Sí, ja ho podem dir ben alt i ben clar: Tales from the Loop és dels productes més frescos i originals d’aquest 2020. La nova sèrie d’Amazon basada en l’obra del suec Simon Stålenhag aconsegueix sorprendre i commoure en un moment on la singularitat costa de trobar. Com ho fa? Amb històries de ciència ficció interconnectades (tot i que es poden veure i tenen sentit per separat) ambientades en una curiosa realitat retrofuturista en un poble d’Ohio on hi ha The Loop, un centre de recerca científica liderat per Jonathan Pryce, al voltant del qual passen coses ben estranyes… Segons diu el propi personatge en un moment de la sèrie “quan algú diu que una cosa és impossible, jo provo que és possible”.
Aquesta ficció és delicada, poètica enormement emotiva i a la vegada ens fa preguntes sobre ètica, evolució, tecnologia, llaços familiars i la mateixa condició humana. El marc referencial en què passa tot això és un poblet amb estètica de finals dels 70 o principis dels 80 però amb avenços científics que ara mateix encara no tenim. Una família actua com a pivot dels 8 episodis d’aproximadament una hora de durada al llarg dels quals anem descobrint les seves històries personals i d’alguna manera què passa dins del misteriós Loop. Robots, viatges en el temps, realitats paral·leles i altres misteris de la física aporten el component de ciència ficció però ho fan de manera subtil i sense prendre el protagonisme a les històries humanes que son el que realment importa (traumes infantils, enveja, inseguretat, manca d’autoestima, ambició, por…).
A banda de trames emotives i una posada en escena bella i freda la sèrie té darrere els seus episodis veterans directors amb pedigrí com Andrew Stanton (Wall-e, Finding Nemo), Jodie Foster (Black Mirror, Money monster) o Dearbhla Walsh (The Punisher, Penny Dreadful) per posar alguns exemples. Per si fossin poques les virtuts té una banda sonora que hipnotitza i personatges carismàtics creats per Nathaniel Halpern responsable de les sèries The Killing o Legion entre d’altres. Cal advertir que aquest és un producte soft sci-fi (ciència ficció suau) on l’element “fantàstic” és més un accessori que no pas el centre d’atenció constant. I és cert que el ritme pausat governat pels sentiments i alts i baixos dels personatges poden tirar enrere algun espectador amb ganes de més acció. Salvant molt les distàncies, es podria definir com un Black Mirror sense mala llet o apte per a tots els públics. En qualsevol cas, és una de les més grates sorpreses del sobresaturat mapa televisiu i una sèrie que segur que marca tendència per la capacitat d’arribar a l’ànima amb vehicles amb els quals no s’acostuma a tractar el drama (la tecnologia).
Veredicte
Agradarà a: tothom qui apreciï la bona ciència ficció, en concret la que no necessita efectes especials per sorprendre
No agradarà a: qui no concebi la ciència ficció sense pistoles làser o persecucions de naus espacials.
Enganxòmetre: 6
Nota: 8,5
