Enguany la secció Brigadoon del Sitges Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya compleix 30 anys. Per aprofundir més en una de les parts més icòniques del festival n’hem parlat amb en Diego López el seu responsable i la cara visible del Brigadoon.
30 anys… com va començar aquesta secció del festival?
Jo no vaig visitar per primer cop la secció fins l’any 1991 quan estava ubicada al Retiro. Crec que neix com una alternativa que coincideix amb l’auge del vídeo. La idea era fer projeccions gratuïtes en versió original (ja que llavors no se subtitulava). Va generar un efecte crida i es va ajuntar amb el merchandising que hi havia per la zona i es va crear un clima que ara podem dir que va funcionar. Va arribar a tenir fins a tres sales de projecció.
Com ha crescut al llarg dels anys?
S’ha ampliat amb el premi Nosferatu i la secció a concurs de curtmetratges i el premi Paul Naschy i se li segueix donant molt valor al homenatges, les retrospectives i els cicles per redescobrir directors. Tot això sense perdre de vista les pel·lícules independents o de baix pressupost i documentals que últimament han guanyat molta força.
Creus que s’ha mantingut aquell esperit inicial?
L’esperit ha continua. Segueix sent una secció gratuïta continua sent una alternativa interessant i ha anat a més quant a projeccions i horaris. Abans era una secció de poques hores i ara ha crescut molt.
El públic és més del nínxol específic del terror?
Hi ha de tot. M’he trobat assegut al propi Joe Dante veient un documental. Hi ha varietat i hi ha gent que repeteix cada any i n’hi ha que venen a investigar sabent que és gratuït i que per tant no t’obliga tant a quedar-te si el contingut no et convenç. 
Quin és el criteri de selecció del continguts d’aquesta secció?
La gent que s’inscriu ja sap on ha d’anar i els criteris estan clar a les bases. Sempre hi ha films que estan a la frontera i en aquest cas es discuteix amb el comitè de selecció però normalment els cineastes ja ho tenen clar. També hi ha diversos objectius i saben molt bé on els interessa estar a les productores i distribuïdores.
De que n’estàs especialment orgullós de la feina feta a la secció?
No sé així de cop… Hi ha moltes coses. Va ser molt bonic l’homenatge que vam fer a Álex Angulo amb Álex de la Iglesia. També la Teresa Gimpera, Simon Andreu o gent que ha vingut des de l’altre punta del món a presentar un curt. Sobretot és satisfactori veure com films més petits i de producció més low cost tenen també una oportunitat. A més la gent respon i els interessa.
Anem a parlar del que veurem enguany. Convenç-nos per fer una visita al Brigadoon.
En la línia del que dèiem fins ara recomanaria especialment els documentals. Tindrem des d’un documental centrat en la figura de Vincent Price o Joe D’Amato. També hi ha un documental molt interessat produït a Euskadi dirigit per Asier Abio. Es diu Sputnik i crec que és molt interessant pel moment ja que analitza i estudia el fenomen del cinema fantàstic a Catalunya a nivell de festivals i de directors de cine independent del gènere. A partir de la Figura de Jacint Espuny, director del Fangofest d’Amposta es veu tot el que s’arrossega per fer una pel·lícula i la capacitat de mobilitzar tot un poble. També hi haurà el Film Infección Zombi del mateix Jacint Espuny o Ibiza Undead sobre les festes a Eivissa amb rerefons zombie.
Detecto molt de gamberrisme i humor negre… És aquest un altre dels esperits del Brigadoon?
Hi ha un punt en alguna de les projeccions però és el que ens podem trobar també en qualsevol sessió de mitjanit al Prado. Volem que la gent s’ho passi bé i aplaudeixi! Això és un global de tot el festival. També passa a l’Auditori del Melià.
Hi ha sessions que són una autèntica festa sense que sigui una cosa específica de cap secció del festival
I què me’n dius del gore? Costa molt que la gent hi entri?
Hi ha pel·lícules que costen… Aquest any pel·lícules com Peelers tenen un bon batalló de sang però també hi ha seccions com Midnight X-Treme on no ens quedem curts. És un subgènere que ha estat molt present al llarg dels any no tant per la temàtica sinó per la seva natura més underground i radical. Ara bé, s’ha d’apostar per aquest cine perquè té un públic molt receptiu pel cine més extrem.
Com és la feina d’un programador del Festival Sitges?
Es fa molta feina al mercats internacionals com de Festivals com Berlín, Cannes o Hong Kong. Allà hi ha molt moviment de nous films i un volum de treball molt intens. A Cannes, per exemple el ritme és de veure vuit o nou pel·lícules diàries… Després hi ha més feina del dia a dia. D’anar veient curts i llargs que has de veure bé sigui a través de les plataformes o gent que de manera independent envia els seus treballs. Cal estar molt centrat. També fem altra feina com organitzar exposicions i activitats paral·leles. També veiem que molta gent ens demana consell sobre el que fan, fet que és meravellós.
L’any que ve el festival fa 50 anys! Què esteu preparant?
Tenim molts fronts oberts amb l’objectiu de fer història en el sentit que la gent vegi què ha passat durant aquests 50 anys nivell visuals i editorial. L’inici però serà ja l’1 de novembre amb un concert de Fabio Frizzi que interpretarà tots els temes que va fer pels films de terror de Lucio Fulci.
Serà un primer esdeveniment molt potent per començar. També estem parlant amb la Filmoteca de Catalunya per fer coses que anunciarem en breu. A nivell intern estem treballant molt però no podem dir massa encara. Ja arribaran les rodes de premsa on ho exposarem tot. En tot cas estem molt contents de celebrar-ho… però primer hem de passar la 49a edició.
