El director de l’Hospitalet Marc Recha ha rebut aquest dimecres 7 de juny el Premi Honorífic del FIC-CAT 2018. El certamen ha volgut reconèixer dues facetes del també guionista i productor. La primera és la importància i especial dedicació a les localitzacions dels seus films en un any en què el festival posa l’accent en aquest aspecte del cinema. El segon és que Recha ha rodat totes les seves pel·lícules (excepte la primera l’any 1991) en llengua catalana. Ell té de moment un honor en solitari: tenir a la secció oficial del Festival de Cannes un film en català (Pau i el seu germà, 2001). Aquest fet el converteix en un dels directors més fidels a la nostra llengua que continua treballant fent un cinema intimista amb mirada i ritme propis. L’últim a arribar a les nostres sales va ser La vida lliure, rodat a Menorca en una platja que coneix des de 1978.
Quin cine fa Marc Recha?
Em veig abocat a fer un cine on l’acció passa per la imaginació i això encaixa amb el cinema de gènere que es fa des de sempre. Abans a més hi havia artesans enormes que sabien fer decorats, vestits, càmera…
Què faria amb un pressupost de 10 milions d’euros?
Un disbarat de l’alçada d’un campanar! Però m’ho passaria molt bé. No, ara de debò… faria coses molt interessants. En el fons això és un ofici i tu, com a director ets un artesà i si tu controles bé les coses ho pots fer bé sense problemes.
Amb 10 milions d’euros també rodaries en català?
La pregunta hauria de ser al revés. És a dir, qui em pagaria 10 milions d’euros per una pel·lícula originalment parlada en català? O sigui, els 10 milions d’euros no existeixen a Catalunya així que qui posi els 10 milions mana. Jo amb els idiomes sempre he respectat la parla del lloc on anava a filmar. I sempre m’ha anat bé.
Quin tipus d’emocions vol transmetre en els seus films?
Les que tinc jo mateix. Quan estic, filmant o muntant m’emociono. Sempre. No puc fer aquest ofici per cobrir l’expedient o cobrar. Les emocions que jo sento són les que sent l’espectador i l’espectador és divers. Hi haurà espectador al qual li agradarà i n’hi haurà que no.
Als seus últims tres film els nens són els protagonistes. Hi ha algun perquè?
També sortia un nen a L’arbre de les cireres (1998)… Ha estat casualitat.
Jo que ja hi veia una trilogia…
Abans faria la història d’un ase que parla. El seu amo cultiva marihuana i l’ase es menja tota la maria i va parlant. Uns diàlegs i soliloquis inacabables.
Vostè també és guionista i productor… Cada vegada costa més aixecar projectes en aquest país?
Si i és fantàstic perquè et permet fer coses com La vida lliure (2017) o Un dia perfecte per volar (2015).
És a dir, és un estímul a la creativitat?
Molt! Ara en diem resiliència i Orson Welles en deia inventar per defecte. Davant dels esculls, creixes. I ets més creatiu. I com més traves posin els polítics, les administracions i la indústria millors coses surten al marge i és meravellós.
Però els calers molts cops venen de les administracions…
Sí i jo no tinc pas cap queixa. Des de Televisió de Catalunya i l’ICEC o TVE i l’ICAA sempre m’han donat suport.
Què és el proper que farà?
No ho sé però jo sempre estic escrivint.
