“Hitler no va fer res dolent”, “Hitler tenia raó, odio als jueus”, “Odio a les feministes, haurien de morir i ser cremades a l’infern”, “Bush va generar l’11-M i Hitler hauria fet una feina millor que el mico (Barack Obama) que tenim ara”, “Soc una bona persona. Simplement, odio a tothom”… Aquests i d’altres missatges racistes, xenòfobs, feixistes, antisemites, sexistes i homòfobs van provocar la desconnexió de la intel·ligència artificial Tay després de setze hores conversant a les xarxes socials, en concret, a Twitter. El bot va ser creat per Microsoft com si fos una adolescent que aprèn de les converses i de les interaccions i va començar amb una innocent piulada que deia “Holaaaaa, món!!!!” i, a continuació, alguna cosa així com “Tinc ganes de conèixer-vos”. Doncs, vaja si ens va conèixer.
Això va passar el 23 de març de 2016 i no s’ha tornat a saber mai més de Tay. Microsoft es va defensar al·legant que algú es va dedicar a sabotejar l’experiment, però ara com ara no hi ha cap prova en aquest sentit que ho ratifiqui. Si els bots estan ben dissenyats, tenen una gran capacitat d’improvisació i fluïdesa cognitiva a partir de l’aprenentatge i les habilitats adquirides amb la pràctica, especialment a còpia de processar noves informacions, de fet, igual que fem els humans. Això sí, amb l’avantatge que el seu aprenentatge és automàtic i no oblida, per això poden donar alguna sorpresa… O potser Tay va llegir les piulades de Marcelin Deschamps.
El divendres 17 de febrer de 2017 va esclatar una notícia a tots els mitjans francesos. La nit abans, l’emergent periodista i escriptor Mehdi Meklat, de 24 anys, presentava al plató de televisió de France 5, en el programa La Grande Libraire, el seu darrer i reeixit llibre Minute (2017), una novel·la escrita a quatre mans pels cofundadors de Téléramadan, Mehdi Meklat i Badroudine Saïd Abdallah. Tots dos són coneguts com The Kids després de l’èxit de Bondy Blog, on col·laboren des del 2008, un mitjà en línia que es presentava amb l’objectiu d’explicar la història dels barris obrers de París. La popularitat els va obrir les portes de France Inter, on van treballar com a columnistes del 2010 al 2015, al mateix temps que van començar a produir vídeos i documentals. Compromesos des que estudiaven a secundària, publiquen la seva primera novel·la, Burn out (2015), inspirada en la història real de Djamal Chaar, que es va incendiar davant d’una agència d’ocupació el 13 de febrer de 2013, després d’avisar que ho faria per correu electrònic a la mateixa oficina el dia abans (i ho va fer). L’objectiu era tractar de comprendre la desesperació que porta a una persona en situació d’atur a prendre una decisió tan dràstica i premeditada.
Habitual dels mitjans audiovisuals, amb molts seguidors a les xarxes, després de l’entrevista a la televisió alguns internautes comencen a recuperar piulades del compte de Twitter de Meklat del 2011 al 2015 (fets quan tenia entre 19 i 22 anys): “Trobo a faltar Bin Laden”, “Lamento que Bin Laden hagi mort. Ho podria haver destruït tot”, “Per què els jueus també tenen dret a agafar el metro?”… El seu contingut és extremadament impactant, sovint racista, antisemita i misogin.
El compte de Twitter va ser creat el 2011 amb el pseudònim de Marcelin Deschamps. Gràcies o malgrat que aquests missatges va aconseguir centenars de milers de seguidors… Fins al 2015, que va parar d’escriure’ls. Meklat es va defensar el dia que el van descobrir al·legant el següent: “L’any 2011, tenia 19 anys. Twitter era aleshores un oest salvatge digital. Un nou objecte, gairebé confidencial, on no es promulgaven normes, no s’exerceix la moderació. Vaig trobar un sobrenom: Marcelin Deschamps. Però ràpidament, es va convertir en un personatge de ficció malvat. No era ‘a la vida real’, estava a Twitter. Es permetia tots els excessos, els insults més salvatges. Amb això posava a prova la noció de provocació. No es va implementar res en aquesta xarxa social naixent per aturar la menyspreable logorrea digital. Marcelin Deschamps era absolutament immoral. Era vergonyós, misogin, antisemita, racista, islamòfob i homòfob. Intoxicat per aquesta llibertat infinita, Mehdin no va saber controlar en Marcelí”, va admetre.
El més curiós és que el 2016, Meklat va canviar el nom del compte pel seu nom real, i va continuar piulant ja sense l’estil del “personatge” Marcelin Deschamps però mantenint els seguidors i, atenció, sense esborrar les piulades anteriors ni donar cap explicació (amb l’escàndol del 2017 sí que les va esborrar definitivament). Això és important perquè va calar la sospita de què molta gent (col·laboradors, companys, mitjans) sí que estaven al corrent d’aquestes piulades i no van fer res, a més de reforçar la seva defensa de què es tractava d’una acció artística. Meklat va demanar disculpes de totes les maneres possibles i va publicar un llibre al següent any amb un títol indicatiu de què li estava passant: Autopsy (2018), on, per cert, recuperava totes les piulades i intentava justificar-se de tot plegat, sembla que sense gaire encert, veient l’ostracisme a què ha estat sotmès.
El pseudònim escollit per Meklat, Marcelin Deschamps, era un homenatge a l’artista Marcel Duchamp (1887-1968), reconegut com un dels grans intel·lectuals francesos del segle XX i un dels més influents. Duchamp va criticar la forma acadèmica de crear i entendre l’art i va exaltar la frescor de l’artista que no té una estricta formació o talent, descobrint la bellesa en el fet conjuntural, fugaç i superficial: recordem que va pintar un bigoti a la Gioconda o va exposar un urinari en un museu. Va trobar en el dadaisme la seva llibertat i la manera de riure’s de tot i de tots.
El dadaisme va ser un moviment cultural i artístic creat el 1916 amb l’objectiu de transgredir la concepció academicista de l’art. Es va caracteritzar per rebel·lar-se contra les convencions literàries i, especialment, artístiques, per burlar-se de l’artista burgès i del seu art, amb un ànim provocador per tal de reptar a l’ordre establert, amb una actitud de burla i humor contra la societat burgesa. No sabem què hagués fet Marcel Duchamp amb els recursos per a expressar-nos que tenim avui en dia, però sembla que estaria aclaparat de tants seguidors seus per a tot arreu.
El reconegut director francès Laurent Cantet dirigeix i coescriu el guió de la pel·lícula Arthur Rambo (2021), on s’inspira en el cas Meklat per a retratar els fets quasi similars durant 24 hores de l’escriptor emergent Karim D., quan just es descobreix que és l’autor d’un compte anònim de Twitter amb el nom d’Arthur Rambo. L’elecció de Cantet és la de presentar-nos els fets de forma cronològica des del punt de vista de l’escriptor, el calvari que ha de seguir en l’àmbit personal amb l’editorial, els companys, els amics i la família… Convidant a l’espectador a prendre partit com a jutges, reflexionant un cop més sobre els límits, els límits de l’humor, de la provocació o de la comunicació, sobre el que és políticament correcte o sobre la separació de ficció i realitat, tallant d’arrel les opinions que apuntaven cap a un cas similar al del Dr. Jekyll i Mr. Hyde. Aquí no hi ha una personalitat dissociativa.
Si amb el pseudònim Marcelin Deschamps i el seu homenatge a Marcel Duchamp ja està fent un perfil del seu personatge de ficció, Cantet ironitza aquesta elecció en escollir el pseudònim del seu personatge a la ficció fent un joc de paraules: Arthur Rambo, un nom i cognom antagònics en la seva definició, l’art del poeta Arthur Rimbaud, i el personatge de Rambo, interpretat per Sylvester Stallone, que no destaca precisament per la seva facilitat de paraula. Aquesta característica antinòmica d’Arthur Rambo remet a la complexitat de la societat francesa, colpejada pels atemptats que es van produir a la seu del setmanari Charlie Hebdo i a la sala d’espectacles Bataclan. Una societat on els joves d’origen immigrant tenen sovint dificultats per trobar un espai legítim.
“L’estatus de trànsfuga social que solen tenir aquests joves és un estatus molt fràgil. Han lluitat per convertir-se en escriptors, per exemple, com passa en el cas de Karim, el protagonista de la pel·lícula i, alhora, ell sap molt bé que no pertany a aquest nou món que està molt content d’acollir-lo“, afirma el director de la pel·lícula, que no pren partit en el judici, simplement ens mostra la responsabilitat dels nostres actes i els efectes de les xarxes socials, que no obliden mai… Doncs ja sabeu, vigileu què escriviu a internet.
