today-is-a-good-day

La parroquia en mans d’un criminal

- Advertisement -

Ha tardat molt però finalment aquest divendres 16 d’octubre s’estrena Corpus Chisti la pel·lícula polonesa nominada a l’Oscar a la Millor pel·lícula estrangera. Alguns afortunats ja la van veure a la preestrena del Barcelona Film Fest i ara arriba a les sales després de l’aturada obligatòria per la Covid-19. La història de la cinta dirigida per Jan Komasa gira al voltant d’un jove de 20 anys que surt del reformatori amb una vocació per fer-se sacerdot. Degut als seus antecedent penals no podrà complir el seu nou somni però un dia que s’escapa del taller on treballa i va a visitar la parròquia del poble se li presenta una estranya oportunitat. El mossèn del poble està indisposat i com qui no vol la cosa acaba fent-se càrrec de la parròquia enganyant a tothom.

- Advertisement -

El cura precoç Daniel (interpretat de manera magistral per Bartosz Bilelenia) és carismàtic, parla com “la gent normal” i els seu mètodes són revolucionaris i temeraris. El poble està trencat i dividit per culpa d’un accident que va acabar amb la vida d’uns quants joves i en Daniel pretén tancar les ferides obertes. El que no ha previst és que una societat extremadament conservadora i uns veïns tancats en ells mateixos no tenen cap ganes de tancar-les.

- Advertisement -

La pel·lícula genera una estranya atracció en el públic per la seva encertada barreja comèdia negra i drama social, dos pols aparentment oposats que el guió combina amb molta eficàcia. Entre la picaresca del mossèn i la catarsi col·lectiva del poble, el film troba constantment la fórmula per mantenir-nos enganxats a la butaca perquè, a banda de les històries personals, el suspens és també una dels protagonistes de la trama.

És important ressaltar que Corpus Chisti no és només una trapelleria d’un exconvicte; el film parla del perdó, de l’acceptació de la diferència i de les segones oportunitats. Ho fa sense pèls a la llengua, enmig d’un ambient gris i fred de la Polònia profunda. I tanta honestedat (i realisme) acaba colpejant l’espectador al cos i a l’ànima. No se surt indiferent del cinema després d’aquest viatge,  per cert, basat en fets reals. Una pel·lícula original i emotiva i a la vegada dura i crua.

Veredicte

El millor: un protagonista en estat de gràcia i una història tan emotiva com salvatge.

El pitjor: algun aspecte de credibilitat del guió.

Nota: 8’5

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents