Pel·lícules caligaristes, la llavor del cinema fantàstic

- Advertisement -

El 26 de febrer del 1920 s’estrenava als cinemes alemanys El gabinete del Dr. Caligari (Das Cabinet des Dr. Caligari, 1920), una pel·lícula que passarà a la història per la seva innovació tant en el disseny artístic com en el plantejament argumental, que l’ha portat fins a l’extrem de ser considerada l’obra emblemàtica de l’expressionisme alemany i pionera del gènere fantàstic, de terror i detectivesc en el cinema.

Que la producció fos del 1919 no és baladí, és just a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, en un país derrotat. Dos joves sense experiència al sector, Carl Mayer i Hans Janowitz, presenten a la gran productora del país un guió original, influenciat per les seves pròpies vivències personals, especialment en la seva participació a la Gran Guerra. En el seu text juguen amb el simbolisme que mostren el caràcter i les accions dels personatges: el doctor Caligari representa la ciència, la formalitat i la respectabilitat, i Cesare, l’esbirro assassí a les ordres del doctor, que actua en realitat sota els efectes de la hipnosi, tots dos a semblança de l’estat alemany i els seus soldats als quals el govern tot just havia enviat a la guerra a lluitar contra l’enemic. Aquest simbolisme es veu explícitament en la visita del doctor a l’administració per demanar els permisos pertinents per representar el seu espectacle (d’hipnosi), i el funcionari l’atén assegut en un tamboret alt, una alçada simbòlica que reconeixem fins i tot avui dia, marcant l’autoritat visualment.

- Advertisement -

L’elecció del director Robert Wiene va resultar decisiva en la concepció final de l’obra. Amb certa experiència cinematogràfica i amb molta en el teatre, va ser l’impulsor de dues idees fonamentals: l’elecció de dissenyar els decorats expressionistes i el canvi del pròleg i epíleg original, molt diferent del que van escriure els guionistes, però que van sorprendre els espectadors que, atònits, veien un gir final a la història, un gir a què avui hi estem acostumats (per no dir que quasi sempre esperem), però que en aquell moment resultava molt nou. Veiem a continuació, a mode de pinzellades, algunes de les característiques que la van convertir en un clàssic del cinema:

  • L’argument recull la tradició de les novel·les de gènere detectivesc del segle XIX, amb escriptors de la transcendència d’Edgar Allan Poe o Arthur Conan Doyle amb els seus coneguts personatges C. Auguste Dupin i Sherlock Holmes, caracteritzats per emprar la deducció a partir de les pistes trobades per anar resolent els crims, normalment en paral·lel a la policia, que no queda gaire ben parada normalment. A la pel·lícula, el Doctor Caligari esdevé un nouvingut misteriós a la ciutat, una arribada que es veurà marcada per l’inici de diversos assassinats. El gènere detectivesc es desenvolupa en paral·lel a la construcció de les grans ciutats al segle XIX, impulsades per la revolució industrial, que fomenten l’anonimat i la inseguretat al no conèixer realment qui són els teus veïns.
  • L’expressionisme era un corrent artístic pictòric i escenogràfic de principis del segle XX, un moviment d’avantguarda que es revela contra el realisme imperant, caracteritzat per un acabat més emocional, extravagant i distorsionat, amb un ús de les corbes i angulositat en les formes (parets tortes i inclinades, portes de forma triangular), clars i foscors contrastats i ombres allargades, entre d’altres, la qual cosa accentua el clima de misteri del relat. Wiene aposta per la gravació completa de la pel·lícula en estudi amb decorats pintats i construïts ad hoc, unes lones de roba que ja incorporarien ombres i llums, faciliten els efectes fotogràfics desitjats per a cada seqüència, i amb una clara inspiració expressionista.
- Advertisement -

  • Tot i que la pel·lícula és el màxim exponent de l’expressionisme, també és una eina artística utilitzada en el relat, ja que hi ha un contrast en el maquillatge, en la vestimenta i en les decoracions entre alguns personatges i algunes habitacions i mobles que, a diferència de gran part de la pel·lícula, es presenten més clares, simètriques i formals.
  • El director va canviar radicalment el pròleg i l’epíleg del text original, i va fer emprenyar els guionistes en canviar el sentit original de la simbologia explícita en la definició dels personatges, però el canvi atorga un inici fulgurant molt interessant i un gir final que descol·loca l’espectador. Només cal recordar les dues primeres frases de la pel·lícula, dites per dos homes parlant en un banc: “Hi ha fantasmes… estan per tot arreu al nostre voltant… M’han expulsat de casa i de la llar, lluny de la meva dona i del meu fill…”, i contesta l’altra: “Aquesta dona va viure una història terrible que et vaig a explicar” qui no té ganes de saber-ne més. Després d’un inici inquietant i aparentment terrorífic, els crims successius doten la trama de misteri, angoixa i enganys, en un devenir sorprenent i amb un desenllaç inesperat, recurs molt innovador al cinema fins al moment.
  • Cal destacar, a més, el fet que el malvat de la història és un metge, que utilitzava la seva habilitat d’hipnotitzar per a les seves malifetes. Tot just feia pocs anys del naixement del psicoanàlisi, popularitzat pel Dr. Sigmund Freud però impulsat pel Dr. Jean-Martin Charcot en el segle XIX, precursor de la psicopatologia, i amb el que es diu que es van inspirar en el disseny del personatge del Dr. Caligari. La hipnosi té una aura de misteri, ocult i estrany que encaixa perfectament a la història, en què el desconeixement de com funciona realment és fonamental per acceptar el comportament de Cesare quan deixa d’obeir les ordres del doctor. Aquesta dicotomia entre el bé i el mal, entre la ciència i el crim, entre el conscient i el subconscient, és hereva d’una novel·la fonamental de la literatura com és El hombre de arena (Der Sandmann, 1817) de E. T. A. Hoffmann.

L’embargament de productes alemanys degut al resultat de la guerra va ser un daltabaix per al país, però afortunadament la pel·lícula es va poder veure a París el mateix any i a Estats Units tot just un any després. Es va convertir en un èxit instantani de crítica i públic, tant a l’estrena alemanya com a les estrenes internacionals que es van succeir durant la dècada, sorprenent el públic d’arreu i inspirant i influenciant molts autors i les seves obres, que es batejaven en un primer instant com caligaristes al reconèixer una nova forma d’expressió i una tendència artística (adjectiu que es deixaria d’usar amb el temps).

La pel·lícula esdevé un nou paradigma a la història del cinema, convertida en un clàssic, amb deixebles tan destacats com el director Tim Burton que, obertament, reconeix la influència a les seves pel·lícules, però això… això és una altra història.

- Advertisement -
Jordi Ojedahttps://comiccienciatecnologia.blogspot.com/
Jordi Ojeda és professor del Tecnocampus (Universitat Pompeu Fabra) on dirigeix un projecte de divulgació de la ciència i la tecnologia emprant els còmics, el cinema fantàstic i la literatura de ciència ficció. És autor de diferents conferències, llibres, capítols de llibre, articles i exposicions, entre les que es pot destacar l’exposició 'Robots en la seva tinta' organitzada pel Saló Internacional del Còmic de Barcelona. També ha estat jurat del Sitges-Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya i és un habitual entre el públic (o els conferenciants) en altres festivals i salons dedicats al cinema o els còmics. És autor del llibre 'Robots de Cine. De María a Alita', publicat per Diábolo Ediciones.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents