A Martin Scorsese sempre li hi ha importat ben poc el que està de moda o quina és la tendència. És un dels pocs directrors de Hollywood que continua fent cinema d’autor (lliure i desacomplexat com Quentin Tarantino o Woody Allen). Ja ho feia als anys setanta amb Mean Streets o Taxi Driver i ho continua fent amb dos films tan diferents com The Wolf of Wall Street o la recent Silence.
Silence, a priori té dos referents molt perillosos per un espectador desinformat: The Mission (1986) i The Last Samurai (2003). Cap d’aquestes dues pel·lícules, però, són una inspiració per Silence per molt que parlin de missioners jesuïtes perduts (la primera) o passin en un Japó en conflicte amb occident (la segona). Silence és un film sobre religió. Sobre la fe. Sobre les preguntes dificilíssimes que es pot fer qualsevol creient o encara més complicades si es parlem d’un capellà o un monjo.
El punt de partida és la desaparició del Pare Ferreira un monjo portuguès en missió evangelitzara al Japó. Dos dels seus deixebles viatjaran a la terra del sol naixent per descobrir per què no ha tornat i es trobaran amb un país on els estrangers que volen canviar les seves costums i creences no són del tot benvinguts. Malgrat això també hi troben una colla de seguidors fidels del cristianisme. Tan fidels i tan creients (a la seva manera) que impressiona i desconcerta els dos protagonistes occidentals del film, dos molt correctes Andrew Garfield i Adam Driver. El que més destaca quant a actuació és, tanmateix, l’equip japonès sobretot Shin’ya Tsukamoto i Yôsuke Kubozuka que interpreten dues maneres molt diferent de viure la fe. Perquè si no ha quedat clar encara ho tornem a repetir: aquest és un film sobre els xocs (interns i extern) provocats per les creences i costums de tots plegats.
On més brilla la pel·lícula és en la capacitat que té de traslladar a l’espectador els dubtes i els dilemes dels personatges. Les enveges, les conviccions, els sacrificis, el perdó… Emocions i sentiments a flor de pell en tot moment però de manera diferent a les que estem acostumats a veure. Aquí no hi ha història d’amor, ni ens trobem davant una buddy movie de jesuïtes. Scorsese vol que sortim del cine havent percebut el silenci i la indiferència dels déus (siguin quins siguin) davant segons quines accions o pregaries.
Seria injust no mencionar la direcció d’art de la pel·lícula i l’excel·lent ambientació històrica del film. El Japó rural llueix gairebé tan bé com les portentoses interpretacions dels actors nipons. Segurament el muntatge final es farà llarg per molts espectadors. Ja dèiem al principi que a Martin Scorsese això li importa un rave. És un director que s’agafa el temps que creu necessari per explicar la seva història. I si s’ha de repetir una escena es repeteix. Si s’ha d’exagerar un sentiment s’exagera i si s’ha de mostrar el conflicte des de diferents angles ho fa. No en va sinó per emfatitzar el missatge.
Silence és una gran pel·lícula a nivell de producció però també un llargmetratge enormement personal per un director que sempre ha estat turmentat pels misteris de la fe. Quan surtis del cine no seràs la mateixa persona que quan entris. Després del visionat el film bé mereix una tertúlia (amb un bon sake) per analitzar tanta càrrega sentimental, religiosa i cultural. Gaudiu del film a foc lent i sigueu conscients que no tenim al davant un blockbuster d’herois i salvadors. Per sort Scorsese no s’ha rebaixat a això.
Veredicte:
El millor: La valentia de fer un film sobre la fe i l’acceptació de la diferència i la direcció d’art
El pitjor: La durada (2h 40 minuts) i que molta gent l’anirà a veure esperant trobar-se un film de l’estil de L’últim samurai.
Nota: 7’5
