La novena edició de l’Americana Film Fest va tenir lloc del 15 al 20 de març les seus de Barcelona: Cinema Phenomena, Cinemes Girona, el cinema Zumzeig i la Filmoteca de Catalunya. Mentre que a Madrid tindrà lloc del 24 al 27 de març i a Filmin es pot gaudir d’una selecció de llargmetratges i de tots els curtmetratges fins al pròxim 27 de març. A més, pròximament tindrà lloc la Route 66 on es podran veure projeccions del millor cinema nord-americà arreu del territori nacional.
Aquesta edició ha comptat amb les clàssiques seccions TOPS, NEXT i DOCS, que han albergat un total de 26 pel·lícules dividides entre les 3 seccions. També s’han projectat dos packs de curtmetratges amb un total de 17 peces i la retrospectiva centrada en el cineasta convidat Tim Sutton, del qual s’han recuperat 5 films i també s’ha pogut gaudir de la seva darrera producció, The Last Son. A més, s’han recuperat les seccions The Lost Sessions amb films els Chameleon Street i Tchoupitoulas, i Love, una secció gratuïta que va comptar amb un debat centrat en la crisi dels refugiats, la cinta triada per a aquesta sessió va estar Errantes sin retorno. Una historia Rohingya.
El Jurat de la Crítica ACCEC conformat per la Ylenia Cañadas, la Júlia Gaitano i el Jorge Oter va decidir per unanimitat que la cinta guanyadora de la secció TOPS fos Mass d’en Fran Kranz, una òpera prima que destaca pel seu enfocament sobre un tema sensible i candent en la societat nord-americana a través de la precisió formal i unes notables interpretacions dels quatre protagonistes. Mentre que el Jurat Jove de la Secció NEXT, format per estudiats de crítica i teoria cinematogràfica de La Casa del Cine van atorgar el premi a Sophie Jones de Jessie Barr, un coming of age que tradueix en imatges el dol d’una adolescent plena de contradiccions en ple descobriment sexual. Per altra banda, el Jurat format per Paula Mariani, Dani Soler i Anabel Martínez ha donat el premi a la millor traducció en subtítols a l’obra Zola de la Janizca Bravo, tasca realitzada per Albert Vilalta i Guillermo Parra.
La resta del palmarès el va determinar el públic amb els seus vots en xarxa atorgant el premi al millor curtmetratge a Like the ones I used to know, mentre que en la categoria de llargmetratges de ficció Mass d’en Fran Kranz ha estat la gran triomfadora i com a millor documental s’ha premiat l’obra Try Harder de Debbie Lum.
D’entre totes caldria destacar-ne algunes, tot i que cal esmentar que la selecció ha estat (com sempre) correcta i brillant i la tria ha estat complicada, aquest fet demostra que el cinema independent nord-americà actual continua gaudint de bona salut i roman en auge. Després d’un esforç, aquestes 5 han estat les seleccionades:
Nine Days (Edson Oda, 2020)
Es tracta d’un drama amb pinzellades de fantàstic ambientat en una casa molt allunyada de la realitat que coneixem, en ella un home es troba reclòs realitzant entrevistes a possibles candidats (personificacions d’ànimes humanes) per a recuperar els privilegis que una vegada varen tenir i no recorden: tornar a néixer.
És una obra molt conceptual que duu a terme una oda a la vida, especialment al valor de les petites coses que la fan especial. En ella cal deixar anar a la imaginació, ja que aprofundeix en un concepte metafísic i li afegeix una càrrega dramàtica amb tocs filosòfics i morals. Tota aquesta amalgama resulta ser impactat i fascinant, sense caldre conèixer més detalls que els que un pot intuir. Resulta ser original, fresca i destil·la aires nostàlgics, pel fet que la seva fotografia i el fet d’aparèixer VHS tendeixen a evocar una època passada.
Per altra banda, convida a reflexionar sobre la vida, sense deixar de banda les coses negatives que l’envolten i són inevitables, mirant de parar atenció als símptomes que poden conduir a la depressió o, fins i tot, al suïcidi. En definitiva, es tracta d’un debut d’Edson Oda admirable, totalment únic que brilla amb llum pròpia.
Nota: 7’5
Mass (Fran Kranz, 2021)
La trama se centra en dos matrimonis que es reuneixen amb la finalitat de parlar i mirar de seguir endavant amb les seves vides, ja que han transcorregut diversos anys d’una tragèdia que els va afectar a tots quatre.
Es tracta d’una cinta captivadora que manté a l’espectador eclipsat, gràcies a la manera en la que va dosificant la tensió i alliberant la trama de manera fraccionada. Tracta un tema d’actualitat candent amb una efectivitat notable, pel fet que mostra un relat esquinçador a través d’uns diàlegs fluids i amb molta força. Les interpretacions estan supèrbies totes quatre, ja que saben transmetre a la perfecció les emocions i el xoc entre la culpabilitat i el perdó. Es tracta d’un guió senzill, però efectiu, que funciona correctament també gràcies a la construcció d’un únic escenari on tots els detalls estan mimats sense deixar res a l’atzar.
Cal destacar que la pel·lícula no té banda sonora i sap jugar molt bé amb els silencis i la transició entre converses i canvis de pla. Així doncs, l’òpera prima d’en Fran Kranz destaca pel seu enfocament sobre un tema sensible i candent en la societat nord-americana a través de la precisió formal i unes notables interpretacions dels seus protagonistes.
Nota: 8
Zola (Janizca Bravo, 2020)
Està basada en fets real a partir d’un fil de Twitter amb 148 tweets que es va viralitzar el 2015 on l’stripper anomenada Aziah “Zola” Wells s’endinsa en un viatge a Florida amb altre stripper i el seu xicot amb l’objectiu que ambdues guanyin molts diners ballant en diversos clubs de la zona. El que semblava un viatge senzill esdevé en una intensa i esbojarrada història de crim i prostitució.
Aquesta és la pel·lícula més salvatge de l’Americana 2022 sense cap mena de dubte, en ella hi caben tots els elements per a gaudir de l’humor més absurd i les situacions més desbaratades sense deixar de banda la intensitat en cap moment ni l’entreteniment.
Una road movie que evoluciona a un thriller amb pinzellades de drama molt peculiar que, malgrat l’absurd que resultat tot en el seu univers, realitza una crítica social a situacions que es viuen dia a dia arreu del món i que estan normalitzades. Una peça que remarca l’empoderament encara que no sigui amb les formes correctes, sap desenvolupar una odissea sense miraments que frueix de frescor i bon rotllo, gràcies a les interpretacions i la química que traspuen les dues noies protagonistes.
Nota: 7
The Novice (La aspirante) (Lauren Hadaway, 2021)
La cinta que va inaugurar aquesta edició és un thriller dramàtic esportiu centrat en l’Alex Dall, una estudiant universitària queer que s’uneix a l’equip de rem de la seva facultat. A mesura que es va endinsant en aquest esport farà un viatge físic i psicològic que l’obsessionarà per a esdevenir la millor sense importar les despeses. Amb la intenció de superar a les seves companyes d’equip s’esforçarà més enllà dels seus límits alienant a qualsevol del seu entorn només per tal de processar l’èxit.
El debut en la direcció de la Lauren Hadaway és un electritzant peça que s’endinsa en les profunditats de l’intel·lecte per furgar en les obsessions i el sacrifici. Evoca aires autobiogràfics i reflecteix la intensitat i determinació d’una realitat que esquitxa a gran part del món, com les addicions i arribar al cim sense importar el camí a seguir. La fotografia, la banda sonora i les transicions estan perfectament orquestrades. A més el ritme frenètic acompanyat de plans en primera persona i escenes curtes fan d’ella un relat cru, però captivador a parts iguals.
Transmet una sensació d’angoixa gràcies a l’actuació de la Isabelle Furhman, que és pura energia i tensió. Podria ser inspiradora, malgrat que acaba per desdibuixar-se en el seu tram final i no queda gaire clar la seva finalitat. Ara bé, és capaç d’atrapar a l’espectador des del primer minut i fer que acabi esgotat pel seu vigor i obsessió.
Nota: 7
Potato Dreams of America (Wes Hurley, 2021)
Es tracta d’una comèdia negra autobiogràfica sobre un jove gai que creix a la Unió Soviètica i escapa amb la seva mare als Estats Units. La trama es desenvolupa durant els turbulents anys de la Perestroika, on la Lena i el seu fill, Potato lluiten per sobreviure a l’URSS i miren de refugiar-se al món fantàstic de les pel·lícules americanes pirates. Aviat les pel·lícules deixaran de ser suficients i la Lena decidirà convertir-se en núvia per correu per tal de descobrir Amèrica per ella mateixa.
La pel·lícula més sorprenent i fascinant en temps, ja que cavalca entre la comèdia més hilarant i el drama més cruent i realista i acaba per construir un relat insòlit i políticament incorrecte. Està dividida en dues parts ben clares i definides: La primera llueix una estètica teatral, més clàssica i commensurada, mentre que la segona canvia totalment cap a un registre més realista i que profunditzar en temes d’actualitat. En ambdues parts existeixen conflictes, però cadascuna analitzada des d’un vessant molt diferent.
Malgrat la cruesa i duresa dels relats, la història està narrada amb calidesa i lleugeresa; no resta importància al drama, però si el vesteix amb un humor únic i transmet passió i amor constantment, en especial pel cinema. Es tracta d’un film amb vida pròpia i personalitat que pot servir de refugi per a tots aquells que es trobin o s’han trobat amb conflictes similars podent resultar inspiradora i sorprenent.
Nota: 7’5
