today-is-a-good-day

El virtuosisme de Sam Mendes

- Advertisement -

El britànic Sam Mendes sempre m’ha semblat un virtuós de la imatge des que vaig veure American Beauty i ara m’ho ha confirmat a 1917. El seu pla seqüència total (encara que sigui fals) em sembla enlluernador però completament al servei de les intencions del realitzador per narrar la seva història. I té una pila de pel·lícules que me’l fan considerar com un genial creador d’imatges que després es converteixen en icòniques.

- Advertisement -

Què me’n dieu, per exemple, de Road to Perdition o del canvi fet al James Bond tradicional a Skyfall i Spectre? I de tantes més. Sembla mentida que la seva procedència sigui teatral i se’ns oblidi per fer obres cinematogràfiques formalment innovadores. Normalment, als directors que venen del teatre se’ls nota.

- Advertisement -

Com ja sabeu, Mendes ha concebut 1917 com un llarg (i fals) pla seqüència com si aquest viatge desesperat d’un soldat en una missió gairebé suïcida en un front a les acaballes de la Primera Guerra Mundial (1914 – 1918), fos un continuat camí cap a la destrucció. Formalment no és cap novetat, és evident, ja que en podem trobar de similars. Cal parlar de La soga (1948 – The Robe – Alfred Hitchcock) fet amb menys mitjans tècnics, o de Stanley Kubrick, que solia prodigar-los, com per exemple en Senderos de Gloria (Paths of Glory) o El Resplandor (1980 – The Shinning) o  d’Alfonso Cuarón, un gran especialista. També en fan Paul Thomas Anderson, Quentin Tarantino, Brian de Palma, Víctor Erice, Luis García Berlanga (que deia que els feia per mandra), John Woo (i altres directors asiàtics), Martin Scorsese, Tarkovski, González Iñarritu i, naturalment els de Sed de Mal (1958 – Touch of Evil – Orson Welles) i El juego de Hollywood (1992 – The Player – Robert Altman), sense oblidar El arca rusa (2002 -Alexandr Sokurov). Per a mi, un pla seqüència és un dels recursos més difícils del cinema, malgrat l’opinió de Berlanga. Cal assajar-lo de forma exhaustiva perquè surti perfecte: moviments de càmera i d’actors sobretot. I tot es complica si el so és en directe. Qualsevol error és una feinada desesperant.

Cert que utilitzant el vídeo en lloc del cel·luloide és molt més fàcil però només el poden fer bé els virtuosos de la imatge com en Sam Mendes. Però encara que el seu pla seqüència sigui enlluernador, 1917 és important per la seva forma única d’abordar la guerra. El seguiment tan exhaustiu dels dos soldats permet fer una reflexió sobre les seves misèries, la seva inutilitat i, en definitiva, el nul valor de la vida humana.

Segur que el film seguirà arrasant en els premis que venen ara, però això no m’importa gens (jo no crec gaire en els premis). Dins de la seva complexitat temàtica, 1917 és una pel·lícula d’idees simples, gens didàctica ni discursiva, molt semblant en essència als films bèl·lics d’Anthony Mann o Samuel Fuller. Jo no puc evitar comparar-la amb Salvar al Soldado Ryan – Steven Spielberg) i m’adono que 1917 és un film de guerra autèntic i la de Spielberg, un espectacle made in Hollywood.

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents