Mamma Mia és una de les pel·lícules musicals més vistes de la història, i tot i no agradar-me tant i trobar-la sobrevalorada, no m’estranya gens que sigui molt reproduïda. Molta gent del meu voltant m’ha dit que es tracta de la seva pel·lícula, o almenys, del seu musical preferit, per les seves grans cançons del grup ABBA, pel seu elenc ple d’estrelles com Meryl Streep, o per la seva història commovedora sobre la família i l’amor juvenil. Des del meu punt de vista es tracta d’una pel·lícula poc original, amb un repartiment de cançons memorables, que les utilitzen de fil conductor per tota la pel·lícula.
En canvi, La La Land va suposar un punt d’inflexió en el gènere musical cinematogràfic, esclatant en els cinemes amb la seva trencadora i original banda sonora, creada exclusivament per a la pel·lícula. Es tractava d’una història comuna, una trama que pogués passar desapercebuda a l’ombra de les escenes musicals i de les cançons amb valor argumental. Una trama simple per destacar la musicalitat.
I la veritat és que la barreja entre bones escenes musicals, cançons exclusives per a la trama, i una història que t’arribi al cor, és molt difícil de trobar.
En aquest article em disposaré a destacar cinc pel·lícules musicals imprescindibles, partint i excloent musicals com Mamma Mia, Grease, West Side Story o Cantant sota la pluja que contenen un gran reconeixement per part del públic.
Chicago (2002)
Chicago és, sens dubte, una de les pel·lícules que sempre recomano. Dirigida per Rob Marshall, adaptada del musical homònim de Bob Fosse, tracta la història de Roxie Hart (Renée Zellweger) una noia amb la gran ambició de fer-se famosa com a cantant en els clubs de la ciutat. Aquesta, assassina a l’home que l’enganya dient-li que li aconseguirà una audició, causant l’enviament directe a la presó on coneixerà a la famosa Velma Kelly (Catherine Zeta-Jones) una reeixida artista de cabaret que va matar la seva germana; i al seu futur advocat Billy Flynn (Richard Gere).
Es tracta d’una pel·lícula amb un guió brillant, que mostra el crim i el món de l’espectacle dels anys 20. Amb la música del gran Danny Elfman i les cançons pròpies del musical dels anys 70, és una pel·lícula que ho té tot, passant per una trama que t’enganxa completament i unes cançons coreografiades que et donaran ganes de ballar i cantar sense parar. La pel·lícula musical per excel·lència que mai envelleix i que sempre està allà en els dies de pluja i en les llargues tardes que necessites urgentment viatjar al món de l’espectacle, matant i cantant a ritme de jazz, perquè, com diu la pel·lícula, tot és jazz.
On veure-la: A HBO
The Fiddler on the Roof (1971)
Aquesta pel·lícula musical dirigida per Norman Jewison i basada en una obra de teatre homònima explica la història de Tevye (Chaim Topol), un lleter pobre jueu que viu a la Rússia de principis de segle XX. Aquest viu amb la seva dona i les seves cinc filles, en una cultura basada en la tradició jueva que més tard les tres filles grans demanaran trencar per casar-se per amor amb tres joves, cadascun més estrany que el següent.
Es tracta de l’exemple perfecte de tragicomèdia, ja que conté trets purament còmics i divertidíssims la primera meitat de la pel·lícula, mentre que en la segona el drama surt a la llum, fent bolcar a l’espectador en llàgrimes. Una pel·lícula brillant amb un guió magistral que s’adhereix perfectament a les cançons i la banda sonora. Un gran elenc d’actors clàssics que aporten aquesta bellesa passada i memorable que totes les generacions haurien de gaudir.
On veure-la: A Apple TV (pagant 3,99€)
Moulin Rouge (2001)
L’exitosa obra de Baz Luhrman que no va deixar indiferent cap espectador. L’espectacle en tota regla. Una història d’amor com mai vista. La bella història d’amor entre un pobre poeta bohemi a París de 1890, amb una espaterrant cortesana i estrella del club nocturn més famós d’Europa. Un amor impossible, un cruel dolent, i un dolor incessant.
Una amalgama de colors, grans espais, música i descontrol, t’endinsava al cor de París. Al costat d’una direcció artística memorable Luhrman unia dos titans actorals com són Ewan McGregor i Nicole Kidman, en una bella i emocionant història d’amor, eclipsada per la música del moment, versionada i interpretada d’una manera excepcional.
Destacar el tango de Roxanne, la famosa cançó de Police, convertida en un tango trist i dolorós, que esquinça l’espectador i l’enfonsa a la misèria. En la seva contraposició la salvatge i ràpida seqüència de Can Can que demostra, una vegada més, com Luhrman pot arribar a jugar a la perfecció les seves cartes directives en qualsevol situació argumental.
On veure-la: A Disney+
The Little Shop of Horrors (1986)
Si t’agraden les pel·lícules extravagants, gracioses i amb bones cançons, aquesta és la teva pel·lícula. La petita botiga dels horrors tracta la història de Seymour Krelborn (Rick Moranis), un jove tímid i reservat que treballa en una petita botiga de plantes en el pitjor barri de la ciutat. Un dia d’eclipsi lunar provocarà el naixement d’una estranya planta que es guanyarà la fama a tota la ciutat, però amb un petit inconvenient, parla i s’alimenta de sang humana.
Dirigida per Frank Oz, en el seu debut en el cinema després de treballar en la sèrie de televisió infantil Els Muppets, va decidir adaptar a la pantalla gran la comèdia musical homònima de Broadway, del compositor Alan Menken i el lletrista Howard Ashman. Amb una gran referència al seu avantpassat teatral, la pel·lícula té un aire d’escenari.
Es tracta d’una pel·lícula hilarant amb un gran elenc d’actors que destaquen en la comèdia com ara el guardonat Steve Martin en el seu paper com “El dentista”. Un filme amb uns grans aires dels vuitanta americans com si es tractés d’una expansió del Príncep de Bel-Air, al costat d’un gran nombre de cançons enginyoses, de les que se’t queden enganxades a la memòria i les adjuntes a la llista preferida de Spotify.
Cabaret (1972)
L’etern debat entre els cinèfils amants del gènere musical: ‘Cabaret’ o ‘Chicago’. I és que el debat resulta ser molt més complex del que sembla. El mestre vs. l’aprenent. L’origen vs. el final. Tot i això, tots estem d’acord en una cosa, la pel·lícula de Bob Fosse és, sens dubte, un referent de tots els musicals fins ara.
El film tracta la vida d’una jove Sally Bowels, una artista de cabaret, al Berlín de l’època de la República de Weimar, on, mentre ofereix un espectacle sensual i musical sense precedents, s’enamora de dos homes mentre el Partit Nazi puja al poder.
Fosse, el creador de musicals per excel·lència, presenta una història commovedora d’una cantant desprejudiciada i entranyable interpretada per la gran Liza Minneli, que intenta tirar endavant en un Berlín assotat pel nazisme. Tractant-se d’una pel·lícula de context bèl·lic, aquesta passa per sobre per oferir a l’espectador una història d’amor i superació cohesionades amb les mítiques cançons en veu de Minneli, de les quals no podràs deixar de pensar. Una pel·lícula clau que va obrir pas al ‘nou gènere musical’ que tractava arguments més complexos i elaborats, juntament amb cançons brillants que donaven nom al gènere, en la seva major esplendor.
