'Alpha': de l’horror en els temps del VIH

Julia Ducournau ens torna a sorprendre amb Alpha, el seu nou film que pren forma d’un drama familiar d’horror però amb un peu a la realitat. Amb Crudo ens explicava una història feminista sobre el canibalisme i amb Titane (que recordem que es va fer amb la Palma d’Or de Canes) va decidir explicar parlar de cíborg-maternitat. Ara, amb Alpha, enquadra la seva mirada a una de pandèmies més injustament tractades: el VIH i la SIDA. Ducorneau opta, però, per no esmentar el nom i evitar que l’atenció se centri en el fet o en les reivindicacions per sobre dels sentiments.

Alpha

Ens trobem en els anys 90 (Portishead sona en les ràdios) i el món està amenaçat per una pandèmia que es transmet a través del contacte amb la sang d’un infectat. Aquest virus converteix els malalts en marbre fins que acaben esdevenint pols (un efecte especial precís i preciós). En aquest context de fredor, aïllament i rebuig trobem Alpha, una adolescent problemàtica que un dia torna de l’escola amb un tatuatge casolà. Les alarmes es desperten a casa on, coincidint amb aquest fet acaba d’aparèixer el seu oncle infectat i que ja no es pot valdre per ell mateix. Necessita les cures que allargarien la seva entrada a la darrera etapa de la malaltia. Aquest personatge està interpretat per un irreconeixible Tahar Rahim, que s’atreveix a fer un increïble canvi corporal per mostrar l’avenç del contagi. Al seu costat trobem, també amb bones interpretacions, a l’adolescent Mélissa Boros i Golshifteh Farahani, Filla i mare a la ficció.

Alpha, la pel·lícula centra la seva atenció en la relació familiar que s’establirà entre la seva mare, doctora de l’hospital on van tots els infectats, i el seu oncle. La convivència, després de tants anys de separació, no sempre serà cordial. El fet que tots dos, neboda i oncle, puguin estar infectat estableix un vincle emocional que vertebrarà les relacions al llarg del film. És evident que la directora ha volgut usar la metàfora de la malaltia de l’amor, tal com es va anomenar la SIDA en el seu moment, per parlar dels vincles familiars. La possibilitat o sospita que Alpha s’hagi contagiat del virus a través del tatuatge permet a la cinta parlar del bullying, ja que molts companys i familiars comencen a rebutjar la protagonista. Com es pot veure, tot el context al·ludeix realment a la situació viscuda arran del VIH, però el fet de no anomenar-ho, potencia el seu relat tornant-lo més abstracte i universal, de manera que és fàcil empatitzar amb els protagonistes endinsats en un context de fòbia i paranoia.

Alpha

Que Julia Ducournau ens presenti un film intimista, centrat en l’amor fraternal dins una família desestructurada i el rebuig social no vol dir que hagi abaixat la guàrdia pel que fa a tractament fantàstic. Alpha és una cinta de body horror refinada que presenta molts els temes de la realitzadora: la sang (i els seus vincles), la degradació del cos… Però també és un film poètic que busca, com fa també Carla Simon a Romería, rememorar les morts per VIH tan maltractades en el seu moment, oblidant que també eren persones que van patir, tant ells com els seus familiars.