L’any 2013 un director català va sobresortir amb un projecte fresc i valent anomenat Barcelona nit d’estiu. El que molts van definir com un Love actually a la catalana, va estar nominat al Gaudí a la Millor Pel·lícula i va deixar un bon sabor de boca ja que dos anys més tard va arribar la versió amb fred de la pel·lícula. Barcelona nit d’hivern va augmentar l’èxit i li va valdre la seva primera nominació als Gaudí en aquest cas també al millor director. Dani de la Orden no ha abandonat mai del tot la comèdia i després de El pregón torna a la gran pantalla amb El mejor verano de mi vida, una esbojarrada road movie estival on un pare gens modèlic i a sobre sense un duro intenta que el seu fill passi unes vacances d’estiu genials.
Com arriba Dani de la Orden a dirigir aquest film?
Aquest és un encàrrec d’A3Media i quan m’envien el guió vaig acceptar amb la condició que me’l deixessin fer meu. Vaig demanar potenciar més la comèdia encarnada en la personalitat del personatge de Leo Harlem. És una persona crítica amb una societat que arriba als extrems. És un cunyat que elogia la senzillesa dels petits moments de la vida i no li cal anar-se’n a un campament vegà per apreciar el que cal. Ell és molt irònic igual que l’actor a la vida real.
“Volia un producte que tingués cor amb un punt fins i tot naif també encarnat amb els nens”
La família és el més important…
En el fons el nen protagonista només vol que els seu pares estiguin junts i estiguin bé. És igual si les vacances són aquí o allà. Per això la pel·lícula comença i acaba amb una redacció. Així se li dona un punt de faula. A més, volia fer una producte autènticament familiar. Que no hi hagi discussions entre els nens i la mare per anar a veure Avengers o Frozen: una pel·lícula on tota la família pugui gaudir a la vegada, també amb la iaia.
Quins són els referents?
És molt difícil fer una pel·li familiar que funcioni. Per això se’n fan tan poques. Als noranta se’n feien moltes i funcionaven de meravella, però. Beethoven, la saga de Solo en casa o Mrs. Doubtfire… Avui en dia s’ha anat sectorialitzant. Hi ha humor més gamberro, humor més blanc…
I si per acontentar a tothom el resultat se’n ressent?
Hi ha un target majoritari però el que hem volgut potenciar és la comèdia blanca com una cosa molt primària. Hi ha gags on és impossible no riure. Pel molt reactiu que siguis al cinema familiar en algun moment t’ho passaràs fer. És u tema més visceral.
Se sent còmode en aquesta barreja de comèdia blanca amb un punt de llagrimeta fàcil?
No seria capaç de fer una comèdia sense entendre les motivacions dels personatges. Se’m faria estrany. Fins i tot a The hangover (Resacón en Las Vegas) cada personatge té un viatge. Sembla molt esbojarrada però no ho és tant.
“El que no m’agrada és la parodia perquè sí”
Deixem la comèdia per uns moments… M’ha dit un ocellet que Dani de la Orden fa el salt a la TV!
Sí! Ja he acabat de rodar. Són tres capítol per la sèrie Élite de Ramón Salazar. És una sèrie adolescent molt canyera. No és comèdia però sí és cert que no he tingut por de posar-li uns tocs. Posar-li una mica de sal en algunes escenes. Ho podrem veure a l’octubre al Netflix.
I al cine què té entre mans?
Una comèdia que es diu Loco por ti.
Expliqui, expliqui…
És un xaval que coneix una noia i tenen la millor nit de la història. Una afinitat total. Màgia, sexe… Total! La noia desapareix, el noi la busca. Quan la troba resulta que estava interna en un psiquiàtric. Ell, que és un eixelebrat i es creu que la pot salvar, es fa passar per boig per ingressar al mateix centre. Un cop dins ella flipa i li diu que què collons fa allà, que van tenir un bon clauet i ja està. Però ja és massa tard perquè ell ha ingressat voluntàriament i ara no podrà sortir.
Em recorda a alguna de les històries de Barcelona nit d’estiu i d’hivern…
No del tot. És diferent. La premissa és una altra. El tema és entendre la gent i no intentar canviar-la. El que necessita la noia no és que la canviïn sinó que és estigui allà quan a ella se li en vagi l’olla.
Hi ha diferències entre l’humor català i l’humor espanyol?
Jo crec que l’humor és el mateix però hi entrem de manera diferent.
Què vol dir això?
Potser és una sensació però em fa l’efecte que aquí (i t’ho dic com a català, català) quan anem a riure estem a l’expectativa: “a veure si em fa riure aquest”. En canvi fora d’aquí és més: “vinga, dona’m-ho tot! Estic aquí per riure”.
És a dir, fora estan més predisposats?
Crec que sí.
Aquí exigim més doncs?
Més que exigir tenim una actitud més de “a veure si pots, que jo no sóc tonto”.
Canviant de tema… Acabarem de veure la saga de nits de Barcelona amb la tardor i la primavera?
La tardor no crec. Amb l’hivern ja està explicat però la primavera sí que la tinc en ment i algun dia arribarà lligada a la tradició de Sant Jordi. Crec que no seria una pel·lícula difícil d’aixecar i tinc moltes ganes de fer-la.
M’imagino a Dani de la Orden escrivint-la ja entre hores.
No, perquè jo no escric. Tinc tres guionistes meravellosos i a més ja m’estic traient l’espineta escrivint un llibre que es dirà L’amor s’acaba però el cine és per sempre que es publicarà l’estiu que ve.
Així doncs ja hi ha idees i un argument per Barcelona nit de primavera?
No, no. Encara no. Sé que ha d’arribar i de fet depèn de mi. M’he asseure un dia amb els guionistes i posar-nos-hi.
