèrie que estava produint com en el nou projecte amb una capitana al capdavant. En paraules de la mateixa Jeri Taylor: “Volia que se li permetés mostrar un ventall d’emocions més ampli del que es podria esperar d’un home, almenys al 1995. Volia mostrar les seves vulnerabilitats, les seves incerteses, les seves necessitats. Com portava les seves obligacions d’una manera admirable i amb gran responsabilitat. (…) M’agrada creure que molts d’aquests elements estan en mi. Quan escrivia a Janeway, pensava: ‘Què faria jo?’ I em submergia en mi mateixa per prendre aquestes decisions”.
No tot va ser flors i violes a la sèrie, especialment quan Taylor es va retirar com a productora. Tot això i més ho trobareu al llibre de Miguel Ángel Parra: Mujeres de Star Trek. Donde ningún hombre ha llegado jamás (1966-2005) (2021), que haurem de comprar si volem llegir la segona part, senyal que us ha agradat el primer llibre i senyal que es continuen fent sèries i pel·lícules de la saga Star Trek (de moment, ja en tenim unes quantes més produïdes i anunciades). Llarga vida i prosperitat!
