El cinema asiàtic s’ha fet un lloc en el nostre imaginari cinèfil. Encara que ara ho trobem una cosa “normal” fa uns anys era molt difícil veure un film japonès, xinès, coreà o indi per posar alguns exemples. Des de fa 10 anys l’empresa Media 3 es dedica a distribuir en aquest país cinema que ve des del llunyà orient. I, malgrat treballar en un nínxol, és un sector on hi ha negoci.
Com va començar Media 3?
Fa 10 anys vam distribuir Hula Girls i Dororo, una primera aproximació al cinema japonès basat en manga. Però per veure els orígens de tot hauríem d’anar encara deu anys més enrere, a l’any 1996. El meu pare va fundar una empresa que es deia Cumpunet i feia pàgines web. Un dels webs que vam fer i on jo vaig començar a escriure era CineMagazine.com. El web va créixer i vam començar a fer notícies sobre cine fins i tot per altres mitjans com TV3 i La Vanguardia. Però al 2001 Telefònica ens va comprar i va convertir el web en un programa de cine a Antena 3. Llavors ens vam deslligar del web i vam treballar en un nou projecte que lligués dues passions: el cinema i l’Àsia.
Ja tenim Media 3, doncs!
La primera idea va ser crear una distribuïdora de cine japonès. Vam estar dos anys treballant i el 2006 ja vam considerar que teníem el knowhow per saber com fer funcionar una distribuïdora a Espanya.
Sabien que entràveu a jugar en un nínxol, oi? El cinema asiàtic no era una aposta pel gran públic…
El fet de treballar en un nínxol va ser el que ens va encoratjar. No començaríem amb cine francès que ho fa molta gent. En aquell moment ningú no apostava pel cine asiàtic. Ja havia passat la moda del J-horror però vam detectar que ens podíem fer forts en aquest sector.
Quin és el procés de portar una pel·lícula asiàtica fins les nostres sales?
Hem de viatjar força… És de les coses que més feina ha portat. Aconseguir els drets de les pel·lícules és molt fàcil. Només cal anar a un mercat, tenir calers i negociar un preu. Els mercats de Cannes, Berlín o Busan són com les llotges del peix. La productora diu que en vol 100 i jo dic que li’n donaré 10. 80? 30? 70? 40? I així fins que arribes a un acord. Per això el que realment és difícil és saber quines pel·lícules s’han de comprar.
El cine asiàtic produeix centenars de films!
Com fan la tria doncs?
Aplicant un mètode gairebé científic. Intentem portar directors coneguts, pel·lícules amb molt èxit als seus països i projectes ja premiats als festivals de referència. Fa 10 anys les productores asiàtiques eren molt tancades amb les distribuïdores occidentals. Quan arriba algú nou, dient que vol uns drets però mai no ha distribuït res són bastant reticents. Una de les coses de les coses de les que més orgullós em sento és de ser una de les distribuïdores de referència al Japó o a Corea. Molts cops els primers en els que pensen són nosaltres quan volen vendre els seu films a Espanya.
El model de negoci no passa només per la sala de cine, oi?
No! De fet, amb la primera pel·lícula que vam distribuir, Hula Girls, ens vam fotre una hòstia… L’estrena al cine va anar molt malament i ens vam desil·lusionar molt però ens va fer aprendre molt. Sobretot del què es pot fer i el què no es pot fer amb el cinema asiàtic. Ara mateix el 90% del negoci està en el mercat de vídeo.
La vida útil del cine asiàtic a les sales de cine és molt reduïda.
Li costa al públic o li costa als cinemes?
Quan parlo amb exhibidors i televisions per estrenar un film asiàtic la primera resposta acostuma a ser “Ah, el cine de xinos no sé si funcionarà”. El millor és que nosaltres no tenim ni una pel·lícula xinesa! Costa molt convèncer-los per estrenar cinema asiàtic.
Ignorància, falta de respecte, racisme?
Hi ha un racisme… No encobert… És com una carta blanca de posar tota l’Àsia al mateix sac. Es diu lliurement que tots semblen iguals i a la gent els costa reconèixer-los.
Home, el cinema xinès i el japonès, per posar dos exemples, molt no s’assemblen…
Ni el coreà i el tailandès. Ni l’indi i el taiwanès. Cada territori té el seu estil i en poden sortir pel·lícules molt bones. Però hi ha una primera barrera que costa de trencar.
Diu que el 90% del negoci és el vídeo… Però si ningú ja no compra DVDs?
Exacte! Fa 10 anys teníem unes vendes que ja ens semblaven baixes i ara signaria amb els ulls tancats que qualsevol de les pel·lícules que portem fessin aquells números. El negoci està dividit en tres: theatrical (cine i festivals) vídeo i televisió i des de fa poc, Internet. Fa només 5 anys no se’n parlava gaire d’això però ara qualsevol dret que adquireixes ha de venir acompanyat de la pota d’Internet. Totes tres potes són necessàries avui en dia.
Deixi’m fer la gran pregunta. Què val una llicència?
Buf… Això és un tema tabú. Ningú no et dirà mai què ha pagat per una pel·lícula. Són dades que ens guardem per nosaltres. El que sí et puc dir és que una de les últimes pel·lícules que hem volgut distribuir i no ho hem fet perquè el preu era massa alt la productora ens demanava 300.000 dòlars. Tinc molt clar que l’empresa que finalment se l’ha quedat no ha pagat això. Si ho han fet estan bojos.
Algunes productores asiàtiques encara tenen la idea que “això és Hollywood”
Barat no sembla…
Hi ha de tot. N’hi ha que et demanen més de 300.000 i n’hi ha de 100.000. Per Outrage de Takeshi Kitano em van demanar mig milió de dòlars. Vam dir que ni de broma i dos any més tard van baixar el preu a una escala raonable i la vam distribuir. Sincerament: no hi ha un preu mitjà. La pel·lícula més barata que hem comprat és 20 vegades més barata que la més cara que hem comprat. I pot canviar molt, per exemple si guanya un premi a un festival.
Quantes pel·lícules distribuïu cada any?
Normalment entre 8 i 10. Els últim dos anys, per exemple en portem 18. Després de 10 anys molts caps de vendes ja ens envien les propostes que tenen abans de passar pels mercats o trobar-nos en segons quins festivals. Als mercats és més interessant fer de relacions públiques que tancar contractes.
Treballen principalment amb Corea i el Japó. Quines diferències hi ha entre aquestes dues indústries de cine?
La grandíssima diferència és que Corea té molt clar que necessita el mercat internacional. Fan un tipus de cinema que és més fàcil d’assimilar pel nostre públic perquè la seva cultura està molt influenciada per la cultura nord-americana. Han copiat molt el seu model donant el seu toc. Tenen molt bona mà amb acció i thrillers i també drames i comèdies. Això fa que sigui més fàcil negociar amb ells però té la part negativa que fan pel·lícules com xurros… A vegades se semblen molt entre elles.
Al Japó passen d’occident doncs?
No necessiten per res el mercat internacional. És una mentalitat molt illenca. Fan pel·lis pel públic japonès i no els importa el que pensin als Estat Units o Europa. Fan cine japonès per a japonesos i això fa que si el seu cine és bo tingui una personalitat molt més pura. A més tenen un avantatge extra: una llibreria inacabable de manga. Des de fa 5 o 6 anys els està salvant la vida a nivell internacional i també nacional.
La taquilla al Japó sempre té productes sorgits del manga al Top 10
Estem “condemnats” a un allau d’adaptacions de manga?
Per la banda japonesa segur. Estan fent molt bones adaptacions de manga però com va dir el propi Takeshi Kitano això fa que el cine japonès perdi frescor. Una frescor que sí té el cinema coreà quan agafa un director novell li dóna una suma de diners i diu “vinga, posa’t-hi a veure què surt”. Al Japó són més conservadors i poc arriscats i faran abans una seqüela que produir un director nou.
On han de buscar els fans el cinema asiàtic en aquest país?
Lamentablement massa sovint el busquen a Internet als webs pirates. És una llàstima perquè fer això és anar en contra que arribi més cinema oriental. Si a empreses com la nostra no ens surten els números no ho podrem fer més. Per sort tenim suport de televisions, festivals i una gran massa de compradors fidels que continuen comprant DVD i Blu-Ray. Ara bé… Falta gent.
