Aquest maig de 2020 hem sabut que la distribuïdora catalana A contracorriente reestrenarà alguns dels clàssics que té al seu catàleg quan acabi el confinament. La primera de les pel·lícules anunciades és Nuovo Cinema Paradiso que podrem tornar a veure a la gran pantalla a partir del 27 de juny i que és tot un cant d’amor al cinema…
Una de les figures més apassionants de la literatura universal és l’heroi i el seu viatge o camí. Referència des dels temps de la mitologia grega i l’Ulisses de l’Odissea, l’heroi és cridat a l’aventura, després de refusar prendre’n part hi acabarà involucrat d’alguna manera o altra amb el consell inestimable d’un vell savi i només al final d’aquest camí s’acabarà trobant a ell mateix en un autoconeixement vital que no tenia al principi. El cinema s’ha amarat d’aquests conceptes sobretot en el gènere de l’aventura, però deixant de banda els referents més obvis i que inclouen éssers baixets carregats amb anells molt pesants o batalles galàctiques contra imperis del mal, el cert és que la mitologia grega, tota la història de la literatura o l’art de projectar imatges en moviment no utilitzen o adapten el mite de l’heroi per l’ús exclusiu de la fantasia o l’aventura. L’heroi, el seu camí, les proves que troba i el seu objectiu final és en realitat una metàfora de nosaltres mateixos i de la nostra vida. Però les nostres aventures moltes vegades no són tan emocionants ni aconsegueixen els objectius finals dels personatges de ficció, de fet, de vegades alguns no arriben ni a viure aquesta aventura, perduts en un mar de monotonia, autocomplaença o por. Molta por.
Una de les pel·lícules que analitza de manera més singular el camí de l’heroi és un film que respira el mateix sentiment mediterrani que respiraven els viatges d’Ulisses. Emplaçat i embolcallat en la brisa del Mare Nostrum, Nuovo Cinema Paradiso (aquest és el seu títol original però a partir d’ara l’anomenarem pel títol més comú) representa un viatge al passat, a la nostàlgia o a l’amor pel cinema però sempre des de la perspectiva del concepte de l’heroi i la seva recerca interior en una visió única i narrada de forma molt peculiar. No he trobat mai ningú a qui no li agradi Cinema Paradiso, la qual cosa només fa que demostrar que no es pot subestimar el nivell cinematogràfic del públic però també que alguna poció màgica devia tenir Giuseppe Tornatore per saber tocar la fibra sensible a tot el planeta. Tot i que la clau més evident de la pel·lícula és l’amor pel cinema vestit d’una nostàlgia delicadíssima, el cert és que Cinema Paradiso és una de les poques obres que qüestiona la validesa i la importància del camí de l’heroi obviant el mateix camí. O millor dit, ens ensenya que aquest camí no sempre té una línia clàssica.
Salvatore “Toto” Di Vita és un cineasta que després de rebre una notícia colpidora sobre el seu passat recordarà la seva infantesa i adolescència en un petit poble de Sicília, el despertar de la seva passió pel cinema i el seu primer amor, la relació amb el seu mentor i quasi pare adoptiu Alfredo (el projeccionista del cinema local que li ensenyà totes les primeres lliçons sobre el cinema) i sobretot sobre la vida. Només amb la premissa de la trama i sense haver vist la pel·lícula, un ja intueix que el component nostàlgic serà importantíssim però el cert és que el guió del mateix Tornatore dibuixa a la perfecció el retrat d’una època molt complicada (la postguerra italiana) sense caure en dramatismes massa excessius. És cert que la història és lacrimògena, però l’escriptor i director té cura que siguin llàgrimes amables fruit de la nostàlgia i no de la desesperança que es vivia en aquells temps. La part més apassionant d’aquest retrat és que Tornatore el proposa en una sala de cinema, un dels pocs llocs on durant bona part de la primera meitat del segle XX es podia fer vida social en una raonable igualtat de condicions, una metàfora de la vida mateixa encapsulada entre quatre parets i una pantalla. I en aquest escenari, un jove aparentment sense esperança però amb els somnis intactes descobrirà gràcies a l’ajuda del vell savi quin és el seu camí a la vida. La clau del guió és potser que el protagonista recordi tot això en flashbacks i que en cap moment se’ns expliqui com va assolir l’èxit i que ha estat capaç de fer a la seva vida. En lloc d’això, Giuseppe Tornatore ens diu que a vegades no es poden seguir els patrons establerts en la nostra odissea particular i que potser el que necessitem és mirar més en el nostre interior per acabar trobant-nos. El nostre interior o els nostres orígens.
Deixant de banda el guió o la magnífica direcció, les grans armes del film són la seva direcció artística (cada seqüència dins de la sala de cinema és una meravella) amb tota l’ambientació de la postguerra i sobretot la brillant banda sonora d’Ennio Morricone, una partitura que (com la majoria de les seves obres) t’obliga quasi a l’instant a emocionar-te. Una subtil manera d’embolcallar l’espectador en nostàlgia i amor al cinema i no deixar-lo anar fins al final del film amb una evident i gens dissimulada empremta mediterrània. De fet, a la Sicília que Tornatore ens proposa hi podem evocar una part de nosaltres mateixos, amb els records d’infantesa d’un cinema, la vida en un poble (els qui vivíem en un poble o els qui només veníeu a estiuejar), els moments més difícils d’un país i un caràcter romàntic i somiador. I la música de Morricone és com destapar un pot d’essències que ens permet viatjar en un flashback (igual que el protagonista) a temps més complicats però molt més emotius.
Una de les grandeses de Cinema Paradiso és que en realitat ens toca la fibra amb experiències o moments que hem viscut de manera molt semblant al protagonista del film, Tornatore ho sap i aquí ja no deixa anar al públic fins a un dels finals més implacablement emotius de la història del cinema. Per això ens emocionem tant cada vegada que la veiem, perquè quan vivim les aventures de Toto i Alfredo revivim la nostra pròpia vida.
Toto, el nostre heroi o alter ego, s’enfronta amb el seu propi viatge de l’heroi i fa cas al seu mentor marxant de casa i no tornant, però la ironia és que per completar el seu propi camí ha de tornar a casa i enfrontar-se amb els seus fantasmes, gent que creia que havia d’oblidar però que van ser cabdals en el seu èxit posterior. I és en aquest moment que descobrim que el camí es divideix i que segurament va fer el seu propi viatge durant la seva infantesa per bé que no en va acabar mai de ser conscient i que per acabar la seva missió havia de tornar, potser recuperar una vella bobina i completar la seva vida amb els retalls que li van faltar de petit. El viatge no és mai complet o unidireccional, perquè el viatge de la vida no acaba mai, però és impossible completar etapes si no ens enfrontem al nostre passat per mirar cap al nostre futur. L’essència de Cinema Paradiso és aquesta, un viatge al passat per entendre el present i segurament dibuixar un futur. La vida mateixa. Encara que a vegades estigui plena de llàgrimes.
