No importa si us agraden o no els musicals. La força de Tick, Tick… Boom! (i, sobretot, d’Andrew Garfield) us atraparà des del minut zero i no us deixarà anar fins que apareguin els crèdits. Sens dubte, una de les millors pel·lícules de Netflix del 2021.
Tick, Tick… Boom! està basada en l’obra homònima i autobiogràfica de Jonathan Larson, a qui segurament recordeu per l’exitosa Rent, que va estar una dècada instal·lada a Broadway, i va ser representada en teatres d’arreu del món, també a Catalunya, a finals dels anys 90 (i de nou el 2016, traduïda al català, i el 2019). També va tenir una adaptació cinematogràfica l’any 2005, dirigida per Chris Colombus. Larson no va poder veure-ho ni viure-ho, ja que va morir just la nit abans que comencessin les representacions, el 25 de gener de 1996, a l’edat de 35 anys.
Però Tick, Tick… Boom! no ens parla de Rent. Bé, potser una mica sí, de com Larson va començar el camí que el portaria a construir el seu gran èxit. Però com tots els grans creadors, els inicis no sempre són fàcils. A punt de complir els 30 anys, Larson es planteja si ha arribat el moment de deixar-ho córrer o si ha de continuar apostant pel seu somni. Diu que sent un “tic, tac”, que el temps se li tira a sobre, la seva joventut s’acaba… Ell, capaç de fer cançons sobre el sucre o els cereals de l’esmorzar, somia poder escriure musicals a Broadway.
La pel·lícula, el debut en el llargmetratge del director Lin-Manuel Miranda, se centra en els inicis de Larson, explicada de la mateixa manera que ell va interpretar Tick, Tick… Boom! al públic que va tenir la sort de veure-ho en persona. Però el cine pot anar molt més enllà, i no només mostrar-nos la part que ell interpretava a l’escenari, sinó les imatges i els personatges que formen part de la història. De la seva història. De com va lluitar per aconseguir-ho, de la realitat del seu moment, arruïnat i veient com molts joves de la seva edat marxen abans d’hora a causa de la sida (un tema que acabaria abordant més endavant a Rent). Un dels moments clau de la pel·lícula per definir aquesta crisi existencial és quan Larson reflexiona que “arribes a una certa edat, on deixes de ser un compositor que serveix taules, i et converteixes en un cambrer amb una afició”. Seguidament, el seu amic Michael (Robin de Jesús) li recomana que es plantegi si s’està deixant guiar per la por o per l’amor, un dilema que esdevé omnipresent la resta de la pel·lícula.
Veure tot això en Larson segurament va ser tot un luxe, però val a dir que veure Andrew Garfield a la seva pell és una de les millors coses que veureu a la pantalla en molt de temps. No només perquè Garfield ha “après” a cantar per a la pel·lícula i és al·lucinant veure’n el resultat, sinó perquè omple la pantalla amb la seva energia i ritme i, tot i que el drama és un dels protagonistes del film, acabareu amb un molt bon regust.
En la memòria retindreu per sempre escenes com la seqüència inicial de la pel·lícula, una enèrgica presentació de personatge que us deixarà amb la boca oberta, o l’impecable escena de la cafeteria, repleta de cameos d’intèrprets de Broadway, i que reforça també el fet que el film no és només un homenatge a Larson, sinó també al seu mentor, Stephen Sondheim, que va morir el novembre de 2021 i que, en veure una primera versió de la pel·lícula, va demanar a Lin-Manuel Miranda reescriure el missatge que el seu personatge deixa a Larson a la part final del film. La versió final del missatge, en versió original, es va enregistrar amb la veu de Sondheim.
I recordeu, com es diu al principi de la pel·lícula, tot el que s’hi veu és veritat… excepte les parts que Larson es va inventar.
Veredicte
El millor: Andrew Garfield, la seva energia i ritme, que no decauen en cap moment.
El pitjor: Que només duri dues hores… Si hi entreu se us farà molt curta!
Nota: 9
