Amigues i amics, estimades i estimats lectors, haig de confessar quelcom que suposo que ja heu percebut, si heu seguit els meus últims articles… Sí, ho reconec. He caigut en el parany de Netflix. Lentament, i sense ser-ne plenament conscient, m’he acabat convertint en el consumidor ideal de Netflix: aquell qui obre l’App de Netflix i busseja per les seves malèfiques recomanacions i Oh! —atenció, que aquí ve el drama— no consumeix allò que vol veure, sinó allò que troba. La producció serièfila de Netflix és tan immensa, que us puc dir que estic condemnat d’aquí fins l’eternitat, o hasta el infinito, y más allá!, com diria el bo d’en Buzz.
Personalment sento predilecció pels futurs distòpics, però per qui no sigui així, s’ha de reconèixer que no estem davant d’una sèrie que aporti res especialment significatiu en la matèria. Més aviat, sembla que els productors han volgut aprofitar la tirada de productes juvenils com Els jocs de la fam o El Corredor del laberint. No obstant això, sí que té prou elements que la fan mereixedora de ser vista, tots relacionats amb el seu aire de producte de “Serie B”. Els decorats, el vestuari, la banda sonora, els actors… a 3% tot traspua a Serie B.
Aquest fet, que de ben segur tirarà enrere a més d’un (d’entrada es veu…”cutre”), li confereix cert encant. Al llarg dels seus 8 capítols de 45′ (un altre aspecte positiu, és una sèrie amena i àgil de veure) el guió pateix alguns canvis bruscs difícils d’entendre, però en línies generals es pot dir que els personatges estan ben construïts, i que les proves que han de passar per arribar al Mar Alt estan ben pensades. És una sèrie que enganxa, i la primera temporada et deixa amb ganes de més. Resumint, estem davant un bon divertiment, indicat especialment per fans del gènere, del qual probablement n’acabarem veient la versió americana (amb menys encantant?).
