Després de ser Sherlock, Khan (Star Trek) i gairebé guanyar un Oscar per The Imitation Game, l’actor britànic Benedict Cumberbatch entra per la porta gran a l’olimp dels superherois de Marvel. Dr. Strange és a la vegada una pel·lícula amb innovacions respecte tot l’univers cinematogràfic de la popular marca de còmics però no deixa de ser un producte més… Ben empaquetat, ben pensat i sàviament venut però, en el fons, un producte més. Sent cruels podríem dir fàcilment que Dr. Strange és la suma d’Iroman + Incepcion. Sent generosos podríem dir que un dels films més arriscats de dels últims anys de Disney/Marvel.
Anem per parts i comencem per la història. Un cirurgià perd la seva eina de treball (les mans) i desesperat troba l’ajuda d’una guru de la màgia (una poc lluïda Tilda Swinton) que li ensenya tot un ventall de nous trucs, universos, paral·lels i realitats impossibles que a l’espectador li costaran tant d’entendre com al propi protagonista. Aquí radica la novetat i la part arriscada del film. Mostrar infinits universos, portals a segons quines dimensions és sens dubte un repte que el director Scott Derrickson resol amb solvència i amb imaginació. Ara bé, no tothom sortirà convençut de segons quins moments surrealistes, psicodèlics i calidoscòpics que planteja el film. Visualment l’espectacle està garantit. El CGI (imatges generades per ordinador) funciona i la sensació en moltes ocasions és la d’estar en una muntanya russa de colors, formes i plecs. Si no hi hagués el precedent la la citada Incepcion cauria rendit davant del desplegament de recursos i laberints òptics que ofereix el film però Crhistopher Nolan ja ho va fer i el seu equip d’efectes especials ja va guanyar l’Oscar per deformar i doblegat la realitat l’any 2010.
Deixant la part tècnica de banda, tot el pes del film recau en el protagonista. Tant, que els secundaris queden massa eclipsats i poc definits. Començant per “la companya de feina” (Rachel McAdams) i sobretot el dolent de la funció (Mads Mikkelsen) i la mestra (Tilda Swinton). Tots tres (més els dos últims) es veuen certament desaprofitats i gairebé caricaturitzats. Una llàstima tenint en compte el potencial que tots dos han demostrat en altres projectes.
Un té la sensació que se’ls hi ha tret poc suc en benefici de Benedict Cumberbatch que no té problemes en carregar-se el pes del film a l’esquena i omplir la pantalla amb la seva sempre benvinguda presència. És un film fet perquè es llueixi i ho fa. On més brilla és en els moments còmics amb picades d’ullet al seu magnífic Sherlock. L’humor (que recorda força al de Tony Stark/Ironman) és de les part més ben trobades de la pel·lícula i ajuda a que l’experiència sigui més planera. I això és imprescindible quan el guió i la història en si és força previsible i no especialment brillant. Com a mínim no “ens colen” altres superherois ni aprofiten l’avinentesa per vendre nous productes de la franquícia Marvel com van fer descaradament a Captain America: Civil War. Per això cal esperar als títols de crèdit… i com us podeu imaginar no puc dir res més.
Veredicte
El millor: El sentit de l’humor ironmanià i els efectes visuals.
El pitjor: La poca definició dels secundaris i la mediocritat del guió.
Nota: 6,5